DON
(2010)

Antonio Simón

Editorial:
Grupo AJEC
(2010)

Col.lecció:
Albemuth

Núm: 29

Pàgines: 185

Com agraeixo llegir novel·les com Don. Curtes, concises, originals i ben escrites. Com agraeixo que editorials com Grupo AJEC s’arrisquin amb aquest tipus de propostes, un tant diferents, un tant peculiars, que potser no esdevenen obres mestres però que ajuden a cultivar a l’autor.

Don és una novel·la que arranca sota una premissa de pura ciència-ficció per seguir poc a poc els camins de la fantasia amb moralina ecològica. Però el que em crida més l’atenció del llibre és la meritòria prosa d’Antonio Simón, un autor que no coneixia. Aquest és acurat, sap combinar els diàlegs amb la narració, aplica tensió al text, sap oferir les dosis d’informació necessàries per mantenir-te atent a una trama que es va complicant i que si bé perd força a la segona part de la novel·la, manté un bon ritme i un bon feeling amb el lector. Sí, té un cert regust anticimàtic i també hi ha algun petit error en l’abast de la novel·la (la veig excessivament localista) però l’important és que es tracta d’una proposta molt digerible en clau, com deia, de barreja de fantasia-ficció o CF fantàstica (que cadascú apliqui el nom que li agradi més)

Anem a l’argument: Un científic descobreix que el pensament és una ona que pot influir en les demés persones de forma positiva o negativa. A partir d’aquesta troballa es succeixen els casos d’una estranya malaltia que pateixen les persones solitàries i menystingudes per la resta. Una malaltia mortal. Rosaura és una nena que pateix aquesta malaltia i que un dia decideix fugar-se de l’hospital on està recluida (i on s’està guarint) per cercar respostes. A partir d’aquí començarà una petita epopeia on s’inclouran elements tan saborosoa com la telepatia, la teoria de Gaia, els somnis premonitoris, la manipulació mental i també l’aparició d’éssers intraterrestres –la paraula està extreta de la contraportada del llibre, m’agrada molt- que podran ajudar-la o no en la seva recerca.

Tota una petita troballa, que deixant de banda alguns defectes de consistència argumental, és prou rodona per merèixer un notable alt. Potser el missatge ecològic final no sigui original, però la forma en que Antonio Simón ens ha presentat la novel·la la fa una mica especial. Amb una mica més de fantasia gòtica tindria un argument ideal per un film de Tim Burton.

Eloi Puig, 26/07/10