els assassinats de la molly southbouRne
The Murders of Molly Southbourner
(2017)

Tade Thompson

Editorial:
Mai Més Llibres
(2019)

Col.lecció:
Catxap

Núm: 01

Pàgines: 123

Traductor:
Alexander Páez

La nova editorial Mai Més Llibres s’estrena de manera fulgurant amb tres novel·les de primer ordre. Avui parlaré de Els assassinats de La Molly Southbourne que obre la col·lecció Catxap, dedicada a publicar novel·les curtes i experimentals. Novel·les inconformistes que potser són difícils d’etiquetar – com la present- però que poden deixar tanta o més petjada que els clàssics.

I aquesta arrancada de la col·lecció no podria ser més interessant i oportuna. Tade Thompson és un dels escriptors que s’ha guanyat un nom en els darrers anys. De fet fa poc més de tres dies rebia el prestigiós premi Arthur C. Clarke per la seva obra Rosalera.

Però anem al gra: Els assassinats de la Molly Southbourne és una obra que no té res a veure amb la seva opera prima. De fet es tracta d’una novel·la curta que va ser escrita –segons paraules del mateix autor- d’una forma sobtada, visceral. Li va venir la idea i va necessitar posar-la sobre el paper (fins al punt de deixar unes setmanes d’escriure el llibre que estava treballant en aquell moment). I crec que sí, que es nota aquesta mena de tsumani literari que ens llança de cop i volta l’autor perquè la Molly (el títol simplificat que va quallant en el fandom) és una curta però intensa travessia per l’estranya quotidianitat de la noia protagonista. Una història que no deixa un moment de respir que devorareu en un tres i no res.

Fixem-nos en la premissa de base: Cada cop que la Molly sagna – sigui quina sigui la causa-, apareix una molly en poc temps, una còpia, un clon si voleu. Una assassina de fet. Quan la Molly perd sang, doncs, es creen noves mollys (així, en minúscula), les quals després d’un interval de temps indeterminat els agafa una psicopatia que les empeny a desitjar matar la Molly autèntica.

Terror fantàstic tractat de forma molt natural i protagonitzat per una Molly que experimenta unes sensacions del tot contradictòries al llarg de la seva vida. De petita potser veia a les aparicions com possibles amigues, d’adolescent prefereix més deixar anar les seves frustracions i temptejar amb el perill i la mort. De més gran provarà de ser més racional. Però sigui com sigui és un impacte per la teva psique que hagis de matar cada cop al teu doble per poder sobreviure.  De fet, durant la xerrada que va oferir Thompson a la llibreria Gigamesh de Barcelona va esmentar dites com: “La vida consisteix en petites dosis de terror tota l’estona” o “A la novel·la es parla també de les coses que hem de matar a la vida per poder sobreviure”. Potser aquí li surt una mica la vena del psicòleg que porta dins l’autor però el cert és que el personatge de la Molly s’enfronta a aquests malson sorgits del seu propi cos amb una fredor que ens sorprèn. Sí, potser la novel·la té un component principal de terror i de fantasia però també el tracta de forma asèptica i freda, sense evidenciar les emocions interiors d’una Molly que ha crescut tota la vida amagant un secret tan pertorbador com aquest.

Si Tade Thompson hagués acabat aquí la història la podria veure com una novel·la escrita sota l’empenta d’un impuls, d’una necessitat de manera que el final podria haver estat colpidor, fins i tot obert i m’hagués estat pràcticament perfecte.  Però hi ha quelcom més al meu entendre. Ara jugaré a les especulacions: M’imagino a Tade Thomson escrivint intensament un primer esborrany i arribar al final i bufar satisfet, alleujat fins i tot per haver-se tret de sobre aquella història de la Molly, estranya però fascinant, que li rondava pel cap i que li impedia concentrar-se en continuar escrivint la segona part de Rosalera. Però també me l’imagino meditant sobre les implicacions d’aquella història, sobre si valia la pena continuar-la, expandir una mica aquest univers per tal de contenir totes les idees que li esclataven al cap en una història més coherent i potser allunyada d’aquell impuls inicial.

I de fet, al final de la novel·la trobem una explicació, una resposta que busca aquesta coherència que comentava i que li atorga també una aire de ciència-ficció que fins llavors la novel·la no posseïa. Perquè senyors, les aventures de la Molly i les seves assassines no s’acaben aquí i continuen en una segona novel·la ja escrita i publicada en anglès (i també en una tercera que l’autor està preparant).

Així doncs ens topem amb una novel·la que degota escenes de terror a les que s’enfronta la Molly. Però un horror més de quiròfan que de nit de monstres, un terror, com comentava, asèptic, desinfectat que ens transmet igualment males vibracions però també aconsegueix enganxar-nos amb la trama, als motius, al rerefons de tot plegat. Però a aquesta fantasia terrorífica, com he dit, cal afegir-li aquests elements d’especulació científica que controlen l’obra, que aturen aquell impuls inicial desfermat per convertir-la en una barreja fascinant, molt addictiva i que podem contemplar sota diverses capes un cop l’acabem i l’analitzem amb el cap fred però que també li roba una mica de frescor al pretendre frenar aquesta bogeria fantàstica amb explicacions racionals.

Molt content doncs, en primer lloc perquè Tade Thomson sigui un escriptor que remeni tant bé temes i perspectives tan diferents com s’evidencia a Rosalera i a Els assassinats de la Molly Southbourne. Satisfet també per aquesta barreja de gèneres que et sorprèn a cada pàgina i que et convida a mantenir-te atent per no poder preveure què pot passar. I especialment feliç que un autor de primer nivell el puguem trobar en català de mà d’una nova editorial que aposta fort per portar-nos en la nostra llengua el bo i millor del que hi ha allà fora, més enllà de les nostre fronteres.

Ara només queda preguntar... per quan el segon?

Eloi Puig
21/07/2019