Si un es posa a llegir la contraportada d'aquest llibre i tot seguit llegeix el títol, el primer que percep és lògicament que la novel·la és de caire fantàstic i que mitjançant l'humor ens porta a investigar un cas excepcionalment estrambòtic relacionat amb éssers sobrenaturals. També intuïm que sembla una novel·la prou entretinguda i dóna peu a ser llegida per passar una bona estona. El més curiós del cas és que tot això que he enumerat és cert i que la novel·la ofereix allò que promet fil per randa: Una fantasia urbana centrada en un seguit de misteris que la detectiu paranormal Verònica Guerra (alias Parabellum) s'encarrega de perseguir i resoldre de forma tant divertida com atractiva. Chapeu! Una novel·la que compleix les seves promeses!!!
No pasa cada dia que et trobes un déu mort al lavabo d'un bar. És clar que el local en qüestió és un refugi d'oci pels nombrosos éssers fantàstics que s'amaguen de la realitat humana o que més aviat hi conviuen degudament disfressats. Per sort per la detectiu Parabellum, això significa feina i calers doncs la nostra protagonista s'encarrega precisament de resoldre casos d'àmbit paranormal on ha de tractar entre d'altres, amb vampirs, fantasmes, zombis i perquè no... déus. I sí, tot això a Barcelona.
No sé si la meva memòria és molt de curt termini però en els darrers temps estic devorant perfils similars al de la detectiu Parabellum: Dona jove però no adolescent, amb pocs recursos econòmics i amb una determinació i valor envejable que s'enfronta al desconegut amb les armes que té a l'abast. Té sang freda però no és invulnerable. És més, pateix i els seus amics o companys també ho fan però el seu caràcter s'interposa massa en la seva vida social i sembla que tancar als dolents – encara que siguin éssers màgics- és el que realment desitja i el que la fa sentir millor. Casos televisius com l'estupenda Jessica Jones o altres detectius d'aires similars com la Viola Mercante, creació de Rodolfo Martínez a Las astillas de Yavé són exemples que evidencien aquest perfil que comentava. I sabeu què? M'encanta
Sergio S Morán és el creador del personatge de Parabellum i és qui ha orquestrat aquesta funció digna d'un bon guionista que s'endinsa dins la jet set sobrenatural de Barcelona. Allí hi conviuen per exemple representants de diverses mitologies, entre elles el poderós panteó grec, però també els no menys inquietants déus nòrdics i les seves aguerrides valquíries. Entre ambdós grups sorgirà una confrontació que pot desestabilitzar tot el món màgic de la Barcelona oculta. Aquí és on la nostra detectiu haurà d'intervenir mitjançant la seva intel·ligència i l'experiència adquirida amb els anys per posar pau (si pot) en la disputa. I si les seves habilitats diplomàtiques no són suficients, si falla tot això, sempre queda el recurs d'una bona pistola amb bales màgiques. Pel camí comptarà amb l'ajuda d'una medium amiga seva i d'un vampir exiliat i es toparà amb personatges cèlebres dins de la premsa del cor.
La qüestió és que a través dels casos de Parabellum podem començar a intuir l'enorme presència màgica que amaga, no sols Barcelona, sinó la resta del món (és clar que el clima de la capital catalana sembla que n'atreu més que altres llocs que als déus els agrada la bona vida) i sobretot el fràgil equilibri de tots aquests éssers amb una humanitat que viu en la ignorància – o no tant-. I el fet que bona part dels panteons mitològics hagin estat creats per la mateixa humanitat a través de les seves creences no deixa de ser una bonica paradoxa, digna del mestre Pratchett -en alguns casos m'ha recordat algunes premisses de Dioses menores-. No sé si Morán s'atrevirà en un futur també a jugar amb les religions actuals per introduir-les a les seves històries. Us asseguro que m'agradaria.
El dios asesinado en el servicio de caballeros, és doncs, una entrega de misteri, molt ben portada, extremadament àgil i que ofereix l'entreteniment just que esperàvem d'una novel·la així. Ni més ni menys. Amb una mirada posada a l'estil de Terry Pratchett, Sergio S. Moran s'aboca en una trama argumental carregada de girs però que no vol pretendre ser més del que és. La novel·la no esdevindrà potser una obra mestra de la literatura però quedarà per sobre de molts altres textos que han pretès semblar més del que en realitat eren. He tancat la darrera pàgina més que satisfet i m'ha agradat tan el personatge principal com l'estructura i sobretot l'amenitat amb que Morán escriu una obra que passa per davant els nostres ulls com un llamp i que després et deixa una sensació d'episodi televisiu, com esperant un altre cas de la detectiu Parabellum.
S'acaba de publicar la segona edició i això significa que la novel·la ha quallat en el fandom. Esperem que aquest factor ajudi i que també agradi als editors si l'autor presenta noves novel·les de la sèrie Parabellum sobre la taula.
Eloi Puig, 17/07/2016
|