EL CIRUJANO
(2017)

Carlos Pérez

Editorial:
Autoedició
(2017)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 130

Quan Carlos Pérez em va enviar la seva novel·la em va assegurar que me la llegiria d'una assentada, que es tractava d'una novel·la curta que anava al gra i que no hauria de patir per empassar-me cap totxo. I el cert que que tots els seus pronòstics es van complir a la perfecció excepte potser la conclusió final que amagaven aquelles paraules respecte a la llargada de la seva obra. M'explico:

El cirujano és una novel·la curta que se't fa curta, tant perquè només té un gruix de 130 pàgines com, sobretot, perquè al finalitzar-la un espera més. Sí, paradoxalment, una de les qualitats més notables de la novel·la (el fet de ser molt directa i no embolicar-se amb capítols superflus) es gira en contra seu pel fet que està massa ben escrita i es gaudeix massa per tenir una extensió tan minsa. En definitiva: que quan l'acabes en vols més.

El Cirujano és una novel·la ambientada en una Espanya futura repleta de petites meravelles tecnològiques que l'autor va desvetllant com qui no vol la cosa mentre desenvolupa un argument replet d'acció que et talla l'alè i que no et deixa respirar. De fet, bona part de la trama és un compte enrere en un dia únic, cosa que encara accelera més la tensió i les ànsies de coneixement d'un lector que es troba ja a la primera pàgina in media res, sense saber d'on venen els trets.

Perquè el primer amb que ens topem en aquesta ràpida novel·la d'espies i ciència-ficció és que El cirujano, el gran científic que ha desenvolupat la cura contra la immortalitat, ha estat atropellat en un accident de trànsit just quan Gilberto, un espia d'una corporació rival estava a punt de robar-li els seus secrets. A partir de llavors, l'acció esclata i ens trobem amb una història molt ben narrada si tenim en compte aspectes com la tensió, l'acció, els diàlegs i en definitiva tot allò que envolta la trama, però de la qual ens manca un marc de referència més potent per sentir-nos a gust. I és que el petit problema que arrossega la novel·la, com deia, és que aquestes situacions límits que ocupa el 100% de la novel·la serien uns capítols finals fantàstics per a una obra més llarga i elaborada, serien un bon colofó o potser un primer clímax per on el lector esperaria una final rodó replet de biogenètica, intel·ligència artificial, tecnologia punta i molt més.

Sí, tal com em va assegurar l'autor, El Cirujano es llegeix la mar de bé i en un parell d'hores te la poleixes i la gaudeixes. Sí, és una història ben narrada, amb una prosa efectiva, funcional però que no desentona. I sí, les llambregades que podem fer de quan en quan a l'ambientació del futur que ens planteja Pérez són tan instructives com inquietants. Però pel meu gust li manca aquest rerefons que ajuda a embalar amb cura una història. El problema no és que aquesta trama, aquesta aventura, la comencem in media res, sinó que durant el trajecte tenim la sensació que l'autor ens hagués pogut explicar molt més dels personatges, de la història prèvia i de les conseqüències d'aquesta immortalitat aconseguida a través de la ciència. I el final també esperem més inputs que ens ajudin a entendre aquest futur proper.

Aquest és un cas d'aquells que demano més trama, més personatges, més novel·la en definitiva: Carlos Pérez ha escrit, com deia, uns bons capítols finals o quasi finals... ara manca la resta. El cirujano té prou potencial per esdevenir quelcom més que una història curta. Ho deixo sobre la taula.

Eloi Puig

04/07/2018