|
Els frikípuls son una colla d’alumnes dels cursos de narrativa fantàstica que imparteix en Ricard Ruiz a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Tenen la seva pròpia pàgina web on van penjant informació dels contes i novel·les que van publicant. És aquesta: www.frikipuls.cat
Però enguany han fet un pas més. Quinze dels seus membres han elaborat una antologia per visualitzar el seu talent, per recollir en un sol volum relats fantàstics. La idea era estructurar-los sota una temàtica concreta, en aquest cas les sectes, els grups ocultistes o lideratges foscos (per això el títol Arcana Sectarium). El fet, però, és que no tots els contes que s’exposen en aquest recull han seguit les directrius (o almenys jo no ho he sabut veure) però sigui com sigui ens han ofert una antologia molt notable on destaquen molts contes que crec sincerament es mereixen que els doneu una llegida atenta.
Anem a repassar-los amb calma.
El primer conte és ja un tour de force immens. Es titula “El nido” i està escrit per la Mònica Carrión de la qual fins avui només coneixia la seva vessant d’excel·lent il·lustradora. “El nido” és un gran relat, recargolat i a estones maquiavèl·lic que tergiversa l'esperit que podria reportar-nos un Peter Pan. Un noi orfe és castigat indiscriminadament per provocar una resposta que la Mare necessita. Mònica Carrión demostra saber portar l'angoixa al món tendre d'uns infants sense pares. I a més, rescatar una història universal sota el prisma de l'edat i la necessitat de tornar a viure i a ser jove. Molt bo!
L’Elena Bartomeu, una frikípula que fa poc a tocat la fama rebent el Premi 42 de Narrativa Fantàstica per Fòrvid, s’endinsa en la present antologia amb “Avidence”, una visió molt interessant entre la integració home-màquina, sobre la incertesa d'una simbiosi possibilitada per unes bactèries. Es un relat un pèl hard, que costa de digerir, però que està molt ben narrat.
El tema m'interessa molt però no sé si l'he entès del tot.
“En la cueva” de Muntsa Mimó ens topem amb un relat fantàstic sobre una societat matriarcal, sense homes, on les noies són escollides a l'atzar per formar part de la classe alta d'una secta que veneren amb devoció una cova. Potser és un dels relats que s’ha treballat més la temàtica de l’antologia. Tanmateix, el final m’ha resultat un pèl críptic.
Canviem d’escenari i tornem a la ciència-ficció amb “Emperador” de Pak Gallego, un conte d'invasió extraterrestre però que no li he trobat el què. Hi ha personatges que no aporten res a la trama i aquesta m’ha semblat poc connectada. No m’ha entrat bé. No m’ha agradat
Arribem al crême de la crème d’aquesta antologia: “Net-More” d’Eduard Martí. Un conte quasi bé perfecte segons la meva modesta opinió. Dur i demolidor. Explica com un professor s'amaga de la seva pròpia creació, una intel·ligència que ha de salvar el món. Amb un estil boníssim narra en primera persona les darreres accions davant aquesta IA i rememora què va significar la seva creació pel món. Excel·lent sense dubte.
Tornem a moure’ns de temàtica i ara ens acostem a un conte d’aires clàssics com “Despierta y salta al abismo de las almas perdidas” de Monik Blanchett. Una història sobre la Mort i el mes enllà narrada amb una curada prosa que ens obra la ment a un punt de vista diferent al que sempre havíem pensat sobre l’encarnació de la Mort. A estones agafa aires un tant poètics fins i tot. Molt bé.
Un dels autors més veterans i que no necessita presentació és Iván Ledesma (que acaba de publicar, per cert, la seva pròpia antologia de terror amb Compte! Conté contes). Aquí ens presenta un dels relats més breus del recull: “La divergència”. Una història malauradament curta que ratlla la perfecció. Llenguatge viu, premissa misteriosament morbosa i una especulació ètica final d'aquelles de llibre. Només trobo a faltar més pàgines!
A “Fase diurna” de Jordi Escoin llegim un conte d'acció o exploració en un ambient hostil d'un planeta després que una nau de rescat seguís una crida de socors d'un dels tripulants de la mateixa nau. Divertit, exagerat però molt entretingut. Té un aire pulp, d'aquells contes que no et prens massa seriosament però que recordes al cap dels anys per les idees estrambòtiques però fascinants que aporta. La prosa directa, potser una mica plana però ideal per a un conte d'aquest tipus.
Naia Terra ens presenta “Yo también vivo en la madera”. Un relat angoixant sobre maltractes i fantasmes i (possessions?). El cert, però, és que no l'he acabat d'entendre, el trobo confús.
Sempre hi ha autors que es decanten per l’estil humorístic i això, cal dir-ho, sempre és més difícil. A “Las espinacas no son la solución” de Beatriz Aguilar es vessa molt d’humor sobre una secta que empeny als seus membres a endrapar menjar-escombraria i a qualsevol cosa que no sigui sana. Força divertit i sense pretensions.
A “Don Diablo ha regresado” de Natàlia Sánchez Plaza hi veiem un conte estrany que alterna el present on una periodista entrevista al seu ídol de joveneta (un cantant que es fa dit Don Diablo i que té una estranya acceptació entre el públic) amb els seus records del passat quan aquest promulgava un enfrontament conta el sistema (capitalista). Podem imaginar que les pistes de la música que composava en Lucian (amb noves notes anomenades Lu, ci, fer) ens obren les portes per molt més. No m'ha emocionat massa.
“Bräenstrom” de l’Eloi Miguel de la Vara és un conte plenament metaliterari on els personatges d'una saga fantàstica tenen una sèrie de converses mentre descobreixen poc a poc el seu futur. La idea és curiosa però m'ha atret més l'estil de l'Eloi: Serè i coherent. M'he sentit a gust llegint una història que no deixa de ser un assaig de creació i mort creativa.
“Ursa Major” de Quim Gómez és un relat eficient i complet. Cerca el dubte ètic entre els implants que ens farien més post-humans en un noi que té problemes de relació amb la seva parella. Aquest accedeix a un món nou quan una organització anomenada Ursa Major el contacta per oferir-li allò que sempre havia volgut: transcendir a la seva humanitat. Quim Gómez utilitza un estil plàcid i ens porta una premissa francament interessant. Potser li manca una mica d'intensitat al relat però torno a insistir que resulta molt notable.
Seguim amb “Ocaso” de Francesc Cortés, un altre molt bon conte. Es tracta d’un relat sobre el final de la vida, del planeta i potser de les il·lusions. Amb un estil que ratlla la poesia o la lírica, Cortés ens resumeix els darrers anys de les civilitzacions humanes. Un conte crític amb l'espècie però que dona la sensació que deixa l'esperança oberta… potser perquè la vida és imparable
I acabem com vam començar: per la porta gran. En aquest cas amb “La cucafera” de la Laura Tomàs Mora. Un intens relat sobre la fi de tot plegat. El virus és el començament però el terror que troben l'Elisabet i la seva mare en una zona rural aïllada serà encara més salvatge.
Un conte amb un estil calmós però que amaga angoixa. Una gran relat de la Laura Tomàs.
Els contes han estat escrits en català i castellà i traduïts a les dues llengües pels mateixos autors. Per ara, però, només s’ha trobat editorial que els publiqués en castellà (Apache Libros) i estan esperant de trobar-ne una en català.
Una antologia, doncs, notable, escrita per autors veterans i d’altres de més novells però que sincerament m’ha sorprès positivament tant per moltes de les idees exposades com per la manera de presentar-les. Com a totes les antologies hi ha hagut relats que m’han atret més que altres però puc garantir que és un recull magnífic. Frikípuls, doncs, que ja son autors consagrats o autors en espera que els reconeguin el talent. Sembla ser que les classes d’en Ricard Ruiz a l’Ateneu Barcelonès donen fruit!
Eloi Puig
22/12/2022
|
|
|
