L'EDAT DELS VIUS
(2022)

Mar Bosch

Editorial:
Univers
(2022)

Col.lecció:
Narrativa

Núm: ---

Pàgines: 166

Durant el passat Festival 42 que es va dur a terme a Barcelona vaig tenir el plaer de moderar un taula rodona sobre el canvi climàtic amb cinc escriptors que havien parlat sobre el tema en llurs obres. A l’hora de la veritat, però, no totes les novel·les que es presentaven aquella nit tractaven estrictament sobre aquest futur distòpic que cada cop tenim més a prop, o almenys a mi m’ho va semblar. Però gràcies a la seva lectura vaig descobrir a uns autors que tenien molt a dir sobre altres temes també clàssics de la ciència-ficció.

Com per exemple a la Mar Bosch Oliveras que deixant de banda la seva faceta d’escriptora juvenil (que també he tastat) ens presentava una novel·la curiosa i difícil de catalogar però que esdevindria una petita descoberta per mi. Tant per la seva estructura com per com enfoca un tema tant sensible com la vellesa, la solitud o les societats utòpiques.

L’edat dels vius, tot i que en algun moment fa alguna pinzellada a possibles canvis climàtics passats en sentències com aquesta...

“(...) l’única comunitat rebel del món que encara quedava damunt les aigües que s’havien empassat quasi tota la superfície del planeta.”

... no és una obra que ens vulgui alliçonar o advertir sobre les conseqüències de l’alteració del clima. Aquesta és una història intima sobre una supervivent, però no una qualsevol: una noia que viu en la pròpia pell la caiguda de la societat utòpica on viu i també el descobriment d’un nou món, també utòpic però condemnat a l’extinció. Una supervivent doncs, que no deixa d’esdevenir també una historiadora, una relataire de l’ocàs de la civilització humana.

Com comentava anteriorment, el que m’ha cridat l’atenció d’aquesta novel·la breu és la seva estructura: una primera part titulada La ràbia de l’Elisa Neri on a través d’un soliloqui impenetrable on la nostra protagonista xerra pels descosits, relata les seves experiències a una rata mentre viatgen dins una barca. Ens explica com era el món utòpic on vivien ella i la seva parella: Els avanços científics havien fet desaparèixer l’estigma de la vellesa. Tothom podia inocular-se el tractament per no envellir més. I les noves generacions ja el portaven de base. Els vells eren cosa del passat, de la generació pretèrita:

"Allò venia a ser un vell, un d’aquells éssers repugnants que apreníem a témer des de ben petits, aquells monstres, les urpes dels quals mai ens abastarien perquè els governants mantindrien el nou orde per sempre.”

"Els feliços vint, sorgits de resultes de la Cura, eren la nova incontestable manera de ser humà. Tot el seu muntatge l’havíem de perpetuar nosaltres, que ja havíem nascut dins el marc del nou ordre”

La vida estava planificada per contracte. El naixement es realitzava directament a La fabrica. La mort, tanmateix, també estava definida pel contracte. Sabies quan moriries, quin dia, quin minut. Mentrestant podies gaudir com mai d’una vida fàcil i sense problemes.

Aquest és un tema interessant que comporta, com és habitual, un debat ètic. Un mon de joves? Una societat on triaves a què dedicar-te i com contribuir a la societat quan ja havies gaudit de la vida? Podria funcionar? Semblava que sí, que la mateixa civilització havia caigut rendida a la desaparició de la vellesa. I insisteixo amb el terme utòpic perquè qui no volia sotmetre’s al tractament no passava res, podien no fer-ho. I de fet alguns grups van preferir marxar, continuar amb la vida humana de forma natural, allunyats d’aquest nou ordre.

Elisa Neri, doncs, ens narra tot aquest compendi de memòries mentre sura en una barca a l’oceà, sense un rumb fixe, desfogant-se amb una rata de claveguera que és l’altra tripulant involuntària del bot. Mar Bosch, utilitza una prosa compacta, repleta de flashbacks que ens permeten descobrir d’on ve, però amb un estil, també, on el present actua de forma punyent a través d’un diàleg invisible amb una animal que no pot contestar, utilitzant una segona persona acusadora mentre l’Elisa es desfà poc a poc en l’apatia, relatant el final sobtat de l’espècie humana.

Però a meitat de la novel·la l’autora gira la truita i ens trasllada a L’illa bonica. Tornem a una utopia però que en aquest cas no té res a veure amb els descobriments tecnològics sinó més aviat amb l’èmfasi per cercar la naturalitat d’una humanitat que ja l’havia perdut feia molts anys. Constatar que els homes i les dones necessiten el contacte, l’escalfor dels uns i dels altres i el fet de conviure en societat. Reafirmar que la vellesa és quelcom natural i que transforma a la gent encara que també signifiqui la seva desaparició.

La vellesa natural tractada de forma sentimental i tendra i on els malsons del passat queden a un nivell llunyà. Cert és que pel lector costa d’assimilar aquesta segona utopia, la seva construcció, les interaccions entre les persones que la formen, potser perquè ens acosten a un món que ara mateix no podem comprendre doncs vivim encara cercant el nostre propi camí per ser feliços sense desprendre’ns de la dependència social.

L’edat dels vius, és doncs, una novel·la on podem trobar diverses capes de lectures i dos estils que la divideixen però que es complementen sota el prisma d’una mirada genuïnament innocent: La d’una persona que ha nascut per ser lliure sota unes regles imposades i la de la mateixa persona que troba la llibertat quan es desprèn (de forma involuntària i traumàtica) del seu món.

Una  proposta molt interessant que mereix una lectura atenta.

Eloi Puig
26/12/2022