LA DECISIÓ DE MANPEREL
(2013)

Jordi de Manuel

Editorial:
Columna
(2012)

Col.lecció:
Clàssica

Núm: 988

Pàgines: 206

En els últims anys m’he acostumat a començar l’any llegint algun llibre de Jordi de Manuel. Em produeixen una sensació de serenor, com de posar les coses al seu lloc per tornar a començar. La prosa d’en Jordi de Manuel és sobradament coneguda doncs segueix sent un dels escriptors més prolífics en llengua catalana que conec. Normalment produeix obres vinculades a la novel·la negra però també s’ha endinsat uns quants cops en la ciència-ficció. I aquest n’és un exemple.

Fa tres anys vaig tenir la sort de llegir un primer esborrany de la novel·la per motius que ara no venen al cas. Potser aquest fet a alguns lectors els hagués tirat enrere alhora de tornar a llegir-la però a mi va tenir un efecte contrari; em venia de gust veure el resultat final, en una bona edició de Columna i no en un grapat de folis mecanografiats. La memòria em va guardar una sensació de bona literatura al voltant d’una premissa enigmàtica; recordo que hi va haver aspectes del final que no m’havien acabat de quallar però l’autor- anys després- també em va comentar que havia canviat parts de la novel·la en aquesta edició definitiva, la qual per cert, ha guanyat el XXIII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler

Volia llegir la novel·la després de festes, amb calma. Aquesta és una obra per degustar tranquil·lament doncs tot i que parla de llocs freds, paradoxalment és molt càlida, potser perquè s’endinsa dins l’ànima humana de forma inconscient, sense que ens n’adonem.

Víktor Nikolàievitx Manperel és el protagonista absolut i alhora deutor d’un homenatge al matemàtic Grigori Perelman que després de desxifrar una de les paradoxes matemàtiques del segle XX, va rebutjar el premi Nobel (i el seu valor en metàl·lic) per fer una vida humil. En aquest cas, al nostre home li passa quelcom semblant. Però l’acció de la novel·la ja comença en una illa remota de l’àrtic rus; un lloc on durant uns mesos Manperel i la seva mare es retiren per fugir de l’academicisme de Sant Petersburg. Allí, el matemàtic desitja concentrar-se per trobar una fórmula, una equació que permeti configurar la forma de l’univers.

El primer que crida l’atenció – i el que em va quedar més retingut al cap, en la primera lectura- és l’excel·lent ambientació: La gelor de la tundra i els seus paisatges que a simple vista semblen monòtons però que amb l’arribada de l’estiu s’omplen de colors i vida. Una descripció paisatgística que ens embolcalla profundament i que acompanya en tot moment una trama de caire misteriós des que el professor Manperel rep una estranya carta i una gravació que el conviden a reflexionar sobre la seva família i sobre misteris insondables que poden afectar a tota la humanitat.

Potser aquest èmfasi en l’ambientació àrtica, en un indret solitari quasi deshabitat, tracta de fer-nos reflexionar, de forma al·legòrica sobre com en som de petits i sols en el cosmos, però la novel·la no persegueix realçar aquest aspecte majestuós, infinit, inabastable de l’univers; per contra, Jordi de Manuel es concentra a detallar-nos el calor que emana de les petites coses, dels detalls de la vida solitària o l’efecte balsàmic de les bones converses per molt curtes que siguin; en definitiva alenteix el ritme per que Manperel pugui observar l’ànima de tot allò que l’envolta, en part gràcies a un personatge secundari però peculiar com és el carter de l’illa, Kiril Botonov.

Estem parlant doncs d’una novel·la de ciència-ficció intimista, que es fixa en els detalls i que de quan en quan segueix la trama de rerefons que desembolcalla poc a poc una història que ve de lluny i que pot ser determinant amb l’escolta de cada gravació que rep el matemàtic. Això porta a degustar la novel·la amb plaer fins al punt que no sempre tenim present l’argument de rerefons doncs la història segueix rodant durant bona part de la novel·la sense el reclam de les gravacions que rep i escolta periòdicament el professor.

Si cal posar un petit però, és que el lector esperarà – almenys pels qui ens agraden les emocions fortes- més d’elements pertorbadors, més suspens, més intensitat en la trama argumental. Jordi de Manuel ha escrit una molt bona novel·la que només li manca més determinació en alguns moments – com al final del llibre- per resoldre de forma més aclaparadora tot el que insinua – que no és poc-. No em queixo del ritme per que entenc que l’autor vol precisament crear l’efecte que té a la novel·la (i realment ni te n’adones mentre llegeixes que la novel·la avança a grans gambades); però també m’hagués agradat trobar-me més intriga i alguna explicació més detallada sobre temes fonamentals que es relaten a les gravacions o que ocorren al final de la novel·la.

Ara que he tornat a llegir-la difícilment oblidaré la sensació de fredor de la tundra i de calidesa dels pocs éssers vius que apareixen a la novel·la. Un contrast fantàstic en una novel·la de ciència-ficció contemporània a nosaltres.

Eloi Puig, 14/01/04