EL CEPTRE DE ZINK
(2006)

Joan Llongueras & Mercè MAsnou

Editorial:
Roca Editorial
(2006)

Col.lecció:
Kadingir

Núm: 1

Pàgines: 363

Saga:
Kadingir/1

Lectures relacionades:
El senyor de Zapp

Altres edicions:

CASTELLÀ
2006 Roca Editorial

No sóc un gran lector de fantasia juvenil. Normalment només m’acosto a aquells que han tingut un cert grau de fama degut a premis especialitzats o que han estat promocionats per l’infalible sistema del boca-orella. De fet, exceptuant la saga de Harry Potter i algun que altre llibre solt no m’ha interessat massa aquest tipus de literatura –almenys des de que tenia 15 anys- i no per que no sigui bona literatura si no per que tinc por de cansar-me amb els seus personatges o tinc tendència a pensar que les trames no m’atrauran de la mateixa manera ara que fa vint anys. A vegades l’encerto pensant així i a vegades m’equivoco i trobo joies dedicades al públic juvenil que mereixerien estar en altres prestatgeries més adultes.

El que em va cridar l’atenció de la saga de Kadingir no va ser el seu argument, si no la seva autoria: Era una saga de fantasia juvenil creada per autors autòctons i en català. Quan vaig comprar el llibre, a l’estiu del 2007, la meva parella buscava precisament això: Fantasia juvenil casolana, per allunyar-se una mica dels costums i dels estranys noms anglosaxons. Per diversos motius però, jo no l’he llegit fins ara, just en el moment que els autors anuncien un tercer volum (preqüela) pel que busquen nova editorial. També és una història curiosa aquesta: Aquest primer volum, El ceptre de Zink va tenir un meritori èxit –uns 8000 volums venuts en castellà i 2000 en català segons informació extreta del web de la saga- que pronosticava una sèrie exitosa. Però la manca de promoció del segon volum –segons comenten els autors- feu que el llibre es relegués a l’oblit en les prestatgeries de les llibrries i que Roca editorial cancel.lés la col.laboració amb aquests. Misteris de l’edició suposo.

Però anem al que ens ocupa: El ceptre de Zink, la primera novel.la ambientada a l’univers de Kadingir. Primeres característiques: És una saga focalitzada clarament per a un públic juvenil de manera que no cal ser molt meticulós en certs aspectes mentre entretingui i faci gaudir de la lectura; tot i això esmentaré algunes deficiències o aspectes que al meu parer es poden millorar. Però comencem per l’argument: Ishtar és una nena d’onze anys, espavilada, imaginativa, un pèl entremaliada i molt llesta per la seva edat –en molts moments m’ha recordat a un Calvin (l’amic inseparable de Hobbes) més grandet-. En part la culpa de la seva desbordant imaginació és deguda a l’educació d’uns pare bohemis i de les cartes que rep constantment de la seva àvia arqueòloga. El dia del seu aniversari espera l’arribada de l’àvia –que no ha vist mai- quan es toparà amb una sorpresa que la farà viatjar a un altre univers: al planeta Ki.

El ceptre de Zink és una novel.la fantàstica que beu de la ciència-ficció per acostar-nos a una realitat paral.lela – el planeta Ki- on hi conviuen sis races intel·ligents, totes elles evolucionades d’animals: Felins, dofins, aus, rèptils, anfibis i òbviament simis, els humans – aquí anomenats zitis-. Els autors han plantejat els llibres com a unes cròniques d’aquest món paral·lel, fins i tot existeix una kipèdia pels qui cerquin més informació al respecte. A Ki Ishtar haurà de lluitar, juntament amb els seus nous amics i mentors, per recuperar el que és per dret la seva herència: el cepre de Zink que la portarà a ser reina dels zitis. A part d’això haurà de créixer en el pla personal per enfrontar-se a tres proves que li donaran accés al regne. Però faccions enemigues no li ho posaran fàcil precisament, especialment quan la seva àvia és raptada.

El protagonista central de la història és, com no podria ser de cap altra manera, Ishtar, un personatge molt espontani i que aporta molt bons moments al llibre, especialment a través dels seus irònics diàlegs. Aquí però cal fer un incís; mentre que al començament les respostes i acudits de l’Ishtar són deliciosos, poc a poc es van repetint en situacions que no vénen al cas i corren el risc de ser el catalitzador que ens pot fer etiquetar l’Ishtar com a repelent. En tot cas, els autors abusen una mica de la seva llengua ràpida, però poc a poc redrecen la situació fins a fer-la tolareble.

La presentació de les races i dels companys de viatge i aventures de l’Ishtar és adequada – potser en algun cas les similituts entre els Kuzubis i els vulcans d’Star trek són massa evidents- però en general la imaginació corre al costat de la creativitat dels autors. Ben plantejat el tema que no hi ha races bones o dolentes si no individus que actuen seguint els instints, siguin de la raça que siguin. Un toc de grisor que dóna un aire més realista i versemblant als habitants de Ki.

El primer terç de la novel.la és notable, més fins i tot: addictiu, innovador, divertit i fresc. Les aventures de l’Ishtar per casa seva i quan descobreix els portals dimensionals són esplèndides. També la resta de personatges que apareixen en aquest primer tram estan a l’alçada. Després del segon viatge cap a Ki, sembla que als autors els guanyi la fal·lera d’explicar moltes coses en poques pàgines, realitzant viatges, que no sempre tenen molt de sentit, per explorar de forma vaga i una mica indeterminada el planeta Ki. Aquí hi ha un aspecte negatiu i són les incoherències geogràfiques que presenta el territori – o el mapa-. Mentre que en ocasions els protagonistes s’han de passar setmanes viatjant per arribar a un lloc a vegades hi arriben en unes hores. O el mapa està mal fet o no s’enten que exèrcits sensers creuin continents tan ràpidament o que personatges com la Ulla volin a través de mases continentals en poca estona. També és possible que m’hagi confós, però aquests detalls- que no interfereixen gens ni mica en el desenvolupament de l’obra- per mi són importants.

En el segon terç de la novel·la se’ns presenten entre d’altres els costums i la tecnologia de cada raça; i aquí crec que es peca una mica de precipitació, doncs només es dónen quatre pinzellades que no acaben d’explicar les diferències tecnològiques entre els diferents habitants de Ki; però probablement en posteriors volums hi hagi més temps per dedicar a aquest tema.

La part final resol bona part dels enigmes plantejats – de manera un pèl brusca com és el cas de la recerca del ceptre- però sense la tensió que un esperaria a aquestes alçades. És paradoxal com es vol donar un sentit èpic a la lluita –desproporcionada- entre els components de l’equip que ajuda a l’Ishtar i tot un exèrcit de tidnums –humanoids guerrers amb cara de felí- i en canvi el caràcter èpic propi d’aquest tipus de lluita o de les revoltes populars que s’esmenten a la novel·la no existeixi doncs aquests fets tan sols es descriuen a posteriori oferint el resultat final. En tot cas, l’aventura continua. El volum és més o menys autoconclusiu però deixa fils argumentals importants per continuar llegint la següent entrega, El senyor de Zapp

Resumint, una novel.la més que entretinguda que ens obre les portes a un nou món molt imaginatiu, narrat amb solvència, però amb algunes mancances argumentals, especialment a partir de la meitat del llibre, on algunes situacions compromeses es resolen amb massa precipitació; tantmateix és una obra recomanable especialment per tots aquells que cerquen el el sentit de la meravella en les novel.les fantàstiques. D’imaginació no en falta!