UNS DÉUS
FEROTGES
(2022)

Daniel Genís

Editorial:
Males Herbes
(2022)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 93

Pàgines: 263

Sempre és important que una primera novel·la, un primer escrit publicat, sigui una bona carta de presentació. Una mena de fotografia del que un autor, fins llavors desconegut, pot oferir al lector.

I la carta de presentació d’en Daniel Genís —altrament conegut per dirigir el principal web en català relacionat amb el fantàstic com és El Biblionauta—, és aquesta novel·la titulada Uns déus ferotges, una aventura de caire iniciàtic per escenaris mediterranis i del pròxim orient que ens fa pensar en contes i llegendes i que ens porten un regust d’aires clàssics. Abu Jafar és un noi de setze anys nascut a València. Viu amb els seus pares i ajuda a portar un antre de mala mort on s’hi deixen veure de tant en tant contacontes vinguts de qui sap on, rondallaires enigmàtics, mariners de terres llunyanes i personatges atípics que l’ajuden a aguantar una vida monòtona. En Jafar és un petit descregut en un món plenament religiós, en una terra dominada per l’islam però on sovint trobem també referència a déus antics. La València del XII no oferia massa entreteniments per un jove somiador com en Abu Jafar i el seu cap és ple d’històries de remots indrets que li esbatanen els ulls

Un dia el nostre protagonista decideix marxar —empès per circumstàncies un pèl delictives—, fugir de la llar i buscar nous horitzons. Inicia, doncs, un viatge impulsat per ideals romàntics de glòria i aventura, de continuar el llegat que els seus ancestres li van atorgar —o això es pensa ell— i en definitiva d’alliberar-se de la família i d’una ciutat que l’aclapara.

(...) “—ets un somiatruites, com tots els poetes. Has escoltat massa històries i ara busques desesperadament com viure’n una — (...)”

La narració de la seva particular odissea està escrita en primera persona en les pàgines que tan gentilment Daniel Genís ens ha dut a les mans. I aquí recau també un dels punts forts d’aquesta narració: El llenguatge familiar, proper, d’un noi adolescent que veu amb nous ulls tot el que l’envolta perquè de cop i volta tot és diferent, fascinant i engrescador. Res a dir sobre com parla en Jafar (excepte per l’ús de certs anacronismes) però on l’autor la clava és com estructura aquest viatge, com dèiem, iniciàtic pels que per molts era bàsicament el món conegut.

I és que Déus ferotges per una banda s’endinsa en l’estil oriental propi de Les mil i una nits incorporant petits contes a la narració principal. Jafar rep moltes aportacions en forma de narració oral en els seus encontres amb altres personatges durant to el seu periple. Aquests contes tenen quasi sempre un empremta fantàstica que els fa encaixar a la perfecció amb el to de la història. De fet, alguns d’ells funcionarien de forma independent però aquí rau l’habilitat d’en Daniel Genís: Convertir unes faules en parts essencials de l’obra, de la trama per on transcorren els estranys viaranys d’Abu Jafar. I si hi ha un nom que es repeteix sovint en aquestes històries que escolta el nostre jove protagonista és Ma-Galah, el nom d’un déu, un esperit, una essència que el persegueix per allà on va.

Daniel Genís barreja amb força cura, doncs, aquest viatge introductori en la vida adulta del Jafar amb petits manlleus i picades d’ullet dels mons imaginats per Poe o Lovecraft. Ho fa de forma subtil, per acompanyar la narrativa i per esperonar la imaginació del lector.

Abu Jafar, el vailet que marxà de l’est de la península ibèrica per embarcar-se, juntament amb altres companys de viatge cap a la sagrada Meca es va endurint i sobreviu a odissees repletes de meravelles, pròpies de la mitologia oriental i de mons onírics i tenebrosos. He  trobat a faltar, potser més confraternització, més complicitat amb certs personatges que no passen de secundaris rasos. També és cert que l’estructura de la novel·la, en forma de relat trobat, insinua de quan en quan que s’han perdut capítols de manera que podem pensar que s’han esvaït moments, mirades, converses que potser eren transcendents.

Així doncs, què en podem esperar d’aquesta aventura? Doncs sobretot una narració amena però curosa, que convida a seguir llegint tot i que en cap moment entrelluquem una missió, un objectiu real per a en Abu Jafar. Potser, més que objectiu, aquesta aventura serveix per que obri els ulls al món que no podria palpar si s’hagués quedat a València, si un cas la fita de tot plegat sigui simplement acompanyar al noi a descobrir meravelles per aquets mediterrani forjat de llegendes o per uns deserts infinits on els djinns esguarden als viatgers perduts.

I sí, el final, tan obert, tan poc aclaridor, m’ha deixat un pèl desil·lusionat. Potser perquè sempre esperes un acabament que lligui amb l’expectació que desperta la narració. Cert és que l’epíleg, la nota final ens insinua molt però no ens concreta massa. Al meu modest parer m’hagués agradat més que aquest epíleg s’hagués integrat a la novel·la.

Daniel Genís, doncs, s’estrena amb bona nota. Perquè sobretot sap narrar una aventura i ha sabut atorgar-li un toc original integrant totes aquesta rondalles i llegendes. Perquè té un bon ritme que convida a llegir. Perquè sap mantenir un misteri i et fa sentir empatia pel seu personatge principal. I tot això no és ni simple ni fàcil.

Uns déus ferotges agradarà als aventurers, als somiadors i als lectors que busquen un enfocament diferent d’una història de viatges i encontres, de sentit de la meravella en un entorn fantàstic i de, en definitiva, una altra visió del viatge de l’heroi.

Eloi Puig
24/07/2022