CARNADA
(2018)

Pep Prieto

Editorial:
Bridge
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 187

Sabeu que a vegades busqueu una lectura concreta, d’unes característiques especials, i llavors veieu la llum a la pila de la Biblioteca i us diueu: “Ostres, aquesta em convindria ara”. Doncs això és el que m’ha passat llegint Carnada, de Pep Prieto.

Perquè en aquest moment estava cercant una lectura lleugera, divertida i sense complicacions i Carnada ofereix tot això i més. La portada, obra d’Àlex Santaló, ja és tota una declaració d’intencions: La bandera catalana esquinçada per una mà putrefacta. Una il·lustració que et convida a comprovar fins a quin punt els catalans ens podem enriure de nosaltres mateixos o en aquest cas de les nostres institucions.

L’autor ens trasllada a una història ambientada a Barcelona a l’actualitat. En Pep i el seu amic Andreu es veuran inmersos en una esbojarrada trama que té per finalitat aconseguir un pen drive que posseeix una famosa (i atractiva) periodista de Tele 5. El secret que es guarda en aquella memòria podria fer trontollar el govern de la Generalitat i de fet ho fa, com és obvi.

A aquesta parella de ganàpies els acompanyarà el pare del Pep (un grandíssim personatge) i també l’Elsa, una altra periodista que va mantenir una relació passada amb el nostre protagonista. La qüestió és que enmig d’escenes molt divertides (Feia temps que no reia en veu alta llegint una novel·la; potser el darrer cop va ser amb Masters del multiverso de Sergi Escolano) l’autor hi afegirà una trama meravellosament absurda però molt entretinguda que ens deixarà un bon cos (després de tan riure).

Perquè sí: Carnada és una novel·la fantàstica d’humor, amb elements típics del terror i amb tot de referències cinèfiles a l’alçada de qualsevol obra de Marc Pastor (potser en alguna ocasió trenquen una mica la posada en escena, això sí). I a aquest sentit de l’humor que se’n riu per igual de periodsites, de funcionaris i del nostre govern, cal afegir el que per mi és el punt crucial de la novel·la: El tractament dels personatges. Prieto és capaç de perfilar els seus personatges amb quatre pinzellades i a la vegada provocar que adquirim un amor incondicional per tots ells, especialment pel pare del Pep, el qual té un paper secundari però que alhora és tendre, malpartat i especialment divertit.

Potser sí que la trama s’hagués pogut desenvolupar una mica més (especialment per saber per què els problemes afecten a només una certa part de la societat) però crec que Prieto tampoc ha volgut mai escriure una obra ni molt menys solemne ni tampoc perfectament lligada sinó una història de personatges i situacions enmig d’una voràgine zom… perdó, d’una malaltia misteriosa que fa que certes persones es comportin com a zomb… vull dir com a éssers que es graten sense parar i et mosseguen amb finalitats no molt amables.

Carnada és doncs una novel·la que podeu llegir en una tarda, una història de terror divertida i que us omplirà el cap de referències a la cultura pop (per exemple tots els capítols són títols de pel·lícules), marca de la casa d’un autor molt abocat al món del ciema com és en Pep Prieto. Podeu buscar-hi, si voleu, una certa crítica amabla als estaments polítics i socials del nostre país, però tampoc us hi encaparreu: Carnada és diversió fantàstica amb l’anim de divertir. I ho aconsegueix.

Eloi Puig
08/08/2019