LA DANZA
DEL GOHUT
(2018)

Ferran Varela

Editorial:
El transbordador
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 116

Ilustrador:
Manuel Gutiérrez

El nom de Ferran Varela és d’aquells que cada cop sents més quan navegues pel fandom en castellà. I també te n’adones que no has llegit pràcticament res d’ell i que ja han passat una colla d’anys des que vas sentir el seu nom per primer cop. Arran d’una xerrada al Festival 42 de Gèneres Fantàstics d’enguany on l’autor va participar en una taula rodona, es van tornar a activar les meves alarmes mentals i vaig recordar, de sobte, que tenia la seva primera novel·la pendent a la pila des d’abans de la pandèmia.

Així que l’he catapultat cap a munt i m’hi he posat, què coi. El primer que m’ha vingut al cap és que a l’autor sí que l’havia llegit anteriorment, encara que en format breu, dins l’antologia Dark Fantasies. Però ara tocava tastar-lo a la seva primera novel·la, encara que també de format curt: La danza del gohut, que a més sempre ha estat ben referenciada per altres col·legues prescriptors.

I el cert és que La danza del gohut m’ha agradat. Potser no tant com m’esperava però sí que li trobo un gran equilibri i una bona història fantàstica que a més, no amaga gens un missatge —encara que molt tòpic— sobre el respecte a altres cultures i races.

Som-hi: En un món fantàstic on la humanitat governa plàcidament encara hi ha reductes d’altres pobles i races que desitgen viure en llibertat i a la seva manera. Un d’aquests pobles son els gohut, una mena d’éssers antropomorfes, semblants als humans però més baixos i naturalment salvatges. Des de Tiuma, la més gran i esplendorosa ciutat humana, on les grans cases nobles fan i desfan les polítiques que afectaran a tota la població de plebeus, any rere any s’organitza una gran cacera per massacrar el màxim nombre de gohuts  i així impedir la seva sobre-població.

La nostra història, però, comença amb Leara, una noia ja de per sí peculiar pel fet que tot i ser plebea, ha assolit un cert estatus dins l’acadèmia de Tiuma. La seva bona pràctica en l’ensenyament i les seves idees revolucionàries —el que ara en dirien esquerranoses— criden l’atenció del plenipotenciari, un dels màxims dirigents de Tiama, perquè vingui a palau per reeducar a un gohut capturat, un gohut, per altra banda molt especial.

Aquesta és la premissa de partida i en Ferran Varela l’explota molt bé per fer rutllar una història, com comentava abans, equilibrada i atractiva i amb diversos personatges prou grisos per no saber per on tiraran. Una trama que fa pinzellades a problemes per tots coneguts dins el nostre món. Un xoc de visions sobre la cultura i la civilització que podríem aplicar a la nostra civilització fàcilment... no massa dècades enrere.

I és que el rígid sistema feudal de Tiama i dels regnes humans xoca brutalment amb el món quasi anàrquic dels gohut. Els humans es mostren com a exemple de poder i tecnologia, de normes i tradicions en front als gohut que son lliures i viuen en consonància amb la natura. La nostra protagonista Leara, haurà de parlar i debatre sovint amb el gohut i aprendrà conceptes i maneres d’entendre el món que mai havia entrellucat abans. Serà un petit tour de force entre dues mentalitats i entre dos universos de costums i creences radicalment diferents

(...) Los humanos siempre tratáis de imponer a los demás vuestro modo de pensar. No os basta con seguir vuestro camino, tenéis que guiar también el del resto. (...) “No sois libres, Leara, sois esclavos los unos de los otros.” (...)

La trama es va complicant sense perdre mai el rumb, i realment és força addictiva i plena d’idees. La novel·la es desenvolupa a un bon ritme tot i que potser pateix d’un excés d’explicacions a la prosa, com si l’autor es preocupes constantment que el lector ho entengui tot. Això li dóna un estil potser una mica encotillat, rígid, com si Varela no s’atrevís a deixar-se anar i volgués escriure de forma eficient i sense sobrepassar-se. Es clar que potser es deu a que sigui la seva primera novel·la.

Tot i així, estem davant una història ben completa que es llegeix en un parell d’hores i que torna a fer-nos remoure la consciència perquè el seu missatge, tot i que amb rerefons fantàstic, no deixa de ser un reflex de la nostra societat.

Només afegiré un petit apunt —que no té a veure amb la qualitat de la novel·la— sobre la maquetació i es que més d’un cop es troben a faltar separació d’escenes en el text. Desconec si es cosa de l’autor o de l’editorial però és un tema que particularment m’empipa força mentre llegeixo.

En tot cas, ja he saldat un petit compte pendent... es clar que ara m’han agafat ganes de més.

Eloi Puig
03/12/2023