ENCARA MATEN
ELS CAVALLS
(2023)

Anna Maria
Villalonga

Editorial:
La Campana
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: 467

Pàgines: 156

He llegit diversos contes de l’Anna Maria Villalonga però és el primer cop que m’enfronto amb una novel·la seva. Això no em m’ha fet patir gens. La seva solvència —com es sol dir— és contrastada. Però sí que vaig tenir al començament una certa inquietud doncs al fer una ullada a la contraportada, aquesta em deia que la novel·la retia homenatge a una altra novel·la d’Horace McCoy titulada Oi que maten els cavalls? I es clar, dins la meva ignorància supina, jo no coneixia a l’autor ni molt menys la novel·la em sonava absolutament de res (es clar que una consulta ràpida a la vikipèdia m’ha fet descobrir que en castellà es va traduir com Danzad, danzad, malditos i aquest llibre sí que l’he tingut per casa). Per sort, aquest homenatge no influeix en el més mínim per a gaudir de la present obra per si sola.

Anem al tema: Tot i que Villalonga ha temptejat sovint amb el fantàstic (i per expansió amb la ciència-ficció a través de les seves narracions curtes), aquesta és el primer cop que s’endinsa en una trama clarament que s’ajusta perfectament al gènere.

Encara maten als cavalls és una història intimista sobre l’endemà d’una catàstrofe planetària. Una aventura pessimista que ens obre els ulls a un món desgastat econòmica i socialment després de passar per tres pandèmies mundials. Milions de persones no han sobreviscut als virus que han assotat a la civilització, però la vida dels que estan vius tampoc és alegre i jovial: Les crisis econòmiques successives han abocat a una part molt important de la població al carrer, a malviure treballant en pèssimes condicions, a dormir a qualsevol lloc. Una nova casta de rodamóns i indigents s’ha apoderat de les avingudes de les grans ciutats. Son els no-ningú

(…) “El planeta s'emplenà amb una multitud gegantina de pobres de solemnitat, supervivents dels virus però sense cap recurs. Fantasmes. Ningú no els va fer cas, ningú no els va tenir presents. Només representaven una càrrega, un entrebanc als qui havien agafat les regnes de la reconstrucció després del descobriment de les vacunes. Tenien massa coses a fer, massa món per reparar. La majoria d’aquells vagabunds havien esdevingut nòmades i mai no havien arribat a canviar l’estatus ni a reincorporar-se a l’engranatge social. S’estaven al carrer, es reproduïen al carrer, morien al carrer. (...)

I els nostres dos protagonistes, l’Aura i el Víctor son això mateix: no-ningú, deixalles d’una societat malalta que no pot assumir la reinserció dels més desafavorits. L’Aura s'arrepapa a la vida, a tirar endavant. No és que sigui de caire optimista, però la seva particular història l’empeny a seguir, a buscar noves maneres de viure o de complir l’objectiu: Ser feliç, o almenys viure amb certes garanties. En Victor, en canvi, flirteja amb la mort. Hi fantasieja. No veu solució al món que li ha tocat viure. No creu que els governs o l’economia o simplement la gent, mai aconseguiran assolir una vida millor, un èxit, una victòria. La seva fita és morir o almenys no continuar submergit dins ell decadent i podrit sistema en què s’ha convertit una humanitat... deshumanitzada.

Es complementen. Ho vulguin o no, l’Aura i el Víctor formen una mena de simbiosi maldestre des del moment en que es van conèixer rere una filera per aconseguir menjar a baix preu. I sense voler-ho, sense cap premeditació, continuen junts dins la misèria, en una ciutat que els ignora.

L’autora imposa un gran ritme i una prosa que llisca amb facilitat i entra perfectament. Estructura la novel·la en capítols curts i narra les peripècies i pensaments dels dos companys en primera persona i per separat. I de quan en quan  canvia la prosa a tercera persona pels capítols conjunts.

Anna Maria Villalonga té la capacitat, mitjançant quatre línies, de cridar la nostra atenció amb l’ambientació i les dificultats que tenen els protagonistes per sobreviure, especialment quan s’enfronten a un cru hivern, també derivat del canvi climàtic.

(…) “La humitat penetra la pell, la carn i els òrgans fins a arribar als ossos. I es queda allà. Xopant-los, liquant-los, convertint-los en carcanades estovades i inflamant les articulacions, que fiblen amb despietades ràfegues de dolor punxants. (...)”.

Haig de dir, tanmateix, que m’he sentit molt més còmode amb la primera part de la novel·la, quan l’ambientació i descripció dels personatges és a flor de pell. Villalonga en un moment donat li atorga un punt més de dramatisme a la història amb una trama a l’alçada de la més pura especulació científica. Entenc el que pretenia: Donar una al·licient nou al lector amb una història més intensa i dramàtica on l’Aura i el Víctor s’hauran d’enfrontar amb la societat que es regeix per altres normes i valors i que menysprea als no-ningú com el que son: escorrialles prescindibles d’una civilització passada.

Però la segona part de la novel·la, centrada amb aquest joc maquiavèl·lic on es veuen abocats els protagonistes per necessitat m’ha fet trontollar una mica el sentit de la credibilitat. Potser l’he vist com poc probable o potser simplement el contrast entre el realisme distòpic derivat d’una catàstrofe humanitària i la immersió de l’Aura i el Víctor en una activitat un tant desequilibrant m’ha sobtat més del compte.

En aquesta darrera part potser he trobat més a faltar les reflexions d’en Víctor i l’Aura que són les que poc a poc ens estaven portant cap a l’inapel·lable —tot i que previsible— final. En aquest punt haig de dir —i que em perdoni l’autora si no és així— que m’ha semblat que Villalonga arregla, amanseix els darrers trams de la novel·la per facilitar certes decisions. Potser no va gosar fabricar un final més dur o potser el tenia així de clar des de ben al principi. Sigui com sigui, el corrent de la història ens portava quasi inexorablement cap a aquest acabament però torno a dir que m’ha semblat més fàcil o poc colpidor del que m’esperava.

En tot cas, aquesta és una novel·la curta, molt ben escrita i ràpida de llegir que ens porta a través d’uns personatges marginats a entrellucar un possible futur distòpic a través d’una trama senzilla i efectiva, especialment amb un principi molt notable que de seguida t’atrapa. L’ambientació, els diàlegs i la creació dels personatges juguen al seu favor. La resolució és la que havia de ser però la manera a com s’hi arriba potser donaria per debatre una mica més sobre la novel·la, sobre aquesta vida que els ha tocat jugar a l’Aura i el Víctor.

Eloi Puig
12/10/2023