CRÒNIQUES DE
KANEAI
(2017)

Raquel Picolo

Editorial:
Voliana Edicions
(2017)

Col.lecció:
Voliac

Núm: 31

Pàgines: 102

Voliana és una de les poques editorials catalanes que aposta per publicar antologies de gènere fantàstic. Després del bon gust de boca que em va deixar l'antologia Inquietança d'Arcadi Vilert, publicat també a Voliana Edicions, vaig atacar amb ganes aquesta proposta de Raquel Picolo, i més, després de la molt interessant presentació que en va fer a la Ter-Cat de Mataró d'enguany.

La qüestió, però, és que els contes que integren aquestes Cròniques de Kaneai presentaven més alt-i-baixos del que m'esperava i he acabat llegint-los en dues tongades. Fa mesos, vaig començar amb el prometedor “Hemisferi sud”, per passar a l'inquietant “Casa emmordassada” per posteriorment baixar el nivell amb “La muntanya de la lluna” i “Kaneai” que dóna títol al recull. El fet, precisament, que el conte suposadament més important de l'antologia no m'acabés de fer el pes va fer que deixés uns mesos la seva lectura. Fa pocs dies la vaig repescar amb interès renovat i em va sorprendre la qualitat de “Transformació” i de “L'amic” per tornar a decebre'm el darrer conte, “Bellesa galàctica”.

Tots aquests contes són un cant a la nostàlgia i a l'hora una reivindicació de la fantasia i les llegendes de les valls d'Àneu, on estan situats en major o menor mesura totes les històries. Raquel Picolo ens trasllada a un remot poble del Pallars Sobirà per acostar-nos sensacions, experiències i sentiments propis – l'autora va néixer en aquestes valls- d'una forma sovint poètica i d'escriptura molt acurada. Així doncs, en general ens trobarem amb històries que tenen una mirada cap al passat o cap allò que l'autora deixà enrere al marxar dels Pirineus. I aquesta mirada se li afegeixen una fantasia difusa, sovint unida a la realitat en forma de realisme màgic o de fantasia onírica.

Com comentava, “Hemisferi sud” és un bon conte per començar l'antologia: Un relat apassionat tot i que un tant impersonal (abunden massa “ells” i “elles” pel meu gust). Una barreja entre mites precolombins i llocs estranys. Té molt punts poètics, atracció per la mort i pel patiment. Interessant. També “Casa emmordassada” té qualitats positives: Un relat de terror i foscor ben portat tot i que amb un final anodí. Molt bona descripció d'ambient de les estances i la masia en una nit fosca i pertorbadora. Probablement el millor conte de l'antologia, però, sigui “Transformació”, una història on la nostàlgia estira els records de forma suau però implacable; narrada amb total mestratge, ens acosta a una subtil transformació dins una història que m'ha fascinat especialment per la seva prosa. Finalment, “L'amic” és també un conte que val la pena tenir en consideració. Aquí el realisme màgic i la barreja de la memòria amb aspectes surrealistes també m'ha captivat.

Malauradament, com comentava, els altres tres contes no m'han arribat. No tan per la prosa de l'autora sinó per les històries que hi ha al darrera. “La muntanya de la lluna” i “Kaenai” són rebuscats i poc atraients tot i que segueixen tenint un ritme i una prosa correctes. En canvi, “Bellesa galàctica” que potser és la història més propera a la ciència-ficció del recull, té una trama que segons el meu parer no s'aguanta per enlloc i això li resta total sentit de la credibilitat fins al punt que segons quines mencions durant la trama et deixen fora de lloc.

Cròniques de Kaneai doncs és una antologia amb inspiració directa de les vivències i llegendes que l'autora tant estima. Picolo ha creat un mosaic amb algunes rajoles de colors vius, i peces més apagades – per no parlar d'una darrera peça esquerdada- però que confereixen una visió personal i un tan poètica de fantasies etèries escrites amb un bon estil.

Eloi Puig, 11/12/2017