CERCALLUMS
Light Chaser
(2021)

Peter F. Hamilton & Gareth L. Powell

Editorial:
Editorial Chronos
(2023)

Col.lecció:
Voyager

Núm: 07

Pàgines: 164

Traductor:
Lluís Delgado

Il·lustrador:
Andreu Zaragoza

Quin gust, quin plaer descobrir que encara es fan novel·les de ciència-ficció amb la capacitat de sorprendre i de transmetre sentit de la meravella per cadascuna de les poc més de 150 pàgines que té. I quina delícia és comprovar com una editorial petita i sense ànim de lucre com és Chronos, ens pot acostar una edició de primera d’una novel·la actual, contemporània i que està cridada a ser recordada.

Peter F. Hamilton i Gareth L. Powell ens presenten una novel·la curta i concisa, penetrant i explosiva doncs ens obre moltes portes, sí, ens allibera la ment portant-nos pels camins de la imaginació desbordant i per deixar-nos bocabadats amb una trama senzilla però altament addictiva. Un posada en escena on hi veus tantes possibilitats que se’t posa la pell de gallina només de pensar-hi.

Però la novel·la comença estranya, in media res, amb dos personatges dialogant i sense entendre què estant tramant. Un primer capítol premonitori que ens aboca a la fascinació però sota una lectura densa i fins hi tot amb tocs de hard. Però no us espanteu. És només un preàmbul, o una conclusió si voleu, però al darrera s’amaga una trama original, atrevida i suggerent que fins hi tot es pot interpretar com una història d’amor còsmic a través del temps i de l’espai

Els cercallums són humans modificats genèticament per viure segles, potser fins i tot mil·lennis. Viatgen per les estrelles, de planeta en planeta en trajectes que duren anys, confeccionant una trajectòria cíclica, una camí marcat que els porta a visitar un cop cada mil anys diversos mons habitables dins del Domini. Aquest conglomerat de centenars de mons es el resultat d’una expansió sense precedents de la humanitat, realitzada segles enrere on es van terraformar i colonitzar planetes, llunes o fins i tot es van construir espais artificials on la humanitat s’hi va anar desenvolupant al seu ritme, però sense cap mena d’unió o nexe els uns amb els altres.

Així doncs, trobem planetes completament tecnològics però també n’hi ha amb societats medievals de gran brutalitat. Descobrim des d’escenaris de gran complexitat política a d’altres on regna la brutalitat del més fort. I es que aquests planetes tenen tots una circumstància en comú: Son estables, son perennes i mai evolucionen dels estàndards que han assolit.

La nostra cercallums es diu Amahle. Ha viscut moltes vides i la seva memòria no les pot recordar del tot. Encara que el seu cos es vagi regenerant i actualitzant, la seva memòria és finita i va perdent records del seu passat més remot. Però li és igual: Ella és una cercallums, un personatge venerat quasi bé com un déu que visita planetes, corts, governs de desenes de mons, que acull amants, confidents i regals de tants d’altres. I la seva única missió és repartir (i posteriorment, al cap de mil anys, recollir) uns collars de memòria, que gents escollides de cada societat porten al voltant del seu coll, passant-lo a fills, nets i besnéts etc

(...) “Era com si una deïtat poderosa però parcialment oblidada hagués decidit de sobte treure el cap pel planeta per comprovar si tothom seguia respectant els seus manaments” (...)

Però un dia Amahle descobreix una gravació estranya en un dels collars de memòria. Una recreació de fets, diàlegs, sensacions i escenaris d’una conversa on una persona es dirigeix a ella, a la cercallums, i que sembla conèixer-la. És un fet extravagant que porta a la nostra protagonista a voler cercar respostes o més aviat a fer-se més preguntes, a trencar l’status quo de la seva llarga i planera vida.

I és aquí on la imaginació dels autors esclata encara més per portar-nos aquesta història que podria desplegar-se infinitament perquè els ulls de l’Amahle contemplen meravelles de mil i un mons, societats diferents ancorades en temps que a nosaltres ens permeten somiar amb el futur i amb el passat, amb allò inconcebible però també amb allò tan quotidià, amb la riquesa del que pot ser i del que va ser. Amahle és la punta d’una fletxa que per una banda ens ensenya molt breument les mil capes que pot tenir tota societat humana però per l’altra ens fa esbatanar els ulls amb una premissa de caràcter còsmic i quasi bé incommensurable que s’amaga darrera la seva existència

No us perdeu aquesta petita meravella de la ciència-ficció. Una novel·la que va al gra sense menystenir una bona història i una narració més que notable. Tant de bo ens arribessin més històries com aquesta, on el sentit de la meravella ens fa esclatar el cap, on gaudim de bones idees com mai.

Eloi Puig
19/03/2023