Més d’una ocasió he lloat la tasca que fan les revistes especialitzades en literatura fantàstica al ressenyar-nos i per tant descobrir-nos obres i autors que d’altra manera ens passarien desapercebuts. Aquesta realitat tan usual en llengua espanyola és en canvi molt estranya en llengua catalana on fins ara no havia cap mitjà on poder informar-se dels esdeveniments de caire fantàstic que afectaven als Països Catalans. Així doncs, crec que és de justícia esmentar la feina que estan fent webs com el Bloc de la SCFF a l’oferir-nos informació immediata de tots els àmbits on podem gaudir de la fantasia i la ciència-ficció (cinema, teatre, literatura...) en català. Dic tot això perquè d’una novel·la reeditada com Escorxador-5 no n’hagués conegut la seva existència si no fos perquè la noticia va sortir en aquest bloc. Això és degut a que una immensa part de la literatura fantàstica traduïda al català apareix en col·leccions genèriques i hom no sap massa bé on buscar.
Kurt Vonnegut ha mort aquest mateix any, Què hi farem diria ell. El llegat que ens deixa de les seves novel·les de ciència-ficció no és molt extens ni en català – quatre obres traduïdes- ni en castellà –una desena de novel·les i alguns contes- però la seva obra havia despertat en mi força curiositat doncs la fama de l’estil personal que impregnava les seves novel·les el precedia. Tot i això, l’únic treball seu que havia llegit fins ara, el conte curt “Los anfibios”, sense ser mediocre tampoc m’havia despertat cap predisposició per l’autor.
Escorxador-5 és un dels seus treballs més reconeguts, finalista al premi Hugo el 1970, és una barreja de surrealisme, ciència-ficció i novel·la antibèl·lica que no pot deixar indiferent a ningú. Vonnegut vol parlar sobre la guerra, especialment sobre el desastre del bombardeig de la ciutat alemanya de Dresden efectuat per les tropes aliades a finals de la Segona Guerra Mundial. I per fer-ho utilitza tots els elements que creu oportuns: Ciència-ficció camuflada, ironia subtil, tocs d’humor negre...
La novel·la ens presenta a Billy Pilgrim, un pobre soldat americà, una mica babau ell, que cau presoner dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Fins aquí tot sembla normal, però Billy Pilgrim és tot un personatge: posseeix l’habilitat de desenganxar-se del temps i pot viatjar a qualsevol moment de la seva vida passada i futura. És una viatge constant a través del temps que Billy no pot evitar. No pot canviar cap instant del temps i per tant no toparem amb paradoxes temporals ni cap altre efecte típic dels desplaçaments temporals: A Escorxador-5, el temps és immutable i el lliure albir no existeix – tal com afirmen els trafamaldoresos sàviament-.
Billy ens narrarà els horrors de la guerra, la seva vida privada, la seva feina, la seva devoció per cert escriptor fracassat de ciència-ficció i fins hi tot la seva abducció pels extraterrestres del planeta Trafalmadore on serà exhibit en un zoo. Tot plegat, sense ordre ni concert, usant una estructura caòtica però fàcil de seguir, sense clímax i sense nus argumental. En aquest sentit m’esperava una visió més visceral dels famosos fets de Dresden, però l’autor les tracta com un punt més a la vida de Billy, només mostrant-hi una mica més d’atenció que a la resta.
Però no hem d’oblidar que el seu principal objectiu – que ens insinua al primer capítol del llibre- era escriure una novel·la que no deixés bé el concepte de la guerra, que desmitifiqués els herois que més tard sortirien a les pel·lícules, però Vonnegut ho fa sense usar el to melodramàtic que hom podria esperar d’un carnisseria com la Segona Guerra Mundial, explicant tot allò que va ocórrer i especialment a Dresden – recordem que Vonnegut efectivament va ser un sobrevivent de la destrucció d’aquesta ciutat alemanya com a presoner de guerra, de fet apareix mencionat un parell de cops a la seva pròpia novel·la-.
Kurt Vonnegut escriví una novel·la molt singular, amb un estil directe i senzill, molt lliure m’atreviria a dir; amb un argument enrevessat que no porta a enlloc però que ens dóna pistes del que pretén explicar-nos, intercalant algunes metàfores dignes de la millor literatura amb situacions quotidianes que no aporten res a la novel·la però que ens fa sorgir un somriure.
En tot cas, ha utilitzat el personatge de Billy Pilgrim per mostrar-nos la seva experiència a Dresden i en general a tota la guerra, això sí, amb una visió molt personal, efectiva i a la vegada irònica. Un llibre on podem trobar per igual crítiques al govern americà com teories inquietants sobre la visió que hom té del temps, amenitzat tot plegat amb l’humor que només ens poden despertar les abduccions extraterrestres, Escorxador-5 és sense dubte una raresa recomanable.
Eloi Puig, 25/12/07
|
|