AQUELL D'ALLÀ
NO SÓC JO
(2015)

Pau Escribano

Editorial:
Columna
(2015)

Col.lecció:
Clàssica

Núm: ---

Pàgines: 277

Pau Escribano és un d'aquells autors invisibles que fa temps que segueixes sense saber-ho, principalment per haver co-escrit guions de programes de televisió i obres de teatre d'èxit rotund, com són el Polònia, el Crackòvia i la Família Irreal. És un d'aquells noms que apareixen ràpidament als crèdits finals, juntament amb molts d'altres i que no t'adones massa de la importància que tenen.

Doncs bé, ara quest nom ha passat a aparèixer en solitari al costat del títol de la seva primera novel·la, Aquell d'allà no sóc jo. Analitzant breument el títol, l'efectiva portada i repassant lleument la contraportada ja coneixem ràpidament la temàtica principal de la novel·la: La teletransportació i l'ús que se'n fa d'ella. També intuïm que probablement aquesta tecnologia revolucionaria no funcioni com deuria – sinó, probablement no hi hauria novel·la-, i al moment ens venen al cap imatges de vells episodis d'Star Trek on els protagonistes quedaven al llimb entre universos mentre eren teletransportats. Però no, en aquest cas la problemàtica d'aquesta tecnologia és una altra que recorda més aviat a aspectes de la pel·lícula El truco final (basada en l'obra El prestigio).

Però anem al tema: Pau Escribano ha escrit un thriller tecnològic amb amb una estructura clarament visual, com si estiguéssim contemplant una pel·lícula. Tot comença quan en Marc ha de viatjar de Barcelona a Nova York i ha d'utilitzar per primer cop un teletransport. Aquest nou mitjà per viatjar fa anys que s'està implementant amb èxit per tot el món gràcies a una empresa que els està instal·lant per tots els aeroports fins al punt que el trànsit aeri pràcticament és ja inexistent. L'autor aprofita també per ubicar-nos breument en una Barcelona afectada pel canvi climàtic – a l'igual que la resta del món- de manera que podem suposar que l'acció transcorre d'aquí a uns anys però no excessius. Però aquí s'acaba tota la referència a aquest futur proper que sembla que només ha canviat per l'esmentat canvi climàtic i per la nova tecnologia teletransportadora. Escribano prefereix només donar quatre pinzellades a l'ambientació i atacar directament la trama.

Seguim: En Marc, el nostre protagonista, té grans reticències a teletransportar-se. Té una mena de malestar innat doncs ell preferiria volar, potser a causa que sigui un ex-pilot d'avions comercials. El problema esclata quan el viatge instantani de Barcelona a Nova York falla... i no falla alhora i conseqüentment en Marc té un greu problema encara que no se n'adoni però que el títol de la novel·la ens spoileja de forma brutal. A partir d'aquí és quan s'origina el thriller amb persecucions, trets, acció i tensió acumulada. L'autor dissenya els capítols a través de les mirades dels escassos protagonistes de la novel·la. Cada un pensat sota el seu punt de vista. Es tracta de capítols curts que compleixen amb la missió de mantenir-nos atents a la lectura.

Aquell d'allà no sóc jo és una novel·la divertida, entretinguda i que es deixa llegir força bé però que queda lluny de fer-nos sentir emoció o reflexió sobre els esmentats problemes derivats de la suposada tecnologia revolucionària amb que treballa la World Teleport Company, l'empresa que posseeix el secret que ha revolucionat el món. En aquest punt podríem dir que tenim a les mans una novel·la de ciència-ficció lleugera, assequible i apta per tots els públics, que compleix i és efectiva però queda una mica lluny d'assolir bons nivells literaris. Trobem a faltar més profunditat en els personatges i també més carisma i menys estereotips – especialment amb els dolents- i ja de passada menys viatges transoceànics amb avions. Però repeteixo, per ser una primera novel·la té bones qualitats: Ritme, entrega i un guió que compleix al 100%, amb tots els fronts tancats per un autor acostumat suposo a tenir cobertes totes les sortides possibles. No m'ha agradat el darrer capítol, aquesta porta oberta a possibles seqüeles, tan típica de films amb ànsies de forçar sembrar dubtes innecessaris. En la meva modesta opinió no calia doncs insufla encara més – si és possible- un aire cinematogràfic que no hauria de tenir la novel·la. Però en definitiva, podem afirmar que la novel·la manté prou l'interès i la prosa és prou efectiva com per llegir-la d'una tirada.

Desconec si Pau Escribano continuarà aprofundint en la seva carrera com a novel·lista però la propera novel·la crec que hauria de donar un pas més i desprendre's d'aquesta àuria del setè art que arrossega.

Eloi Puig, 03/01/2016