CIUTAT
City
(1952)

Clifford D Simak

Editorial:
Chronos
(2019)

Col.lecció:
Tràntor

Núm: 01

Pàgines: 315

Traductora:
Scheherezade Surià

Altres edicions:

CASTELLÀ
1957, 1971, 1974, 1984, 1988, 2002 Minotauro

2006 Planeta DeAgostini

Tot i que Clifford D. Simak és un autor que va començar a escriure a l’edat d’or de la ciència-ficció (de finals dels anys trenta a mitjans dels anys quaranta del segle passat) és potser el nom propi que menys m’havia interessat fins ara d’aquella colla de visionaris. Soc més aviat seguidor d’Asimov, Bester, Pohl, Leiber o Heinlein. Un altre factor que va influir a que no em cridés l’atenció especialment Simak fou que una de les seves novel·les més conegudes (Estación de Tránsito) em deixés una mica indiferent (Potser les expectatives eren massa altes o fins i tot la traducció hagi quedat una mica antiquada, qui ho sap) per la qual cosa el fet que la recent estrenada editorial Chronos anunciés aquest títol no em va fer en un principi ni fred ni calor.

Potser per això mai m’havia plantejat continuar llegint a Simak tot i saber que Ciutat  era una novel·la molt coneguda de l’autor estatunidenc. Un error, naturalment. Amb aquesta lectura hi he trobat molts dels elements que estimo de la ciència-ficció sota una prosa elaborada i un sentit de la meravella increïble i també he comprovat del que són capaços la gent de l’editorial Chronos, unes persones que s’han proposat traduir grans clàssics de la ciència-ficció al català i recuperar-ne d’altres i a més sense ànim de lucre. Uns fita, doncs, fantàstica.

Però parlem de  la novel·la en sí, de Ciutat i de Clifford D. Simak. Aquest, com comentava, és el primer cop que es tradueix a la nostra llengua. Originàriament  el volum estava compost de diversos relats, tots ells relacionats en forma de fix-up, de manera que el conjunt mostrava una història més complexa. Des de Chronos també han afegit un darrer conte, un epíleg, que l’autor va incorporar als anys setanta per homenatjar a l’editor John W. Campbell.

Llegir Ciutat m’ha despertat sensacions que tenia força oblidades, aquell regustet pels clàssics que fa tant que no tasto, només trencat recentment per una incursió amb George R. Stewart, aquella percepció del futur on l’energia nuclear (la traductora l’ha adjectivada com “atòmica” que li dona un aire retro molt atractiu) semblava la panacea per a tots els mals de la humanitat i que tan bé es reflexa la novel·la; o el paper dels robots al servei d’aquesta i que tant i tant m’ha recordat als robots imaginats per Asimov  a les seves novel·les... com deia una sensació de tornar a llegir una obra que va més enllà de la simple especulació de fets concrets, sinó que cerca entrelligar-se amb la filosofia i les esperances que la ment humana projecta a través de segles i segles i que busca un lloc més elevat, un pedestal des d’on contemplar el llarg camí realitzat per posseir una veritat superior i establir una nova realitat del que significa ser humà.

Els contes de Simak, vuit en total més l’epíleg, comencen en un futur proper però s’allunyen en el temps amb una progressió cada cop més geomètrica i per tant mostrant-nos concepcions de la realitat futura que potser en un primer moment són difícils d’assimilar però que Simak s’encarrega de concebre i definir amb termes senzills i a través d’uns conductors que no ens siguin estranys.

I aquests conductors son els gossos. I un robot.

L’autor ens sorprèn introduint-nos a una història explicada des d’un futur remot on els gossos son els amos i senyors de la Terra i on els humans son una simple llegenda que s’explica als cadells. A cada conte Simak introdueix un prefaci on s’evidencia que els gossos per una banda cerquen la veritat sobre els temps remots i el seu origen però on també cada cop més s’identifica a l’home com una invenció que els seus avantpassats crearen per ajudar a establir una base, un sistema de creences on aferrar-se quan les pors ataquessin l’estabilitat. Tot i això, Simak també ens presenta una família humana a través dels segles que ajuda a dirigir la història lligada entre els relats en forma de fix-up i que de passada és la clau per entendre perquè els gossos (i el robot) són el llegat d’una humanitat ja extingida.

Els contes, doncs, comencen en un futur no molt llunyà on l’esmentada energia atòmica permet a la humanitat desvincular-se d’un concepte que durant tota la seva història ha estat present i l’ha ajudat a estructurar-se i a evolucionar: la Ciutat. Ara l’home pot viure a centenars de quilòmetres de distància i anar a treballar i tornar a casa amb avions espacials que li atorguen una llibertat individual que fins fa poc li era mancada. Ja no li cal viure en un col·lectiu i pot realitzar un somni: El de la caseta vora el riu envoltada de natura. Cal dir que aquesta il·lusió que promou Simak amb el seu primer conte està definida sota una perspectiva plenament americana: Un territori amb immensos espais buits i natura mig salvatge. Penso que vist des d’Europa o Àsia, la idea de cercar l’aïllament seria un pensament força ridícul tenint en compte l’escàs terreny verge existent i la pressió demogràfica.

Però aquests canvis tan sobtats en la tecnologia que pot facilitar la vida a molts també a la llarga provoquen traumes que afecten a la societat. Els invents que trenquen l’status quo fan que la ciutat mori com a ent i no sempre és acceptat per tothom, especialment pels més grans. Potser actualment els constants canvis tecnològics estan a l’ordre del dia però a començaments dels anys 50 no. Però Simak ja en va preveure una certa resistència per part de la societat:

“La major part de la resta del món està raonablement ben ajustada i s’ha sincronitzat raonablement bé amb els temps presents. N’hi ha que es planyen un munt pels vells temps, però només ho fan per cridar l’atenció. Seria impossible tornar-los  al seu antic estil de vida”

I poc a poc se’ns van introduint termes derivats d’aquest somni daurat tant típicament americà i que en altres contes es van desenvolupant. Exemples com ara l’agorafòbia o l’aïllament social, l’us de robots que ajuden a la llar o les mutacions en certs individus que els fa especials. Uns termes que m’han tornat a recordar al mateix Asimov de forma clara (en especial en obres com The caves of steel, The naked sun o Fundació i imperi)  i que em fan preguntar fins a quin punt el bon doctor es va inspirar amb les idees de Simak (o viceversa)

Simak també s’atreveix amb els extraterrestres, i com no aquests son marcians. Però a diferència del tarannà d’avui dia que probablement els definiria com a bel·licosos, l'autor ens presenta una societat que és amiga de la humanitat i que posseeix un potencial filosòfic inabastable pels terrestres.

Poc a poc els relats, com comentava, s’aniran esplaiant en l’espai i podrem comprovar històries cada cop més especulatives al voltant de la colonització del sistema solar (per cert que les aventures a Júpiter son pura poesia descriptiva), i entrant ja de ple en el sentit de la meravella quan l’autor ens ofereix contes sobre intel·ligència artificial, evolució de les societats o immersió en noves dimensions. Sí, us recordo que som a començaments dels anys 50... és fantàstic!

Potser aquest terme, “evolució de les societats” sigui el més ferm i més important de la present obra perquè l’autor no només ens transmet una possible transformació d’una societat (la humana), sinó també de comunitats petites que segueix un camí diferent i que sovint s’han d’aïllar perquè la nostra societat no les contamini.

Els robots que apareixen a l’obra li serveixen a Simak d’una manera especial perquè al tractar-se d’Intel·ligències artificials mai obliden i per tant recorden la història. Son escrivents del paper de la humanitat en aquest planeta nostre, del seu auge i també de la seva desaparició en favor a la comunitat canina. Aquest paper no només conductor sinó a vegades també decisiu em torna al passat a rememorar noms d’androides com Daneel R. Olivaw o Giskard que en les novel·les d’Isaac Asimov també van salvaguardar la civilització humana (i en aquell cas, a més, la van empènyer a les estrelles).

Aquestes transformacions  socials estan tractades amb molta tendresa així com alguns personatges com Jeskins, el robot domèstic de la família Webster. I Sí, a vegades resulten poc creïbles però això no ens importa especialment perquè ens fa somiar amb un món radicalment diferent d’una manera propera, acollidora. Simak ens aporta una obra plena de filosofia i maduresa sense renunciar també a acusar a l’home com a predador i perillós tant per ell mateix com per a qualsevol comunitat. I sí, la novel·la peca una mica d’ingènua en algunes vessants; i també s’oblida dels marcians i llur cultura (un dels punts febles) i aposta per una evolució pacífica que potser pot resultar poc creïble... i què? No tot han de ser guerres i matances, també ens podem trobar amb obres magnífiques que ens volen mostrar les coses boniques del que és capaç la humanitat... o els gossos.

Un clàssic doncs que m’ha agradat molt, potser perquè dins la seva simplicitat de plantejaments amaga passió i sentit de la meravella i aquelles sensacions que van fer de l’edat d’or una explosió imaginativa quan semblava que tot estava encara per escriure.

Una traducció esplèndida per part de Scheherezade Julià que ens acosta aquest primer volum de la col·lecció Tràntor (tota una declaració d’intencions amb aquest nom) de l’editorial Chronos, la qual es va formar arran de les converses d’uns quants fans que han permès publicar per primer cop en la nostra llengua un autor com Clifford D. Simak.

Eloi Puig
07/02/2020