|
FANTASIA JUVENIL
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
LA BRÚJULA DORADA Editorial: CATALÀ |
| La brúixola daurada | |||||||||||||||||||||
|
La trilogia de La Matèria Obscura de Philip Pullman és una d’aquestes sagues que sempre he mirat de reüll perquè no sabria si m’agradaria o no tot i ser molt coneguda. Una d’aquelles històries que gent que en sap molt més que jo m’ha recomanat però que mai m’havia plantejat seriosament posar-m’hi. Potser pensava que seria massa juvenil, o potser que no estaria a l’alçada de les expectatives. El fet, però, és que quan vaig veure la pel·lícula que adapta aquest primer volum fa dotze anys l’interès va reflotar (no em va semblar pas dolenta); tanmateix sempre tenia una excusa o una altra per retardar el moment de posar-m’hi. Enguany, la plataforma HBO i la BBC han estrenat la sèrie homònima i no volia pas veure-la sense haver llegit almenys el primer llibre. Ja tenia l’excusa doncs! El resultat? Meravellós. Escric aquesta ressenya després d’haver llegit el llibre i visualitzat posteriorment la sèrie. La brúixola daurada és el primer volum i és tota una declaració d’intencions sobre el que ens espera: Màgia, Ciència-ficció, universos paral·lels, física quàntica, filosofia i crítica gens dissimulada a la religió (potser per això diverses sectes fanàtiques americanes la tenen a la llista negra). Però us preguntareu... com es poden barrejar tots aquests elements en una novel·la que pretén ser juvenil? Doncs amb molta calma i amb una imaginació desbordant que defineix a Philip Pullman com un gran prestidigitador literari. Lyra Belacqua viu a Oxford, Anglaterra. És orfe i va ser acollida per la universitat a petició del seu oncle, Lord Asriel, un explorador tenaç que viatja la major part de l’any lluny de Lyra, investigant i descobrint secrets que canviaran la percepció del món. Lyra conviu amb els servents i estudiants del Jordan college i s’aplica a les classes particulars... quan li ve de gust (és a dir, poc). La nostra protagonista, a l’igual que tota la resta de la humanitat, té un animaló màgic, una mena de familiar anomenat daimonion, estretament vinculat a ella i que forma part de la seva essència. És com una ànima exterior que pot canviar de forma d’animal i que és a la vegada amiga, confessora i m’atreviria a dir que la consciència de la persona a qui està vinculada. Aquí ja ens trobem amb un primer cop perquè observem com l’autor barreja la màgia i uns éssers sobrenaturals amb uns escenaris coneguts o palpables com les ciutats d’Oxford o Londres. Un dia Lyra sent una conversa d’amagat sobre un misteriós element anomenat, “la pols”, que sembla ser que els humans l’atrauen a partir d’una certa edat. Aquest descobriment precipitarà que el que fins ara era la seva innocent vida de jugar amb amics i córrer per les teulades es converteixi en una aventura que es supera a cada capítol i que com dèiem, combina a la perfecció la fantasia i la ciència-ficció. Lyra detectarà com molts nens desapareixen sense deixar cap rastre i com aquest fet i el recent regal que ha rebut per part del rector del college l’empentaran a viure una epopeia on les sorpreses seran una constant i on el lector badarà boca a mesura que passin les pàgines perquè siguem sincers: la imaginació de l’autor és fascinant i això es reflecteix al llibre. Pullman, és a més, molt llest, i ens deixa anar la informació molt poc a poc i com qui no vol la cosa. En qualsevol frase sense transcendència podem obrir els ulls com taronges al desentrellar que en aquesta Anglaterra passen coses molt estranyes. La gent accepta la màgia, els fantasmes o els daimonions de forma totalment natural com si de realisme màgic estiguéssim parlant. Però el lector va intuint que l’acció ens portarà per uns viaranys cada cop més increïbles. La novel·la, a més, té pinzellades de feminisme que ataquen le conservadorisme dels colleges anglesos i de certes actituds de l’estranya societat que observem en aquesta peculiar Anglaterra; també podem observar tocs de steampunk en una novel·la ambientada en una època indeterminada (on tant apareixen zepelins com ordinadors), o escenaris que identifiquem però que adopten noms diferents. Tot plegat sembla irreal però alhora molt proper perquè aquest mon és com el nostre... però diferent. I naturalment, ens topem amb l’església (aquí anomenada magisteri) que exerceix de poder fosc i tenebrós i que lluita per imposar la seva veritat. La religió és, doncs, un protagonista important que actua entre bambolines i que contrasta amb les especulacions de pura ciència-ficció i amb la màgia i fantasia que ens anem topant a mesura que devorem les seves pàgines. I una altre punt que m’ha sorprès molt positivament: la novel·la és cert que està escrita sota una perspectiva juvenil (o el que ara en diríem young-adult) donat que l’autor utilitza un llenguatge proper i a vegades massa redundant per deixar sempre clares les accions que els personatges duen a terme (els quals, per cert, resulten més grisos del que a priori semblen). Però el fet és que aquesta aventura juvenil té paràgrafs i capítols molt dolorosos, molt negres, d’aquells que et posen la pell de gallina. Pullman ha col·locat com a protagonista una noia de dotze anys i a alguns adults que l’acompanyen però ha sabut donar una visió bastant tètrica de les seves aventures amb cops d’efecte força demolidors i alguns moments de terror psicològic. També és cert que algun capítol crec que l’autor s’ha estovat i la trama potser ha esdevingut un pèl massa senzilla, simple, facilitant que Lyra resolgués algun nus concret (com amb la conversa amb el rei Iofur Raknison) però en termes generals l’acció és més adulta que no pas juvenil i alguns moments (naturalment parlo dels fets més negres que ocorren a L’estació de Bolvangar) directament pertorbadors. Què ha escrit, doncs, Philip Pullman? Una novel·la d’aventures? Potser una metàfora sobre el trànsit de nen a adult a través d’una història màgica però també pertorbadora? O més aviat una reflexió sobre la societat criticant una religió egoista i perduda en vells paradigmes però també denunciant els aspectes ètics de la ciència i la investigació? Naturalment, la resposta seria una barreja de tot plegat però cada lector prioritzarà i escollirà quin aspecte de La matèria Obscura li interessa més. Molt recomanable (tant si veieu la sèrie d’HBO que per cert adapta de forma fantàstica la novel·la), com si només voleu endinsar-vos en una història de base juvenil però que amaga traumes més profunds i que és certament molt original.
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||