ELS DESPOSSEÏTS
The dispossessed
(1974)

Úsrsula K. Le Guin

Editorial:
Raig Verd
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 422

Traductora:
Blanca Busquets

La meva relació amb  una autora de la talla d’Úrsula K. Le Guin sempre ha estat ambigua. He llegit diverses novel·les seves i també relats i em sembla una grandíssima escriptora però no sempre he arribat a congeniar amb el seu estil o amb el ritme que insufla a les seves trames. Potser també és cert que alguna de les seves obres les vaig llegir massa jove (com per exemple Un mag de Terramar, al que ja li tocaria una revisió) doncs normalment Le Guin diu més del que les seves paraules donen a entendre, dóna perspectives que no sempre són captades si no estàs atent i en definitiva combina històries que semblen senzilles però que amaguen molta filosofia.

Més endavant vaig llegir un dels seus grans clàssics: La mà esquerra de la foscor (que Raig verd està preparant, per cert) i ja vaig notar del tot que si la lectura no era tan destacable com jo havia previst (donat que la novel·la era  - i és- un clàssic indiscutible dins la ciència-ficció més antropològica) era per les perspectives que m’havia creat jo mateix i potser per una manca d’emoció o intriga a la trama. Això es va corregir a la perfecció amb la novel·la curta El nombre del mundo es bosque de la qual em vaig quedar enamorat. Però allí sí que hi havia emoció i ritme. Almenys això pensava. La darrera novel·la que vaig llegir d’ella (farà uns 10 anys ja!) la vaig trobar molt notable (Lavinia) i ens trastocava esquemes amb una fantasia històrica que em va agradar potser degut a meva maduresa lectora on ja era plenament conscient del que estava llegint.

Així doncs, al comprar-me un altre clàssic indiscutible com és Els desposseïts tenia una certa por que no estigués a l’alçada de les expectatives, que no em penetressin prou les seves idees, fins i tot que el llibre estigués desfasat o obsolet (recordem que té uns 44 anys). La conclusió a mesura que anava devorant capítols – i prenent notes sense parar- és que estava llegint una obra molt gran. Que sí, que tenia un ritme tranquil, lent fins i tot; que sí, que li mancaven altres personatges carismàtics a part del nostre protagonista; que sí, que en alguns aspectes veia poca inventiva per part de l’autora imaginant com funcionarien (tècnicament) mons futurs. Però que tanmateix no deixava de ser una obra mestra.

I això, senyors, és el que teniu entre les mans. Una obra cabdal de ciència-ficció centrada en la societat i l’antropologia que va guanyar els tres premis més prestigiosos de la ciència-ficció mundial (Hugo, Nebula i Locus) i que a sobre, l’editorial Raig verd ens l’ha presentat amb un embolcall d’aquells que et fan espurnejar els ulls: Una edició de luxe, amb tapa dura, desplegable interior i magníficament traduïda per Blanca Busquets.

I ara que ja no tinc vint anys, era el moment de llegir una novel·la com aquesta, potser perquè les idees intrínseques de la qual n’està impregnada m’han quallat més i millor en aquest kraken que té pràcticament la mateixa edat que el llibre que no pas amb el popet que va llegir per primer cop Un mag de Terramar fa uns quants lustres. Així que sense més preàmbuls (que ja n’he fet prou) passo a comentar-vos què m’ha sembla la lectura de Els desposseïts.

Aquesta novel·la no és la primera que Úrsula K. Leguin va escriure integrant-la en el seu propi univers de l’Ekumen (que significa “món habitat”). Abans ja portava explicades algunes històries sobre la humanitat disgregada per diversos planetes incomunicats entre ells com per exemple a El mundo de Rocannon. Totes aquestes novel·les es poden llegir de forma autònoma doncs no tenen relació entre elles exceptuant l’escenari comú i una certa predilecció de l’autora per les trames socials i de vessant antropològica.

Però començar per Els desposseïts és una avantatge i una recomanació doncs aquí s’inicia la petita revolució que significa la creació de l’ansible o la comunicació instantània entre mons.  Perquè un dels puntals més importants d’aquesta novel·la tracta sobre això mateix: el contacte entre humans i civilitzacions que estan literalment a mons de distància; l’intercanvi d’idees completament aturat per la immensitat de l’espai. Le Guin insisteix amb la idea que la manca d’informació i diàleg directe afavoreix el distanciament i la suspicàcia entre societats. L’autora planeja molt acuradament un escenari doble on transcorrerà la història de Shevek, el nostre protagonista.

Anarres i Urras són dos planetes d’un sistema binari. Cada un contempla l’altre com una llunyana lluna, omnipresent però a l’hora ignorada i també menyspreada. Anarres és un planeta dur, de clima inhòspit i on impera una societat de caire anarquista, descendents d’exiliats o immigrants del planeta Urras fa uns 150 anys. En canvi, Urras és un planeta verd, fèrtil, amb una grandíssima biodiversitat i amb múltiples nacions que posseeixen sistemes polítics i econòmics propis que van des del capitalisme desenfrenat, al comunisme i també s’insinua l’existència de nacions explotades del tercer món. Un símil, sense dubte de la nostra Terra.

Shevek és un gran científic que se sent incomprès a Anarres i busca les grans possibilitats que ofereix Urras per continuar estudiant una teòrica física que pot canviar la percepció de l’univers: La teoria de la  simultaneïtat. I per aquest motiu marxa cap a Urras on és més que ben rebut. És la primera persona que viatja voluntàriament entre els dos mons en més d’un segle i mig (deixant els encontres comercials periòdics entre els mons). El que descobrirà al planeta germà farà trontollar la seva percepció de la societat.

Així és. Els desposseïts és un xoc cultural constant de societats inverses, una col·lisió sobre dues maneres d’entendre la política, l’economia, les formes socials o de com explotar els recursos planetaris. Anarres amb la seva anarquia procura no malgastar ni llançar els pocs recursos disponibles del planeta. “Qualsevol excés és excrement” i “L’excrement retingut enverina el cos” diuen algunes de les màximes filosòfiques odonianes que regeixen el funcionament d’Anarres. Un planeta on tothom té teòricament les mateixes oportunitats i on ambdós gèneres són igualment importants, el sexe és desinhibit, les famílies s’estructuren sense lligams afectius més enllà del que cada persona desitja i l’alimentació i l’habitatge estan garantits. Una utopia amb tendències comunistes i més enllà? Però funciona bé aquesta anarquia planetària?

Per altra banda, Urras malbarata, però els seus habitants posseeixen molta llibertat, l’individu pot triomfar o pot caure en la misèria, la societat, però, denigra a les dones a tasques domèstiques o a servir d’amfitriones i enalteix el patriarcat al que tots estem acostumats. Els països capitalistes mantenen una societat semblant a la dels primers dos terços del nostre s. XX. La gent pot ser egoista però també magnífica si s’ho proposa. Realment, però,  les societats representades a Urras funcionen i tenen una direcció clara i infal·lible?


Quin món és millor?

Crec que la resposta que ens transmet Le Guin és aquest equilibri que hi hauria d’haver entre les dues societats. Perquè en el fons un món és el Yin i l’altre és el Yan d’aquest sistema binari tan particular. Junts formarien un equilibri o potser un sistema econòmic i social s’acabaria imposant a l’altre? De fet per aquest motiu una colònia va fundar una societat a l’exili a Anarres. La resposta no és fàcil i és el lector qui ha de dir-hi la seva. Però per altra banda també penso que l’autora ha dissenyat uns escenaris ideals perquè cada societat s’hi pogués desenvolupar pels camins que a ella li interessava. Suposo que la meva vessant determinista  geogràfica pesa molt en aquestes opinions. Preguntem-nos... la orografia, clima, geografia d’Anarres propicia l’establiment d’una societat anàrquica? En canvi en un món divers, ric com Urras potser no hagués triomfat? És possible que a Anarres aquest sistema politico-social sigui la millor manera de sobreviure en comunitat? Aquesta cita així ho afirma:

“Aquest planeta no estava destinat a emparar una civilització. Si ens abandonem els uns als altres, si no renunciem als nostres desitjos personals per al bé comú, res, res en aquest món estèril pot salvar-nos. La solidaritat humana és el nostre únic recurs.”

La pregunta gira doncs, en sí l’autora hagués exposat les seves idees de societats enfrontades en dos planetes similars, potser aquestes haguessin convergit en un sol tipus de civilització i d’entendre el mon, però al tractar-se de biosferes tan radicalment diferents Le Guin té una excel·lent excusa per desenvolupar les seves propostes filosòfiques, econòmiques i socials.

La novel·la està estructurada sota la mirada constant de Shevek tan a la seva nova llar d’Urras i els descobriments engrescadors que està fent com en els seus records de tota una vida a Anarres. L’autora ens planteja la novel·la dedicant un capítol a cada planeta entre el present a Urras i el passat a Anarres i sense que ens n’adonem va analitzant els peròs i contres de cada societat sota les experiències de Shevek. Ens va introduint informació de forma lenta però continua i certament a cada pàgina descobrim mil i una idees i formes diferents de viure la realitat de cada món. Des de la visió feminista, lliberal, solidaria i pragmàtica d’Anarres (aquest empirisme que busca la veritat i lluita contra el consumisme desproporcionat em recorda passatges d’un altre gran clàssic com és La Guerra dels mercaders) a la visió oberta de possibilitats en un mon de nacions i de continua competència per desenvolupar-se i progressar més que el veí com podem trobar a Urras.

Le Guin, doncs, aconsegueix en primer lloc allò del qual tant presumim els afeccionats al gènere: Ens fa pensar, recapacitar sobre quin camí ha d’emprendre la humanitat; potser descrit en un entorn diferent i llunyà però que podem extrapolar clarament al nostre present, ara i avui. Però per altra banda dóna també un alè d’esperança, si voleu de toc romàntic, sobre l’exploració l’intercanvi de coneixements i el desig d’anar mes lluny. Sempre però amb el pensament d’afavorir el conjunt de la humanitat, no d’una sola nació o planeta. Le Guin ens diu en un moment donat:

“Els odonians que van abandonar Urras s’havien equivocat, el seu coratge desesperat havia estat un error, l’error de rebutjar la seva història, de renunciar a la possibilitat del retorn. L’explorador que no torna, o que no fa retornar les seves naus per tal que expliquin el relat d’allò que ha vist, no és un explorador, només un aventurer, i els seus fills neixen a l’exili.”

Els desposseïts pot tenir mancances en alguns aspectes lligats a oferir intriga, nervi a la trama, la qual pot obeir a una direcció molt canalitzada per part de l’autora perquè la coherència de cada visió quedi realçada; també podem veure la novel·la com una visió distòpica de dues societats que han de cercar una utopia impossible com és que la humanitat s’entengui amb ella mateixa. Però crec que cada una de les seves pàgines es converteix en una eina increïble per fer-nos adonar precisament que les idees, les mil maneres de pensar (i de parlar!) són els elements que fan tirar endavant aquesta estranya espècie nostra.

Parlant d’això últim, de les idees i la diferent manera de tractar-les, i ja per acabar, permeteu-me una de les més cites preferides del llibre:

“La idea, per la seva mateixa naturalesa necessita ésser comunicada: escrita, explicada, experimentada. La idea és com l’herba. Anhela la llum, li agraden les paraules, prospera amb la barreja, creix amb més pujança quan és aixafada”. 

Com veieu Le Guin clama per l’intercanvi comunicatiu, però això per ella és tan important l’acostament de societats, la comunicació instantània. Els desposseïts no deixa de ser un clam al diàleg i a l’enteniment, sigui entre mons, entre nacions, o entre iguals.

Per això Els desposseïts serà sempre una novel·la eterna, que mai envellirà, perquè el que ens narra és l’essència mateixa de la nostra humanitat i dels seus desequilibris que comporten la creació de noves idees que cal compartir, destruir, realçar, comunicar i que ens fan avançar cap al futur.

Eloi Puig,
29/03/2019