CASA DE TÍTERES
(2008)

Isabel Del Río Sanz

Editorial:
Maikalili (2008)

Col.lecció:
Fills de la foscor

Núm: 09

Pàgines: 63

Aquest és el primer llibre que llegeixo de l’editorial maikalili, la qual no fa massa mesos va obrir la col.lecció Fills de la foscor dedicada íntegrament a la ciència-ficció, la fantasia i el terror. Per cert que aquesta editorial té una política lingüística atrevida i envejable en molts sentits: Diria que és una de les poques editorials que publica llibres en català i castellà en la mateixa col.lecció, simplement només depenent de la llengua en que l’autor ha presentat l’original.

Casa de Títeres és la primera obra publicada d’Isabel Del Río, un conte llarg -quasi una novel.la curta- que ens podem polir en una horeta. I això es deu tant per la seva llargada –una ciquantena de pàgines- com per la seva prosa amena. Isabel Del Río té un estil fluït i constant, no s’atura en descripcions ocioses i tampoc en parrafades interiors – l’argument del conte convidava a fer-ho-. L’autora prefereix seguir una línia suau i uniforme, estructurant el conte en diversos capítols que evoquen a períodes concrets de la vida de l’Anna.

L’Anna és una noia feliç amb la seva família, al poble, però els nens l’eviten i la menyspreen; només una nova amiga li fa cas. Un dia, la seva misteriosa tia que la visita un o dos cops l’any insisteix en un moment donat que l’educació de l’Anna ha de tenir lloc a la ciutat. Després de traslladar-s’hi amb la seva tia, l’Anna descobrirà amb horror un món de realitats alterades, una vida que no és la que es pensava i un sentiment nou que li remou les entranyes: La venjança.

És difícil catalogar una obra com Casa de Títeres. L’autora, Isabel Del Río, utilitza elements fantàstics en tot moment, però de forma subtil, com si de veritat no volgués desvetllar-ne la seva presència. I on un altre autor hagués aprofitat l’argument per utilitzar ingredients típics de la novel.la de terror – per exemple, el conte comença amb una escena inquietant de la protagonista encadenada i mig morta de fam en unes masmorres-, Isabel Del Río fa un ús esplèndid de l’erotisme. De fet, bona part del conte té passatges eròtics molt ben descrits i gens forçats cosa que quasi converteix el relat en un aparador de fantasia eròtica en tota regla. Per contra, alguns moments de tensió són poc intensos i són descrits massa breument. L’autora ha primat més la passió i la tendresa eròtica que l’incertesa en vers a la por a tot allò desconegut i ocult, però aquesta opció és totalment vàlida doncs el relat no se’n ressent en cap moment.

Una bona història, doncs, original, narrada de forma encertada i ben acabada. La llàstima és no poder continuar llegint altres contes de l’autora – el volum està dedicat íntegrament a aquest conte- doncs el potencial és més que interessant.