El món s’acaba. No és cap eufemisme: Les emanacions solars desestabilitzaran tot el sistema en pocs mesos, les previsions són catastròfiques i la humanitat sucumbirà davant la mort de la nostra estrella. Res no podrà sobreviure sobre la Terra. La societat assumeix, poc a poc, el daltabaix tot i que alguns no s’ho volen acabar de creure i emigren a àrees temperades i fèrtils per mirar de subsistir en un futur incert sota una nova societat depenent de l’agricultura.
Per a l’Emily el cataclisme és, sobretot, frustrant. Perquè l’Emily no és humana, és una consciència artificial — que no s’ha de confondre amb un robot o intel·ligència artificial—. És un programa informàtic especialment dissenyat per ajudar a persones amb problemes psicològics; uns milions de línies de codi que li permeten endinsar-se en la ment humana a través de xips, d’interfases que la connecten amb la persona que necessita ajuda. Emily té un caràcter propi, una personalitat que la fa molt humana. De fet, ens descriu aquesta història en primera persona i utilitza sovint la ironia o el sarcasme fins al punt que molt sovint sembla més humana que nosaltres mateixos. Emily intenta seguir uns hàbits virtuals per assemblar-se més a les persones, encara que no li facin falta, òbviament. Però la seva programació està pensada perquè pugui comprendre els temps i les rutines a que s’aboquen els humans en el dia a dia. Però la fi del món ho canvia tot. I encara que no hi pot fer res, Emily desitja continuar aprenent intentant acostar-se al fet de ser humà.
(...) ahora entiendo mejor las leyendas de la mitología griega. ¿No estaban los dioses haciéndose pasar por humanos todo el tiempo para experimentar la vida igual que lo hacían sus creaciones, como si fuesen una más de ellas, de un modo en que nunca podrían haberlo hecho en el monte Olimpo? (...)
El govern dels EUA i les millors universitats del país, però, treballen a contracorrent per intentar salvar el màxim possible d’una humanitat condemnada. I sembla que Emily hi tindrà un paper important. De fet, Ella (sí, més impossible pensar-hi en un altre gènere, especialment després de veure l’excel·lent portada d’Octavi Segarra) serà la clau per cercar una nova direcció per on intentar salvar a la humanitat a través de les seves habilitats i de tecnologia punta.
M. G. Wheton ha escrit una novel·la impressionant que ens depara moltes sorpreses en una trama força equilibrada que manté l’interès en tot moment i que té la capacitat de canviar quan menys t’ho esperes. Una història ambientada en un escenari catastrofista però que principalment ataca dos vectors concrets: El de les intel·ligències artificials i la seva relació depenent de la humanitat i també la genètica com un substrat des d’on establir una especulació fascinant sobre el futur d’aquesta humanitat.
A Emiliy eterna observarem com la consciència de l’Emily és un personatge encantador que ens fa sentir molt còmodes en tot moment i que estableix una conducció plàcida per tot un seguit de teories que semblen esbojarrades però que ens fan esbatanar els ulls davant tant sentit de la meravella. A més entrellucarem com Emily pateix el complex de Frankenstein o com el poder de decidir per sobre tota una raça pot desetabilitzar i fer dubtar fins i tot a un programa informàtic.
La trama desenvolupada al voltant de la consciència artificial de l’Emily serveix, doncs, com a base per especular sobre l’evolució genètica. No sabem ben bé si l’autor ha volgut incidir més en aquest aspecte o en el de la pròpia condició de l’Emily doncs ella pateix per equiparar-se a la condició humana i realitzar la seva tasca el millor possible.
(...) se me hace muy extraño porque estoy acostumbrada a que mi humanidad sea considerada solo desde los extremos: o bien soy un programa informático que nunca podría ser humano; o bien mi humanidad es algo superior, algo que se ha de elogiar, mi excepcionalidad merecedora de aplauso.
Nunca soy sencillamente igual.” (...)
Potser si cal assenyalar algun problema en la trama aquest seria que l'estructura de thriller impedeix que les idees i especulacions es desenvolupin a una velocitat mes lògica o coherent. Potser perdem una mica el sentit de la credibilitat per la manera tan sobtada i increïblement ràpida a que es succeeixen certs canvis. Però això no treu que l’argument m’hagi apassionat i que m’hagi enamorat molt del personatge principal. Wheaton calibra perfectament fins a on pot o no arribar aquesta consciència creada pels humans amb finalitats terapèutiques però que de retruc té la capacitat d’emmagatzemar l’essència del temperament i ambició humanes.
Barregeu una mica de filosofia sobre la creació de noves consciències i sobre el paper paternal a que poden estar exposades amb grans dosis d’acció i conspiracions governamentals. Ho sacsegeu afegint l’exploració de sentiments i sensacions per part d’un programa informàtic amb un carisma enorme i ho adobeu amb la més pura reflexió d’unes idees tan extravagants com fascinants i trobareu una novel·la fantàstica com és Emily Eterna, traduïda impecablement per Raúl García Campos i que gràcies a Alianza Editorial descobrim el que és la primera novel·la de M. G. Wheaton.
Una de les propostes més originals que m’he trobat darrerament dins aquest gran ventall que és la ciència-ficció. No us a perdeu.
Eloi Puig
11/02/2021
|