CARMILLA
Carmilla
(1872)

J. Sheridan Le Fanu

Editorial:
Laertes
(2024)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 006

Pàgines: 147

Traductor:
Edgar Cotes

Il·lustrador:
Mariam Ben- Arab

Amb el seu afany d’acostar els clàssics de la literatura del terror, Laertes ens torna a portar una nova edició de Carmilla, una novel·la breu, escrita per Sheridan le Fanu, que en la seva època (darrer terç del s. XIX) devia ser tot un revulsiu per a una societat que, si bé, estava acostumada a les històries de fantasmes dins d’aquell corrent romàntic que exaltava la literatura gòtica amb multitud d’elements de terror, potser encara no podien assimilar el que el mite del vampir estava a punt d’assolir: I això era quedar-se per sempre.

I és que cal reconèixer-li a la novel·la que va ser predecessora en 26 anys a l’emblemàtica Dràcula de Bram Stoker (el qual molt probablement s’influencià de Carmilla) però també que va assentar les bases d’alguns elements clàssics que serien repetits anys més tard en altres obres: Per exemple, el fet de situar l’acció en indrets exòtics i aïllats de l’Europa profunda, l’ús d’estaques i tècniques per matar vampirs (i per tant incorporant el personatge de caçavampirs) però sobretot el fet d’introduir l’atracció sexual i els tocs de lesbianisme que estic segur no devien estar gens ben vistos a l’època.

Carmilla és una història, a més, escrita en primera persona, on una noia, Laura, ens detalla la seva experiència, a vegades a través de passatges onírics, amb tocs eròtics, a vegades amb descripcions més costumistes i reals de com ella i el seu pare han acollit de forma un tant estranya a casa seva a una bella noia que necessitava aixopluc. Aquesta jove es diu Carmilla i sembla provenir d’una antiga noble estirp centreeuropea. Le Fanu, ens transporta a un mansió amagada a les muntanyes d’Estíria on succeeixen fets qüestionables i a vegades inexplicables. La prosa és delicada i sensual, com els acostaments de Carmilla a Laura.

És en general una novel·la ben portada on tens una sensació estranya doncs des del primer moment ja saps qui és el vampir i quin tipus d’eines utilitza per capturar l’atenció de les seves víctimes però això ho saps per la teva coneixença popular del mite, no pel que ens està explicant Le Fanu. Tinc la sensació que l’autor es va mig auto-censurar perquè el relat li sortís més acord amb els cànons de l’època, especialment pel que fa a l’atracció sexual entre dues noies joves. Son vestigis de lesbianisme, acuradament amagats, en una narració a voltes recargolada i barroca com per dissimular uns fets escandalosos.

(...) “La veritat és que sí que sentia aquella cosa inexplicable. Em sentia, com havia dit, "atreta per ella", però també sentia una certa repulsió. En aquell sentiment ambigu, tanmateix, l'atracció prevalia amb diferència. M'interessava i m'havia conquistat; era indescriptiblement bella i captivadora” 

I pel que fa al terror, també el trobem però amb comptagotes. El cert, tanmateix, és que quan Le Fanu escriu amb ànims d’atemorir al lector ho fa admirablement bé. La llàstima és que només siguin unes pinzellades en alguns moments claus de la història.

(...) “Vaig veure una silueta gran i negra, poc definida, que s'arrossegava pels peus del llit i que, d'un bot, es va llançar contra el coll de la pobra noia, i es va inflar en un moment fins a convertir-se en una gran massa palpitant.”

La narració no és especialment intensa en cap moment però sí té un ritme agradable. Cal dir, però, que hi ha moments que aquest ritme s’alenteix, especialment quan un militar, amic de la família, explica la seva vivència amb la recent mort de la seva neboda. Le Fanu hi dedica massa espai, tallant una mica el progrés in crescendo que tenia la novel·la fins llavors. A més, poc després arribem a un final de novel·la que m’atreviria dir que resulta precipitat i allunyat de la narrativa prèvia. Ràpid i sense massa sentiment.

Tampoc m’ha quedat clar el paper de la mare de Carmilla en aquesta història: Una misteriosa dona que sembla còmplice de la vampira però de la qual l’autor no n’explica res. És un punt de la trama sense lligar, al meu entendre.

Carmilla, és un llibre important. Pel que va significar per a autors posteriors i per definir unes bases sobre el vampirisme que serien, com comentava anteriorment, seguides de forma més o menys literal. Una novel·la anticipativa que si bé, a dia d’avui la podem veure amb ulls condescendents, cal pensar en quan va ser escrita i amb quin finalitat. Estic convençut que al 1872 un relat com aquest va encendre la metxa que faria esclatar la literatura gòtica i de terror en pocs anys... encara que l’explosió definitiva del mite vampíric trigués dues dècades a arribar.

Eloi Puig
14/08/2024