UNA APOCALIPSI I UNA TRUITA DE PATATES
(2020)

Òscar Pardo Vilardell

Editorial:
Célebre Editorial
(2020)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 216

El títol d’aquesta antologia de contes d’Òscar Pardo evidencia clarament el tarannà dels relats que la composen: Una mostra eclèctica on l’humor i la ironia agafen embranzida a cada pàgina. Ens trobem davant un recull de relats ambientats normalment en Catalunyes futures que en algunes ocasions se’ns mostren de forma més o menys utòpica repleta de ginys, autòmats o robots; en canvi en d’altres descobrim un país que s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies després que el planeta patís guerres mundials i fins i tot ens toparem amb la fi del món més pròpia de films apocalíptics de temàtica zombi.

L’estil d’Òscar Pardo és distès i entretingut; aborda els temes sense miraments i ens trasllada de forma ràpida al context on es situen tot i que a vegades amaga informació de la qual es desprèn de forma ràpida quan ho troba convenient. Utilitza sovint elements humorístics, picades d’ullet al lector i també en ocasions esfondra la quarta paret per parlar amb nosaltres. No hi tinc res en contra però no m’ha acabat d’enganxar aquesta manera de fer, especialment quan combina el drama amb acudits o frases suposadament divertides que et treuen de la narració i fereixen el sentit de la credibilitat. En alguna ocasió també realitza un parèntesi en la narració per posar al dia al lector de les causes que han portat una ciutat o una societat a un escenari concret...trencant el ritme, cosa que com a lector m’ha descol·locat.

“#foodkill” és potser el conte més acurat de tots. Tot i no destaca per la seva originalitat (la situació descrita l’he llegit en bastants ocasions) sí que he notat que la prosa s’adequa a la trama i s’obté una intriga creixent. Parlem d’un assassinat macabre i una història negra descrita des de dues perspectives. La llàstima és el final, sobtat i que et deixa amb ganes de més.

A “Les aventures d'en Boris” ens situem en una Catalunya futura que sobreviu a la III Guerra Mundial. Un matí desapareix la Lucy, vital per la supervivència d'en Boris i la seva filla. Un relat irònic amb una premissa interessant però que no m'ha agradat massa com s'integra dins el rerefons. Hi ha talls explicatius poc curosos amb el relat. I un final decebedor.

Continuem amb “Farmacofeixisme- el documental”, una narració exposada en un format de documental, com si es tractés del guió mateix d’aquest i que repassa la vida d’en Miquel Argemí, un dictador català que governa amb ma dura el país. La gràcia és descobrir com va arribar al poder, a través de l’ús de l’energia cordial (que no deixa de ser una gran ironia sobre el tarannà català i una idea molt ben trobada) i com poc a poc es va estendre l’imperi de la cordialitat. És molt curiós i irònic però pel meu gust li manca un final adient. El trono escapçat.

“Quadern de bitàcola” pateix un altre cop d’un acabament precipitat. Però l’inici és molt prometedor: Pardo introdueix idees interessants sobre una Catalunya no molt llunyana en el futur aferrada a un comunisme estricte. Prosa lleugera en format de diari que avança a bon ritme però que a partir d’un moment es precipita en un final poc lògic i gens afí als personatges que s’hi havien descrit i que desgavella la història. La darrera pàgina capgira la narració intel·ligentment però aporta poc.

“Un conte metafísic” és un títol ho diu tot i que compleix amb les expectatives. Un noi va a la copisteria a recollir la seva novel·la i llegeix quasi exactament el que ha estat fent en aquell matí fins a arribar a la lectura del conte. Un cicle infinit ben narrat. Curiós.

A “La veïna del 1r A” hi trobem el conte més complet del recull. Un correcte relat sobre l'enamorament del Boris i de les conseqüències d’aquest sentiment. Potser resulta massa llarg i amb massa preàmbuls quan l’autor ens descriu els grans magatzems futuristes però té un final digne i un missatge valuós. Peca una mica d’amagar informació i vessar-la —com comentava— de cop i volta.

“Una empresa sostenible” ens situa en un dilema molt engrescador encara que la resolució del mateix es poc creïble. Es tracta d’un thriller on una dona aconsegueix ascendir en una organització mundial on es tracten les dades de tota la població humana. Allí rebrà les indicacions de què fer amb aquesta informació com a nova cap del projecte. La premissa és potent però els diàlegs i el trencament de la quarta paret et desinflen la narració, al meu entendre. La combinació del thriller amb una trama amb aires de culebrot familiar tampoc ajuda o les referències vuitanteres fora de lloc (almenys per un conte ambientat al 2191). I és llàstima perquè la idea té molt potencial.

(...) “—No som jutges, aprenent —em talla la Dufort—. Som la mà executora del destí. La fatalitat de la providència està de vaga i  nosaltres som els emissaris de l’estabilitat. Vetllem per l’harmonia natural.” (...)

Finalment ens trobem amb el conte que dona títol a l’antologia: “Una apocalipsi i una truita de patates”. Un relat correcte que combina la fi del món davant dels zombis amb un humor irònic sobre com solucionar aquest problema. Entenc que és un conte de caire humorístic tot i que es combina un altre cop amb el terror. És entretingut i amb un final en acord al títol.

No he connectat massa doncs, amb les històries que ens ha presentat l’Òscar Pardo. No per que utilitzi l’humor o la ironia, sinó més aviat per com les barreja en el text i especialment per uns finals que no acaben de lligar caps especialment quan de partida tenim idees ben engrescadores.

Eloi Puig
13/03/2021