BAJOS FONDOS
The straight razor cure
(2011)

Daniel Polansky

Editorial:
Minotauro
(2011)

Col.lecció:
Fantasía

Núm: ---

Pàgines: 338

És agradable llegir un novel·la com aquesta. Curiosament una de les característiques que la fan atractiva és que té poc a veure amb els subtítols promocionals amb que s’ha donat a conèixer en castellà: “Dos partes de Dashiell Hammet, una parte de J.R.R Toliken y un pellizco de Tarantino”.  (Pensava que ja havia passat l’eterna moda d’esmentar al mestre Tolkien). Ignoro qui és en Hammet, però puc assegurar que de Tolkien no té res de res, i ves, del director Tarantino diria que tampoc – a no ser que qualsevol escena violenta o que escenaris típics de malfactors en barris baixos siguin propietat absoluta del director de Pulp Fiction-.

Com deia, el gran atractiu d’aquesta novel·la és la seva frescor: una història ambientada en una món fantàstic però sense innumerales races mitològiques, sense grans episodis èpics i sense comptar amb multitut de personatges. Una mica a l’estil – salvant les distàncies- de la magnífica Elantris de Brandon Sanderson. Per que Bajos fondos, a l‘igual que aquesta obra, és també una opera prima, en aquest cas de mans de Daniel Polansky i ens dóna una bona oportunitat de llegir bona novel·la fantàstica sense que aquesta formi part de sagues llarguíssimes.

La història està narrada en primera persona i centrada al 100% en un sol protagonista principal: El guardià, antic membre de la Corona, veterà soldat al servei de l’imperi i ara un dels pinxos que administren de foma il·legal la ciutat baixa de Rigus. Una aventura doncs que pren forma al voltant d’un heroi – o antiheroi en aquest cas- i que ens allunya de l’èpica per acostar-nos a l’aventura més propera, més quotidiana. De fet tota la novel·la transcorre en els barris més pobres i perillosos de la ciutat de Rigus. A l’autor no li interessa desenvolupar la geografia o història del món que s’ha inventat; el que desitja és moldejar a la perfecció la personalitat del seu anti-heroi.

Perquè no ens enganyem: El guardià (del que mai sabem el nom) trafica amb drogues, apallissa els delators i en definitiva controla un extens territori, però es clar: també té la seva consciència i la seva vessant més humana que porten a que el lector s’identifiqui amb ell. En aquest sentit, els diàlegs – molt ben treballats per part de l’autor- són un punt més a favor de la novel·la doncs ajuden a descobrir la personalitat i la intel·ligència del nostre benvolgut malfactor. Això, i la trama que és conduïda sota una investigació criminal des del moment que alguns nens comencen a apareixer assassinats pels carrers de Rigus. El guardià decidirà esbrinar les causes d’aquest afer tan desagrable i perseguir la sol·lució del misteri i òbviament es destaparan complots i intrigues d’una escala bastant superior del que semblava a priori. També influirà la màgia en un món on els practicants formen part del teixit de la societat, però aquí la màgia és una excusa per poder atorgar una mica d’espectacularitat en alguna que altra escena. En el fons no té un paper predominant – la trama s’hagués pogut resoldre sense ella si l’autor hagués volgut-

Per altra banda, destaca la forma eficient en que Polansky ha sabut intercalar de forma puntual flashbacks al text, el bon ritme dels capítols i l’atenció que ha posat en personatges secundaris per fer-los creïbles. També cal esmentar una molt bona ambientació de la ciutat, que tot i no tenir res d’original –podria passar perfectament per Ankh Morpork o per Lankhmar – no deixa de tenir el seu mèrit.

Polansky però comet un error al meu entendre. No sóc molt prolífic llegint novel·la negra però llegint els clàssics com Agatha Christie te n’adones que un autor de gènere negre intenta sempre donar la sorpresa final, desemmascar el dolent que ningú es pensava. I en aquest sentit, l’autor fa l’impossible per que sigui així. Ho intenta de forma tan determinant que a un terç del llibre ja sospites qui serà el dolent de la pel·lícula per molt que s’encaparri Polansky a amagar-ho. En tot cas, això no és cap problema; més aviat la part més fluixa de la novel·la ve cap al final –cosa que m’ha fet rebaixar-li la nota d’un notable alt a un de justet- i és que les conclusions finals, les escenes on es descobreix el misteri –una mica, aquí sí, sota la influència cinematogràfica- deixen amb uns quants dubtes al lector. Dubtes del nivell que algun fet argumental trontolla donat que es podrien haver donat moltes situacions diferents a partir de simples converses. El més fotut és que a l’explicació lògica al perquè dels assassinats infantils  li manquen alguns arguments per que sigui plenament entenedora.

Això no treu que aquesta barreja de fantasia heroica i novel·la negra no sigui plenament entretinguda i recomanable, però potser a Daniel Polansky l’ha traït per una banda esforçar-se tant en donar una gran sorpresa amb l’identitat de l’assassí i per altra banda escriure un final no del tot detallat que et provoca un cert gust agredolç.

En tot cas, una bona història i una lectura fresca i narrada amb perfecte desinvoltura.

Eloi Puig
30/03/2012