DOS CORONAS
(2010)

Susana Eevee

Editorial:
Grupo AJEC
(2010)

Col.lecció:
Excalibur

Núm: 09

Pàgines: 400

No és estrany que de quan en quan ens arribi una novel·la d’un autor anglosaxó, la qual s’anuncia i es promociona com a una excel·lent opera prima. I no passa res. Ho assumim sense cap problema. Estic pensant en casos com el de Patrick Rothfuss o Brandon Sanderson. En canvi, si un autor català o espanyol (em ve al cap ara mateix en Rafa Marin per exemple, o en David Monteagudo, més recent) presenta una primera obra i aquesta esdevé un èxit, sembla que no pugui ser veritat… i no en fem massa cas, almenys fins al cap d’un temps... com a molt pensem (sense haver-la llegit): “Segur que no n’hi ha per tant”

Com que no?

Dos coronas és una gran novel·la. I és la primera novel·la de Susana Eevee. No només n’hem de fer cas… si no que n’hem de parlar, cal disseminar aquesta noticia però també cal acceptar-la com un fet normal, com un èxit d’un autor proper que sense molts escarafalls, sense grans campanyes publicitaries ni grans editorials al darrera està a l’alçada de qualsevol autor de renom en aquest món de la literatura fantàstica.

Dos Coronas no només posseeix una prosa magnífica, quasi a l’alçada dels autors que he esmentat abans si no que també presenta una trama argumental atraient, plena d’intriga, que combina sàviament l’emoció de la batalla amb capítols més reflexius, que ens dóna una visió gris i força realista de les emocions del seu protagonista absolut: Soota/ Doogan, un home que va neixer per ser princep i potser rei del regne d’Aldaria i que diverses circumstàncies i misteriosos complots el converteixen en el princep Soota, l’hereu d’Erigia, el regne enemic d’Aldaria des de fa segles. Aquesta és una novel·la de la vella escola: Amb intrigues de palau, amb enganys i traicions, amb herois i malfactors, però narrat d’una forma serena, amb capítols molt planificats, amb pauses i canvis d’escenaris mesurats, per que el lector no pugui deixar d’estar atent a un argument que desperta interès des del magnífic primer capítol.

Soota, com deiem descobreix que és el princep de d’Aldaria, que pertany al poble que ha estat atacant i assassinant durant anys de forma sanguinària… però els seus, els erigis, també viuen enganyats i com ès obvi necessita conèixer la veritat. Susana Eevee ens porta per un petit periple pels dos regnes que fa generacions que viuen enfrontats, una petita odissea on el protagonista anirà trobant pistes sobre la seva identitat.

L’autora té una bona història i la sap acabar de forma perfecta; d’acord, potser es troba a falta un parell de capítols aprofundint en el rerefons de les causes del perquè de l’existència de Soota/Doogan i en assentar els fonaments de la història de les tribus d’aquest món, de les seves llegendes i de les seves misèries, les quals són un ingredient important per la trama de la novel·la; sí, probablement ens hagués agradat que l’autora hagués donat una mica més de paper a personatges secundaris… però senyors, estem davant d’una novel·la de fantasia heroica, on l’heroi (i aquest cas també antiheroi) n’és el protagonista absolut i es menja bona part dels esforços de l’autora. Les seves victòries, les seves decepcions, les seves frustacions i els seus amors. Soota/Doogan és un Elric, és un Geralt, és un Conan… és l’heroi turmentat i el malparit que mata a sang freda però que et resulta entranyable. Crec que l’autora l’ha sabut retratar força bé amb aquest prosa plena d’energia que ha utilitzat per lligar fermament l’atenció del lector a la novel·la. Potser per això ha descuidat lleument narrar-nos en profunditat la trama que afecta al passat remot dels dos regnes.

Susana Eevee ha realitzat un treball que potser beu de les fonts folletinesques per portar-nos una intriga amb aires de Dumas, però narrat amb sobrietat, de forma molt sòlida i eficient. Tant la narració de l’ambient i els paisatges com els diàlegs estan molt treballats; en definitiva, una feina més que notable. I n’ha d’estar orgullosa si a més és una opera prima. Una altra bona noticia és que Dos Coronas és… autoconclusiva! L’autora ha sabut condensar una bona trama en un sol volum, un fet que avui dia d’agraeix.

L’edició per part de Grupo AJEC està molt per sobre de la mitjana d’aquesta editorial i realment el llibre fa patxoca. És la primera novel·la que llegeixo de la col·lecció Excalibur (dedicada a la fantasia èpica); repeteixo molt ben editada, tot i que comparant-la amb les altres obres que m’han arribat no entenc com es pot permetre que en una mateixa col·lecció hi hagi títols al llom que es llegeixin de dalt a baix i altres de baix a dalt…

Però això són problemes estètics que no afecten a la la obra en sí. Una molt bona novel·la doncs d’una autora que potser és primerenca però que apunta ben alt. Felicitats.

Eloi Puig, 06/03/11