EL CAMÍ DEL BANDAMA VERMELL
(2010)

Alícia Gili &
Sílvia Romero

Editorial:
Estrella Polar
(2010)

Col.lecció:
Columna Jove

Núm: 251

Pàgines: 165

Quan un pensa en literatura juvenil, sovint li venen al cap sagues de vampirs, fantasia èpica o ja més centrats en el nostre món, joves famolencs de superar aquesta fase traumàtica de les nostres vides anomenada adolescència. En general – deixant de banda el nivell de qualitat del text- són històries banals que atrapen al lector jove i li fan passar una bona estona doncs normalment els finals feliços són marca de la casa. Però quan un veu que un Premi Columna Jove com és el cas que ens ocupa no només no tracta els esmentats temes de dalt si no que intenta sensibilitzar – tan al jove lector com al lector adult- sobre una problemàtica real i cruel que continua passant a bona part del món, no puc fer més que aplaudir tant a les autores d’aquesta obra com al jurat que ha tingut la valentia de premiar-la.

El camí del Bandama Vermell és una història de ficció basada en els convulsos anys de la Primera Guerra Civil a Costa d’Ivori on centenars de nens i nenes van ser reclutats a la força per fer de soldats. No, no és un conte de fades amb un final feliç; no, tampoc és una història amena per llegir pausadament amb un somriure a la boca: És una història que et regira l’estómac, una novel·la que per desgràcia és totalment creïble i que et fa plantejar com em som d’ignorants els occidentals sobre els afers de zones deprimides com la que es tracta a la novel·la.

Alícia Gili i Sílvia Romero han estructurat la novel·la com una conversa entre dos germans separats per la guerra i sense ningú de qui refiar-se a través de cartes que es van enviant l’un a l’altre un cop sembla que el conflicte s’ha aturat. Tan esgarrifosa és l’experiència de l’Ouattarà –ell- com de l’Aura –ella. No cal dir que les violacions, mutilacions, degradacions i humiliacions estan presents en tots els capítols del Bandama i que més d’un cop cal fer el cor fort per continuar llegint. Sí, el llenguatge està a l’alçada dels més joves però els no tan joves no tindran cap motiu per sentir-se apartats de la seva lectura.

Potser en el seu afany de denuncia les autores han volgut pressionar massa la sensibilitat del lector doncs en alguns moments sembla que només prevalguin les continues salvatjades a que són sotmesos els nens-soldats per sobre de l’interès general de la història. Però són aspectes perdonables si tenim en compte que la funció principal de la novel·la és donar a conèixer la vida, patiment i molt probable mort de centenars de nens i nenes africans engolits per conflictes que no els importen el més mínim.

Potser després d’haver llegit aquesta novel·la, quan es produeixi la propera lluita ètnica al centre d’Àfrica o el dictador de torn provoqui algun cop d’estat i una consecuent guerra civil, al veure les imatges que ofereixin la televisió el nostre estómac es contregui una mica i mirem amb altres ulls aquells conflictes.

No és el primer cop que l’Alícia Gili i la Sílvia Romero treballen a quatre mans. Anteriorment ja van col·laborar amb la novel·la fantàstica Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, però es va ser al llibre solidari Jocs de Guerra, cosa d’infants, l’embrió del que més tard es convertiria en el present llibre, on les dues autores van comença a unir forces. Allí, Sílvia Romero escriví uns poemes sobre la guerra a Costa d’Ivori des d’on li nasqué l’interès per Àfrica. Alícia Gili en canvi ja portava col·laborant en diferents projectes de recerca relacionats amb l’Àfrica en països com Costa d’Ivori, Tunissia, Kenya, Uganda i Tanzània. També ha exercit de coordinadora en projectes educatius i de salut a Costa d’Ivori en col·laboració de la Fundació Akwaba. El fet que també realitzés treballs de sensibilització i seguiment de les primeres eleccions lliures després de la guerra en aquets país són més punts encara que avalen l’experiència al país que de manera tant contundent ens presenta a El camí del Bandama Vermell.