CIÈNCIA
DE LA FICCIÓ
(2018)

Alexandre Lacambra

Editorial:
Autoedició
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 110

Álexandre Lacambra ha publicat un recull de contes de ciència-ficció certament prometedors. Els ha titulat Ciència de la ficció i amb ells ha volgut acostar-se a bona part dels subgèneres que especulen amb camins i direccions a prendre dins diferents corrents de la ciència-ficció. I ho fa des d’una perspectiva de relat curt que vol donar tant una empenta al pensament crític i transgressor del que fa gal·la sempre la ciència-ficció com també aportar aires a vegades més poètics al gènere.

Els seus contes, com deia, són sempre curts (entre 3 i 4 pàgines normalment) i  cadascun d’ells està acompanyat d’una gran il·lustració de Lluís Masachs (cosa que li confereix més valor encara). Són relats amens que no volen tant trasbalsar-nos com donar-nos l’oportunitat a vegades de reflexionar i d’altres de somiar. I tot i que no tots posseeixen la mateixa frescor (en alguns moments ens vindran al cap imatges de referents cinematogràfics o d’històries potser poc originals) sí que el nivell de qualitat literària és similar i només les preferències pròpies del lector marcaran al grau de satisfacció final doncs l’autor es manté en tot moment en un mateix espai per on es mou còmodament però d’on no s’arrisca a sortir.

El recull comença i acaba amb dos contes que tenen molt de textos metaliteraris (”Tinta en el tinter” i “Sang en el tinter” on el fet d’escriure ciència-ficció per part de l’autor sembla definir també els mons que va creant des de dins i des de fora el llibre. És com un exercici introspectiu sobre el fet d’escriure i la fita d’haver completat aquesta antologia. Força interessant.

Pel que fa a la resta de relats (una dotzena) a mi per exemple m’han tocat més la fibra històries com “Gènere” (sobre cibernètica) o “S’obre la porta” (entorn a la clonació) o fins hi tot “Nebulosa” per seu missatge entre romàntic i somiador. Potser els contes que al meu parer no han acabat de quallar del tot són les distopies, que no aporten novetats com ara (“Tot per l’estat”, que em recorda inevitablement a Un món feliç o “L’estat sempre ho ha estat tot”) que no deixa de ser una crítica antibel·licista més.

Però Lacambra obre les portes a tot tipus de subgèneres: Nanorobòtica (“Nano”), viatges en el temps (“Temps al temps”), realitat virtual “Aniversari”, robòtica (“El despertar”), ecologisme (“Llavors d’esperança”) o fins i tot teletransportació (“Càpsules”) i un conte que afronta els canvis socials que proporciona la tecnologia en l’alimentació “A dieta” que m’ha semblat força refrescant.

Sigui com sigui Àlex Lacambra aconsegueix escriure una antologia molt decent i desinhibida que al tocar tants temes diferents ens passa com l’aigua i a més ens fa reflexionar més d’un cop. El vilafranquí ens ha ofert un tast variat, una amanida satisfactòria però que augura que l’autor pot pensar en narracions de més llarg abast. Perquè, al menys a mi, m’entra gana després de llegir-los.

Eloi Puig
26/04/2019