CRÒNICA DESORDENADA DE CIUTAT ANTIGA
(2019)

Jaume Oliver Ripoll

Editorial:
Pagès Editors
(2019)

Col.lecció:
Lo Marraco

Núm: 357

Pàgines: 304

Hi ha moltes maneres d’enfrontar-se a una cataclisme que deixa a la humanitat tocada però no enfonsada, a un daltabaix tan enorme que la societat i les persones que hi viuen mai tornaran a ser les mateixes. És el que solem anomenar novel·la post-apocalíptica i descriu com aquesta humanitat ferida intenta continuar tirant endavant. D’exemples en tenim moltíssims però farà un parell d’anys, Jaume Oliver Ripoll ens presentava Crònica desordenada de Ciutat Antiga, una enfocament peculiar i m’atreviria a dir que original a les conseqüències d’aquest tipus de cataclismes.

I és que Oliver ens mostra un món desfet però narrat a través d’una mirada diferent a la que estem acostumats. Una vessant quasi romàntica, poètica fins i tot. Tenim davant nostre una destrucció un tant onírica, com si formés part d’un conte o una rondalla: Un dia comença a ploure de manera constant a tot el món, sense presses, sense xàfecs... però també sense aturament. La pluja cau nit i dia i al cap d’unes setmanes la humitat i l’aigua destrueixen edificis i provoquen estranyes plagues que escapcen poc a poc la població mundial. Algunes d’aquestes malalties impedeixen respirar, altres provoquen llagues, crostes i fins i tot somnolències extremes durat dies, setmanes o mesos.

Només un parell de llocs al món semblen immunes als efectes devastadors de les plagues: La ciutat vella de Siracusa, a Sicília i Ciutat Antiga (altrament anomenada al nostre món com Palma, a Mallorca). Aquestes s’han convertir en zones d’exclusió on les poques persones que presenten immunitat a la plaga hi viuen com poden mentre que el gruix de la població mundial es refugia en túnels sota terra segellant les obertures a l’exterior per no contaminar-se.

Aquesta és la història de Ciutat Antiga, de Palma. L’urb que va sobreviure a la catàstrofe. Perquè si un cosa queda clara a la novel·la d’Oliver és que només hi ha un protagonista i és la ciutat. Els personatges que hi pul·lulen només ajuden a conduir mínimament la narració. Així doncs, Oliver ha construït una crònica (i per tant una narració relatada des de la llunyania i sense immiscuir-se massa en el tarannà o les passions dels personatges) perquè la novel·la, com comentava és un gran homenatge a Palma, als seus barris i a la seva història.

L’autor ofereix descripcions detallades i calmoses d’espais, carrers i edificis. L’ambientació ens evoca constantment a altres èpoques i altres realitats. Dedica capítols sencers a barris històrics de Palma i té destresa a presentar-los, a treure'n el millor i el pitjor de cada un i a fer-ne una mini crònica històrica. Però l’autor es recrea en les escenes, com estudiant-les des de tots els angles, com si remenés amb paciència i molta calma una base o massa de farina, donant-li voltes i voltes. Tot això acaba carregant la paciència del lector que veu com a les dues terceres parts de la novel·la, aquesta segueix al mateix lloc.

I aquesta és una mica la part negativa d’aquesta crònica desordenada. Si bé l’estil d’Oliver és francament hipnòtic i ens trasllada amb facilitat aquesta Ciutat Antiga tant improbable, tan imaginativa i que beu de fonts explícites com Les Cròniques marcianes d’en Ray Bradbury (per això, el toc tan romàntic i fantasiós a la història) i si bé, aquest desordre en la narració és potser un plus que li dóna un curiós atractiu, el problema és que la història no avança, no transmet emocions. Els personatges no saps ben bé quin objectiu tenen i perquè son allí i no ens aporten empatia. Ens és igual si moren o si viuen, si formen part de la història com el protagonista, Rel Santandreu, o si només apareixen en pinzellades concretes, com la noia Úrsula. De fet la presentació dels personatges semblen sovint excuses per explicar petites històries particulars ancorades en al passat de la ciutat o en el seu entorn, un camí per tornar-nos a parlar de la Palma i el seu particular univers.

Amb tot això vull dir que la trama, la càrrega emocional que hauria d’existir entre la història apocalíptica on s’ha format una mena de societat distòpica que viu sota terra governada per una jerarquia cega que no sap per on navega i una comunitat que malviu a la superfície de Ciutat Antiga, lliure i anàrquica, no ens estimula massa. Ens deixa una mica indiferent. No acabem de veure clar tampoc perquè la societat subterrània té tant d’interès en eliminar els rastres de la vida abans de la Gran Pluja.

“La feina dels bons enterradors, com ho era Àngel Mestre passava desapercebuda a la curta. Però l’eficàcia a la llarga era incontestable. Un dia esborraven les flors del desert, l’endemà desapareixien fotografies antigues de joventut i cabells llargs (..). Esborrat el passat procedien a eliminar els noms, les ciutats, les valls, les cartes d’amor, les idees, les petjades de tota la vida” 

Aquesta Crònica desordenada de Ciutat Antiga camina cap a un objectiu ben lloable com és la idealització d’allò impossible, l’imaginar un món difícilment creïble però que amaga l’esperança de resistir a lo inevitable. A la dura realitat. I sí, tal com ens va ensenyar Bradbury, tot té solució i aquesta catàstrofe provocada per mesos de pluja interminable també. I aquí és quan es torna a idealitzar i a respirar aquell aire de conte, de faula, de llegenda ubicada a les mateixes arrels de Palma. Oliver ens envia un missatge de somni sobre unes arrels que aguanten vives la memòria d’una ciutat.

Una novel·la que encantarà als amants de la prosa relaxada i especialment als que coneixen la ciutat de Palma de molt a prop (no és el meu cas malauradament que amb prou feina l’he visitat un dia). Però també és una novel·la que decebrà als que volen històries amb grans personatges i amb objectius diàfans. La lectura oferirà un ritme constant de sensacions al voltant de la ciutat però crec que això sol no és suficient perquè el lector s’hi enganxi especialment. Almenys en el meu cas.

Eloi Puig
23/10/2021