CARONT
(2023)

Jordi de Manuel

Editorial:
Editorial Clandestina
(2023)

Col.lecció:
Crims.cat

Núm: 079

Pàgines: 278

És de tots sabut que el Jordi de Manuel té dos vessants literàries que son la novel·la negra i la ciència-ficció. Dos gèneres populars que sovint es complementen i de fet es retro-alimenten. L’autor barceloní ha publicat desenes de novel·les en un o altre gènere però potser fins avui no havia realitzat un acostament tan precís a ambdós vessants com en la present novel·la, Caront: L’equilibri ideal per combinar una ambientació futurista i una colla d’assassinats a l’espai.

El Cub és una nau espacial, dividia en vint-i-set compartiments iguals que simulen precisament això: Un cub geomètric. La nau viatja pel nostre sistema solar en direcció a la lluna de Plutó. La missió: construir una base estable a Caront per ajudar a futures expedicions fora del sistema solar. Una part de la tripulació roman en hibernació a l’espera que transcorrin els mesos necessaris per canviar el torn mentre una altra part es manté desperta. La immensa majoria de la tripulació son científics de primer nivell en diverses disciplines.

Jordi de Manuel no perd ni un segon i amb un pròleg d’allò més efectiu ens mostra com el capità de la nau desperta a Sara Bruc, un dels membres del cos de seguretat de la nau. El motiu: En quatre dies hi ha hagut tres misterioses morts, totes elles en una mateixa sala especial al centre de la nau. I això ja no fa pinta d’accident.

La sala en qüestió és un espai on es poden recrear hologrames immersius en realitat virtual —la sala d’hologrames de tota la vida de Star Trek, per entendre’ns— i és allí on es dirigeixen totes les mirades i sospites dels integrants de la nau. Sara Bruc, doncs, té el difícil paper d’esbrinar si les morts han estat accidentals o —com tot apunta— han estat assassinats i per tant la seva tasca consistirà en descobrir el mòbil i l’autor dels fets.

La novel·la s’estructura al voltant de la investigació de la nostra protagonista i de les converses que manté amb la tripulació. Mentre es van obrint portes, estances i passadissos de el Cub anem observant alguns dels experiments que els científics desenvolupen mentre dura el llarg viatge a Caront i a més, descobrim alguns aspectes clau de la nau i dels androides i robots que també la poblen. En aquest punt cal dir que l’autor ens ofereix picades d’ullet a autors clàssics com Asimov (amb referències específiques a la psicohistòria o a un dels seus grans personatges som és R. Daneeel Olivaw) però també a d’altres autòctons com la mateixa Carme Torras on li fa un petit homenatge gens dissimulat.

La novel·la té un ritme constant i està narrada de forma molt eficient. Jordi de Manuel ofereix allò que esperàvem, almenys al principi: un misteri, cadàvers i una investigadora que pateix per fer la seva feina però que hi posa tot el seu interès. Tanmateix hi ha alguns aspectes que em trontollen una mica: Per començar la nau en que viatgen per l’espai té una estructura estranya que m’ha desconcertat (la veig molt petita  i no entenc massa bé com es mouen per uns passadissos i tubs de no gravetat), però això en el fons no és important tot i que desconcerta una mica. La nau en sí dona l’efecte de ser un laboratori asèptic que viatja per l’espai amb uns científics que es dediquen a la seva feina i que interactuen poc entre ells fins al punt que també els veus com a part d’un ambient o paisatge anodí. De fet, a la narració li trobo a faltar una mica d’emoció i més intriga en una novel·la que té un plantejament més que interessant. És cert que tenim un misteri per resoldre però el format d’entrevistes i la poca aventura pels passadissos de la nau li van restant interès a mesura que avança la trama. Els sospitosos acaben sent els comptats tripulants i científics amb que l’agent de seguretat interacciona però els manca més profunditat que amb els pocs diàlegs que disposen no s’aconsegueix.

Pel que fa a l’escenari dels crims, la sala de realitat virtual, l’he trobat poc definida en el context de la història i amb algun —penso— error en el seu funcionament (tot i que no és vinculant per l‘argument). I pel que fa a la resolució de tot plegat no crec que estigui a l’alçada dels plantejaments inicials. Jordi De Manuel, òbviament, tanca de forma coherent la novel·la però et deixa una sensació de buidor com si t’esperessis algun gir més destacable, especialment en la causa física de les morts. En la meva modesta opinió, la nau com a escenari està desaprofitada potser perquè em pensava que la seva peculiar estructura en forma de cub seria clau en la història. En canvi la incorporació d’androides amb forma humana sí que li dona un punt d’interès a la trama policíaca doncs ofereix més sospitosos amb els que interactuar.

Sigui com sigui, aquest és un bon exemple de mescla equilibrada de narrativa que combina, com comentava, les dues passions literàries d’un autor consagrat com Jordi de Manuel. És un treball molt correcte però del que potser t’esperaves més. Esclar que això potser es degut a expectatives que hom es crea tot sol.

Eloi Puig
29/11/2023