BÀRBARA
(2023)

Montserrat Segura

Editorial:
Autoedició
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 74

No és normal trobar-se textos de teatre de gènere fantàstic en català. El darrer que vaig llegir (El projecte Dànau) ja fa 9 anys i el va publicar Voliana Edicions.  La Montserrat Segura, una autora que està a l’alça (com es pot evidenciar en alguns reculls on participa darrerament) i de la qual, alguns dels contes seus que he llegit últimament son francament notables, s’ha atrevit a escriure teatre i a més, amb una obra una mica especial.

Especial perquè l’obra que ens ocupa —Bàrbara— està basada en fets reals (el cas d’una noia trobada penjada d’un arbre a Portbou a començaments dels noranta) i també perquè l’obra en sí va ser assajada per ser representada; malauradament la pandèmia va escapçar el projecte. Sigui com sigui la Montserrat Segura va reescriure l’obra i la ve perfeccionar per poder ser traslladada als escenaris en qualsevol moment.

Ens trobem amb una trama fantàstica centrada en el personatge de Gabriel Sinyol, metge forense al que li porten el cos d’una jove vestida de núvia que —sembla— s’ha penjat voluntàriament d’un pi. Aquest fet el trasbalsa de forma emotiva donat que la seva filla va morir en circumstàncies similars, també suïcidant-se amb el vestit del casament posat. Però és que a més, en Gabriel parla amb els morts. Sí, els posa noms, i a vegades els veu però més que res, té sempre La Mort al seu costat, fotent-se d’ell i menystenint-lo amb les seves manques d’empatia.

Aquesta és una obra que busca aquell equilibri tan desitjat entre una història plausible acompanyat d’elements fantàstics que no trastoquen l’entorn però que li atorguen una altra dimensió. En Gabriel és una gran personatge, un forense eficient però també un pare que ha perdut la filla. Una persona traumatitzada a la que constantment li recorden un passat del qual no en vol saber res. Fins i tot el policia que investiga el cas no és desitjat per en Gabriel, doncs es tracta del seu ex-gendre, el que va partir peres amb la seva estimava Bàrbara i el que indirectament li va causar la mort.

És aquesta, tanmateix, una història tendra, amb moments molt sentits on l’autora t’atrapa força amb la trama i especialment amb el personatge de la Mort que sempre fot cullerada i que sempre és on no la demanen però que també compleix la seva feina sense poder fer-hi res. Sí, té una retirada amb la famosa Mort del Discmon de Terry Pratchett però en aquest cas més sorneguera i menys pragmàtica.

Sigui com sigui tenim una història narrada en dos actes —separats uns vint-i-cinc anys— que es llegeix francament bé i amb la que incorporem la fantasia de forma molt natural. Amb moments tensos i amb d’altres de sensibles. Crec que Montserrat Segura ha fet una bona feina amb quatre personatges i una història sobre les persones traspassades que ningú reclama i de les que no se’n recorda ningú. Aquí és on entra la personalitat d’un professional que els parla, que els dóna nom i que les tracta amb respecte... amb contrast amb l’ombra de la Mort que sempre hi és present i que no pot empatitzar amb cap tragèdia.

Per mi és molt difícil ressenyar una obra de teatre doncs és un tipus de literatura a la que no hi estic acostumat però en aquest cas m’ha semblat que sovint els diàlegs arrossegaven part de l’essència narrativa amb que la Montserrat Segura ens té acostumats. Potser per això m’hi he sentit més còmode també.

Sigui com sigui, ressenyar la dramatúrgia queda una mica fora del meu abast de manera que qualsevol valoració que pugui oferir us l’heu d’agafar amb pinces pensant que està feta des d’una perspectiva pobre i sense referents, com és la meva.

Eloi Puig
20/05/2023

Podeu buscar el vostre llibre a:

https://montserratsegura.cat/