Avui dia que una obra de ciència-ficció ens sorprengui és ja un punt a favor seu. Sembla que quasi tot s'hagi inventat en els mons per on camina i especula aquest gènere nostre, però com deia, de tant en tant apareix una novel·la que reivindica aquell sentit de la meravella que tots anem perdent gradualment a mesura que devorem novel·les. I no és que l'aportació de Matthew Mather s'endinsi per terrenys desconeguts; al contrari, la tecnologia que ens presenta és cada cop més propera i menys especulativa. Estem parlant de la realitat virtual i de nanobots en un entorn distòpic, i sobretot de les implicacions de la societat amb una tecnologia que proporciona l'escapisme total de la realitat, una eina que no deixa de ser el pas més evolucionat de les mediocres realitats virtuals que tenim avui dia.
Estem en un futur proper, aproximadament d'aquí a 50 anys. La Terra està superpoblada i els ecosistemes llangueixen. Diversos països han passat o estan combatent encara en les anomenades Guerres Climàtiques. Res indica que la situació hagi de millorar, ans el contrari, sembla que la civilització s'aboca cap a l'autodestrucció de forma lenta però inexorable. Però hi ha una petita esperança o almenys això és el que pensen els científics de l'illa artificial d'Atopia, una immensa estructura mòbil, que en realitat és un estat independent que sura i es mou pel Pacífic, davant la costa californiana. És un lloc on les ments més brillants del planeta han posat a prova als seus ciutadans amb una nova tecnologia revolucionària: El ISPS (Interfície Sensorial Polisintètica) que és capaç a través de nanobots d'interactuar amb el nostre sistema nerviós de manera que els mons virtuals que imaginem o creem es tornin reals als nostres ulls (o als ulls dels altres). A més, un programa anomenat proxxi permet que un doble virtual nostre manegi el nostre cos – per exemple per fer exercici o per dur-nos cap a casa- mentre la nostra ment es perd pels mons virtuals... sigui per treballar o per relaxar-nos en la infinitat d'oci disponible. Patricia Kilian, l'alma matter del projecte està convençuda que si la majoria de la població terrestre té accés a oci quasi il·limitat en diferents mons virtuals, la pressió pels luxes materials disminuirà de forma dràstica i això beneficiarà a la Terra.
Una altra fet que destaca de la novel·la és la seva estructura. L'autor escriu cinc contes autònoms però interrelacionats entre ells, com un fix-up, per unir-los en el sisè conte. Ja havíem trobat estructures similars en altres novel·les i haig de dir que funcionen. La novel·la no és autoconclusiva tot i que les trames principals queden resoltes al final d'aquest primer llibre. És una història complexa, narrada sota diferents punts de vista i línies argumentals que es solapen i s'alimenten entre elles. Trames paral·leles ben resoltes i que conflueixen al final.
El fet de comprovar en primera persona com la ISPS afecta als protagonistes de formes diferents és una de les grans apostes de l'autor. Aquesta interacció, positiva o negativa, és la que m'ha colpit més al llegir la novel·la. Trobem des d'executives estressades que proven per primer cop la tecnologia ISPS, a famílies que experimenten amb fills virtuals abans de tenir-ne de propis, a germans bessons que els separa més del què sembla, a especuladors de borsa que aprenen a separar-se virtualment en desenes de cossos, a científics capaços d'entrellucar diferents futurs possibles i així evitar la seva pròpia mort, a ISPS-nens els quals són la primera generació de nascuts a l'illa i per tant han posseït la tecnologia des de sempre... tot plegat un complex món virtual que els atopians ja fa temps que experimenten en pròpia pell. Per exemple poden estar immersos en una realitat virtual en una platja paradisíaca mentre la seva proxxi fa footing amb el cos. Les possibilitats són infinites.
Els cinc contes, protagonitzats per diferents persones ocorren al mateix temps, en un moment important en la història de la humanitat: Quan l'empresa atopiana que té els drets de distribució de la ISPS vol començar a exportar-la de forma massiva a la resta del planeta en un intent d'aturar guerres i salvar el deteriorament ecològic. Però mentrestant unes estranyes tempestes tropicals estan acostant-se a l'illa. L'escenari està servit.
Comentava que el sentit de la meravella és un punt fonamental que m'ha atret de la novel·la però també és un handicap a superar. Algunes situacions són difícils d'assimilar en una primera instància. El fet que els nanobots surin a l'aire i afectin a la ment de tots els atopians és una qüestió que no és fàcil d'explicar tot i que Mather se'n surt de forma raonablement bé. Repeteixo però que a vegades m'ha superat. Sort també d'una acurada traducció per part de Paula Vicens que estic segur ha ajudat molt a la comprensió de la novel·la.
Crónicas de Atopía, doncs, es queda amb una més que notable nota, especialment per la innovadora trama i l'estructura narrativa però especialment per la capacitat especuladora que exhibeix entre les sensacions i percepcions de les persones i la nova tecnologia que se'ls posa al seu abast. Les implicacions emocionals d'aquests són realment l'essència de la novel·la, el factor que més t'atrapa.
Eloi Puig, 06/02/16
|
|