LA CHICA MECÁNICA
FThe windup girl
(2009)

Paolo Bacigalupi

Editorial:
Plaza & Janés
(2011)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 535

Un dels reptes a que s’enfronta qualsevol escriptor que aposta per una novel·la de ciència-ficció ambientada en un futur proper – en aquest cas uns 100 anys- és que aquesta resulti creïble pel lector, que proporcioni una sensació de quelcom conegut però que també s’endinsi a especular sobre alguna disciplina científica, sobre algun tipus d’innovació que ens faci sommiar… o que ens provoqui malsons. Paolo Bacigalupi ho aconsegueix amb escreix amb La chica mecánica, una obra especulativa que ha acaparat els premis de ciència-ficció més representatius del món anglosaxó – Hugo, Nebula, Locus, Campbel- en els darrers anys.

Tailàndia, segle XXII. El país sobreviu als canvis climàtics, al progressiu esgotament dels recursos naturals i al nou ordre mundial: la manipulació genètica dels aliments bàsics que ha propiciat noves plagues que han assolat a la humanitat. L’autor ens menciona que Nova York està enfonsada, que la Unió Europea s’ha desintegrat i que els paísos veins han mort de fam o lluiten desesperats per no fer-ho. Així doncs, el regne de Tailàndia viu en una utopia? Segons com es miri sí: El departament de medi ambient – els camises blanques- vetllen acarnissadament perque cap llavor contaminada, cap espora o cap mutació transgènica traspassi les fronteres. Però a dins, a l’interior del regne, els afers de la població tendeixen més aviat cap ala distopia: Algunes plagues han destruït completament a pobles i famílies senceres, milers d’immigrants xinesos – targetes grogues- han arribat fugint de les matances religioses a Malàsia, l’electricitat brilla per la seva absència, com es sol dir, i la tecnologia ha retrocedit – tot i la inventiva mecànica que torna a aplicar-se per resoldre els problemes- fins a límits insospitats.

Només la genètica està salvant a Tailàndia de caure a les mans dels venedors de calories, les multinacionals alimentàries que de fet ara governen el planeta. I perquè? Per la senzilla raó que a Tailàndia hi ha un dels darreres refugis de llavors no contaminades del planeta. La genètica ho ha revolucionat tot: Des de la creació d’enormes megadonts – elefants alterats que ajuden a les tasques mecàniques de les fàbriques- a l’aparició accidental dels gats cheshire que es confonen amb l’ambient i esdeven invisibles. Però a països tecnològicament més avançats –com el Japó- la genètica també ha propiciat aparicions més formidables: Els neosers, humans modificats genèticament i creats per a servir i obeir.

Emiko és un d’ells, una noia modificada, abandonada pel seu amo i que sobreviu com pot, actuant en espectacles sexuals pels qui busquen el morbo i una obediència extrema. Una noia que proporciona un títol enganyós a la novel·la, com si ella fos la única protagonista o com si els seus problemes guiessin la trama argumental. Fals, la noia mecània, Emiko, només és una part més del puzzle genètic en un moment donat al regne de Tailàndia. L’acompanyen altres personatges que entre tots formen una novel·la coral: Anderson, un representant farang – estranger- d’una multinacional alimentària que busca la sol·lució a un enigma; Hock Seng, una xinès exiliat de Malàsia degut a la repressió fonamentalista islàmica i el tàndem Jaidee i Kanya, agents del ministeri del medi ambient tailàndès – una parella que aporta a més, el toc fantàstic a la història- Tots ells tenen punts de vista contraposats i tots ells lluiten pel que creuen seu o pel que creuen just. Quatre punts de vista que ajuden a entendre la situació de Tailàndia en el moment actual de la novel·la.

L’ambientació és excel·lent. L’autor ha sapigut donar a cada pàgina el punt just de barreja cultural i d’història futura; un equilibri entre la xafogor desmesurada de l’estació seca –agreujada pel canvi climàtic- i les vivències del dia a dia als carrers de Bangkok on transcorre pràcticament tota la novel·la. Sí que és cert que al començament aquesta fascinació ens convida a seguir llegint però que poc a poc el lector reclama més trama argumental i menys xafogor a les seves pàgines. Els capitols inicials són llargs i serveixen per posar al lector al seu lloc, però a vegades sembla que l’autor s’oblidi de la part de la trama important: la genètica, les llavors.

Més endavant, Bacigalupi redreça la situació escrivint capítols cada cop més curts que alternen les accions dels 4 o 5 protagonistes principals. D’aquesta manera la novel·la avança amb pas ferm cap a un final interessant, tot i que potser un pèl obert. El millor és que, igual que a la vida mateixa, no tots els drames personals es poden resoldre. El pitjor és la sensació que l’autor es guarda algun as a la màniga per continuar escrivint.

La chica mecánica doncs, és una novel·la amb diverses cares: El plat fort és la bioenginyeria i la manipulació genètica ambientada en un país que té la fama de mai haver estat conquerit per les potències estrangeres – recordem que ni Siam ni Tailàndia van ser ocupades pels colonitzadors europeus-, però també interesantíssim és llegir com la societat mundial –representada pels habitants de Bangkok- ha sobreviscut a la manca de combustibles fossils, a la regressió en la comunicació i relacions globals degut a aquest fet, a l’inventiva que han desenvolupat els enginyers per afrontar aquests i altres reptes. L’autor a més no aporta informació detallada de l’estat actual del món… i resulta tant o més esfereidor pensar en el que ha passat al planeta durant el segle XXI que en el que estan vivint els tailandesos en un món que pugna per descontrolar-se i destruir-se definitivament.

Una visió distòpica sobre el nostre món, centrada en els peròs i contres de la manipulació gènetica a gran escala. Molt recomanable.

Eloi Puig, 07/08/2011