CIRURGIES
(2016)

Elisenda Solsona

Editorial:
Voliana
(2016)

Col.lecció:
Volíac

Núm: 24

Pàgines: 88

Feia uns dos anys que aquesta antologia corria per la pila. I de fet, més d’un cop me l’havia traspassat a la tauleta de nit per ser atacada en poc temps… però sempre buscava una excusa o una altra per posposar la seva lectura. Especialment pel respecte i el temor que em donen els microcontes.  Els que em coneixeu sabeu que crec que aquest art literari és summament complicat d’expressar perquè no es tracta d’escriure una simple història curta. Cal dedicar-hi hores per que unes escasses frases ens afectin de la mateixa manera que ho hauria de fer un conte normal i òbviament una novel·la.

Però es clar, al final l’he llegit. Curiosament quan també sentia a parlar per tot arreu de l’autora Elisenda Solsona i l’èxit que ha suposat el seu Satèl·lits (que també tinc a la pila). El resultat és molt interessant i tractaré d’explicar-vos-ho tot seguit.

Cirurgies, com deia abans és un volum estructurat en dues parts (“Cirurgies” i “Diseccions”) on Elisenda Solsona aboca de forma molt poètica però també lapidaria un seguit de reflexions sobre el cos humà  que ens proporcionen  imatges grotesques combinades amb paraules sensibles. Fantasia i surrealisme barrejats amb resultats molt notables.

La part per mi més impactant i que m’ha agradat més és “Cirurgies”. Aquests microcontes sempre estan relacionats amb parts físiques del cos humà i sovint barregen passió, amor i tendresa amb  els efectes dolorosos del cos quan el forces al màxim (física o mentalment). Les metàfores amb animals són força constants i ens permeten visualitzar aquest cosmos orgànic  de petit format que ens suggereix l’autora i que s’endinsa en la fantasia per poder mostrar-nos les representacions més inversemblants de comportament de la màquina biològica i sentimental que és l’ésser humà.

Són , doncs, microcontes que cal llegir amb calma, com si fossin una recepta culinària. Fins i tot rellegir-los per assaborir-los, com a obres poètiques, com haikus japonesos, com petites peces d’art que no sempre entendrem o que no sempre sabrem si ens afectaran de la manera que l’autora pretenia… però que cal assimilar amb paciència per molt curtes que siguin.

En canvi la segona part, “Diseccions”, els contes tenen un format més gran. Alguns fins i tot de dues pàgines d’extensió. Són com retalls de realitat tergiversats sota el prisma d’un surrealisme incisiu, sovint també poc entenedor, confús. Aquesta segona part m’ha costat més entrar-hi (potser pels meus problemes per acceptar l’esmentat surrealisme en històries més consistents) però que també complementen aquesta visió íntima del cos i de les emocions humanes que ens proposa l’autora.

Una lectura doncs, notable, enfocada a una temàtica concreta (cosa que sempre s’agraeix en el món del microconte) i que m’he desvetllat l’interès per conèixer més sobre Elisenda Solsona. No sóc persona de gaudeixi especialment amb la poesia però haig de reconèixer que molts dels microrelats m’han semblat perfectament harmònics. Com afirmava abans, ha estat com llegir haikus sense haver de comptar les síl·labes dels versos.

Eloi Puig
11/01/2020