CENDRA
(2017)

Ariadna
Castellarnau

Editorial:
Catedral
(2017)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 170

No sabeu com m’alegra descobrir petites obres com aquesta de les quals no en sabia res de res i que per una casualitat vaig trobar tot xafardejant per la xarxa. No sabeu com he gaudit d’una petita novel·la en clau post-apocalítptica però que no vol pas transcendir el gènere ni afrontar grans reptes: Només oferir una bona lectura d’un alt nivell literari.

Cendra és un fix-up de vuit relats, lleugerament entrelligats entre sí i ambientats en un futur desolador en una indeterminada zona del sud de l’Argentina. És una novel·la que explora les relacions humanes, i molt especialment les més directes, les que afecten a família o amics més íntims. És per tant, una novel·la de personatges, introspectiva, de situacions difícils i de llargues mirades sota la despiadada ombra d’una Terra que mor poc a poc.

Trobarem per tant un tipus de literatura que per una banda pretén afrontar el dolor i la pèrdua però que també busca un equilibri intern de molts dels personatges després de comprovar com tot se’n va a norris. De lectura pausada i hipnòtica, Ariadna Castellarnau sap arribar al lector des del primer moment. He estat incapaç de deixar un dels contes a mitges i l’he hagut d’acabar cada cop que m’hi posava.

Tot i que les causes del cataclisme només s’expliquin en pinzellades, no tenim tampoc una gran dèria per saber-ne els motius. Potser sí que com a lector sempre tens una mica de curiositat per conèixer l’origen del tema però la lectura relaxant que ens brinda l’autora provoca que no busquem tampoc esbrinar-ne les esmentades causes doncs aquest és un llibre sobre les conseqüències, sobre els llargs dies que venen després d’un fet traumàtic que transforma la societat i tota la civilització.

Tampoc és una novel·la que cerqui respostes o que atorgui esperança. La fi del món és el que és… i potser els més espavilats, els que s’adaptin més ràpidament a aquesta situació seran els únics vencedors. Crec que l’autora suggereix en molts casos que primer cal despertar del malson i després fer net amb un mateix per tornar a començar… i la única manera de sobreviure o d’aixecar el cap és en companyia, sota una nova visió del món, sigui quina sigui la que la humanitat trii.

No voldria posar-me molt filosòfic doncs tot això són pensaments, idees, suggeriments que m’entren al cap després de llegir aquesta relats. Potser l’autora no anava tant enllà i només pretenia oferir una visió pessimista de l’evolució de la civilització, o potser pretenia altres coses que no he sabut veure, però sí que puc afirmar que he gaudit per la senzillesa del text i dels escenaris amb que l’autora esqueixava, poc a poc, una realitat demolidora.

Cendra, d’Ariadna Castellarnau és una novel·la coneguda fora de casa nostra, o al menys això es dedueix per haver guanyat el Premio Internacional de las Américas a la millor novel·la hispanoamericana. Sí, la mateixa autora l’ha traduït al català i segons sembla també ha estat un petit repte després de viure molts anys a l’Argentina tot i ser filla de Lleida.

Eloi Puig

21/06/2018