dos daus de vint
(2022)

Josep Masanas i Camps

Editorial:
Scito Edicions
(2022)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 318

Si una cosa cal reconèixer-li al Josep Masanas és que sap com crear expectatives i enganxar al  lector. Amb un títol tan simple (però tan ben trobat) com Dos daus de vint ja obre les portes a què qualsevol afeccionat als jocs de rol es miri, frisós, el llibre, a l’aguait del que pot oferir. I també les seves pàgines, un cop t’endinses en aquesta ambiciosa novel·la, et proporcionen allò que desitges i més, encara que de forma un tant desequilibrada.

El fet és que Dos daus de vint és la primera novel·la de Masanas i ens acosta temes tan sucosos com la criptografia, la ciberseguretat, la física quàntica, el destí, les partides de rol... i sincerament ho planteja de forma molt engrescadora, però com veurem més endavant, potser li manca concreció i una direcció més definida.

Amb un llenguatge àgil, Masanas ens presenta al Valeri, un noi afeccionat al rol que juga amb els amics del poble els cap de setmana. Les seves aventures són èpiques, de fantasia medieval, i Masanas ens les trasllada en alguns capítols intercalats on veiem com la seva prosa flueix com mai recreant-nos les vivències dels jugadors. L’avi del Valeri és en Marcel, acaba de perdre la feina i decideix fer un curset d’informàtica que crida l’atenció del Valeri. Junts s’introdueixen en molts camps de la programació i en Marcel també acaba sentint-se atret per les partides de Dungeons & Dragons, la probabilista i els daus de vint cares, com el seu net.

Masanas, a poc a poc, va introduint cada cop més premisses, més falques argumentals, teories conspiranoiques, enigmes i misteris, enmig d’una trama d’aires casolans i dels afers propis de l’adolescència, sense renunciar a aquell punt de nostàlgia ben trobada. A més, l’autor configura l’argument amb salts temporals de diversos anys endavant i enrere, un desordre voluntari dels capítols que a vegades costa d’assimilar però també és un petit repte per anar encaixant el puzle d’una història complexa. I, es clar,  el còctel es va fent cada vegada més gros i sembla que no porti a enlloc... però et continua atrapant i no pots aturar les revolucions amb què avança la novel·la

L’estil planer de Masanas, sovint quasi divulgatiu, combina les accions d’en Marcel o el Valeri amb les aventures fantàstiques de llurs personatges. Sí, en Marcel també té un Pnj (personatge no jugador que és portat pels altres jugadors), igual que la Raquel, l’amor platònic dels nois que també participa com a Pnj al joc i que tindrà força importància anys després en aquesta ambiciosa trama.

Els personatges reals es van combinant de forma desigual, però n’hi ha un que destaca per sobre de tots: l’avi Marcel, que passa de ser un aturat ensopit a una persona dinàmica que s’aboca a decisions, aparentment atzaroses, seguint els resultats de les tirades de daus, que renuncia a tot per viure una vida diferent i que honra al seu net i als seus amics de formes un tan peculiars. L’altre bon personatge que em ve a la memòria és la Raquel, l’eterna noia guapa de la qual tots ens hem enamorat alguna vegada. Aquella persona normi, que no en sap res de fantasia, o ciència-ficció, ni molt menys del rol. La nostra particular Jennifer de Castefa, però per la qual renunciaríem al que més ens agrada si convingués. La Raquel té un paper menor i entra en joc ja avançada la novel·la, però és un bon personatge, molt ben caracteritzat per Masanas i els millors diàlegs i converses son les que realitzen ella i l’avi Marcel. Malauradament els altres personatge potser els manca una mica més de profunditat començant pel mateix Valeri que té un paper clau en la història però amb el qual costa més empatitzar.

Tanmateix, hi ha un cert desordre (no em refereixo a la cronologia) sinó en la manera d’explicar la història. Personatges que canvien de tarannà de sobte, capítols divulgatius en excés i d’altres, en canvi, de molt emotius, però que m’ha semblat que en conjunt no estan equilibrats. A mesura que avança la novel·la els elements tan dispars que la integren van convergent fins a un explosiu final que t’esbatana els ulls però et fa agafar mal de cap. I que resulta poc emotiu, un tan fred. I potser massa complex.

Un llibre difícil de valorar. Molt ambiciós i on podem detectar fàcilment algunes grans passions de l’autor. Però potser hi ha massa elements no degudament ben encaixats i la trama se’n ressent, especialment cap al final. Potser si l’autor s’hagués centrat en oferir menys inputs hauria pogut explotar més una prosa ja de per si molt atractiva. I és que els capítols del rol i els que dedica als seus personatges son molt recomanables i en general m’han semblat molt millors que els que ens exposen dades sense aturador de caràcter científic o històric.

Dos daus de vint potser es mereix una segona lectura, almenys per intentar encaixar bé les subtrames que ens proposa Masanas. Tot i això, segueix sent una lectura addictiva que barreja molts ingredients que faran brillar els ulls a molts lectors. Un tant desequilibrada però perfetament recomanable per introduir-se al món del rol i a algunes de les més grans especulacions de la ciència-ficció de tots els temps com és el de les realitats paral·leles. Proveu-ho. Agafeu un dau de vint cares i llanceu-lo... i seguiu el resultat.

Eloi Puig
03/02/2024