El primer que penses quan veus un títol com La casa de la Muerte és que no fa per tu. Sembla estar dissenyat per atraure a joves adolescents amb ganes de misteri i ensurts o d’explicar-nos històries de fantasmes i dimonis en alguna casa encantada. Però res més lluny d’això. Un cop llegim la contraportada aquesta Death House es transforma i la nostra visió prematura – i errònia- sobre la novel·la queda en evidència. El títol es refereix a una mena d’internat on hi van a parar els nois i noies que contrauen una estranya malaltia mortal. Aquesta mansió, aïllada del món, dirigida només per un grup de docents, infermeres i una supervisora serà la llar de tots aquells que tenen el gen defectuós. I allí passaran les darreres setmanes de vida fins que siguin traslladats al misteriós sanatori del pis de dalt de la casa.
Tenim doncs una aventura centrada en un grup d’adolescents que des del primer moment viu a la mansió sense nom; hi han estat traslladats des de les seves llars, els han arrencat literalment dels braços dels seus pares degut a un maleït anàlisi de sang que ha donat positiu. L’autora, Sarah Pinborough, no es dedica a analitzar les causes de la malaltia; ni tan sols de les possibles cures: li interessa més el tractament psicològic encarat a una colla de nois i noies que saben que han de morir properament. El terror que això els produeix tot i conviure en certa normalitat, la desesperació al veure com els companys van caient... tot plegat esdevé un petit tractat psicològic narrat en primera persona per Toby, un dels nois més grans (té 17 anys). Un noi que desitja aïllar-se voluntàriament dels altres i perseguir moments d’intimitat i reflexió a les fosques nits fins que una nova arribada de malalts li canvia la vida.
Perquè La casa de la Muerte és abans què res una història romàntica. Sí, sentiu bé. Dins aquesta nova llar maleïda dos joves troben la manera d’estimar-se. El primer amor, aquell que guardem sempre com un record inesborrable, potser també serà l’últim per a ells. I tot i que la novel·la té els ingredients essencials per convertir-se en una narració distòpica juvenil, Pinborough escriu de forma ferma, segura i allunyada de tòpics, sense deixar-se endur per drames innecessaris o per un excés d’emotivitat. Diem distòpica perquè l’autora, deixant de banda la terrible premissa inicial va deixant pistes d’on ocorre la narració i quan (sembla que en un futur proper, amb un canvi climàtic important i una societat amb punts ben foscos). Aquesta determinació per aniquilar – ni que sigui de forma civilitzada- als nois amb els gens defectuosos és l’element clau per la distopia. Curiosament però, l’autora s’allunya del que passa a la resta del món i es centra en la dura realitat de la casa de la mort.
Haig de dir que el llibre m’ha atrapat molt. Potser perquè degut al títol m’esperava una altra cosa i les expectatives no eren molt elevades; però la sinceritat amb què escriu Pinborough sota els pensaments de Toby és molt efectiva, dinàmica, real i emotiva. Tot però amb un tempo equilibrat que s’adequa perfectament entre la intriga i l’especulació. No estem parlant de terror, estem parlant de les sempre desagradables conseqüències de les distopies que afecten de forma important a les societats futures
La casa de la Muerte és un llibre que frega la perfecció en el ritme i la intriga que desprèn, en el sentit que l’autora ha sabut dotar-lo d’un misteri i una tensió més que notables. Potser als que ens agrada arribar al fons de tot, haguéssim quedat més satisfets en saber l’origen o les conseqüències del gen defectuós; però aquesta és, com se sol dir, una altra història. El que ens descobreix Pinborough és per una banda l’entrada al màgic món del primer amor i per altra banda el claustrofòbic univers d’una casa concebuda per eliminar sense deixar rastres als seus interns. Un parell de premisses que xoquen frontalment i que ens proporcionen agradables hores de lectura.
No us el perdeu.
Eloi Puig, 07/10/15
|
|