L'ESPERIT DE FUM I ALTRES RELATS (2012)

Joaquim Casal

Editorial:
El toll
(2012)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 146

Crec recordar (si la memòria no em traeix que podria ser) que en fa uns anys, quan vaig llegir el relat “L'esperit de fum” (publicat originàriament a la revista La lluna en un cove), vaig comentar-li al Joaquim Casal que el conte m'havia semblat força interessant però que li mancava una mica de context, una història més gran o més profunda al seu voltant. Vaja, que tenia fusta per esdevenir la base d'una aventura fantàstica en forma de novel·la.

Un temps més tard l'autor em va fer arribar l'antologia titulada L'esperit de fum i altres relats. No sé si l'autor va voler seguir el meu suggeriment o ja era un recull que tenia previst escriure. El cert, però, és que quan vaig començar a llegir els relats el primer que em cridà l'atenció és que el títol ens enganya doncs ens porta a imaginar-nos una antologia de contes i en realitat no és ben bé això el que tenim a les mans.

M'explico: L'esperit de fum i altres relats, el visualitzo com un sol un volum, com una sola obra, no m'atreviria a dir-ne novel·la sinó més aviat com a relats estructurats en forma de fix-up de manera que la seva lectura en conjunt signifiquen i aporten molt més que per separat. I es que si aïllem els relats sense el context, sense l'ambientació i sense unir-los entre sí, la majoria d'ells no funcionen com a tals, queden coixos. Si exceptuem potser el conte que dóna nom al volum i potser algun altre com “El gorg negre”, la resta de relats pequen de ser històries escapçades, sense fi, sense que puguem valorar-les degudament.

Però si els llegim com si fossin capítols, com a parts d'una obra més amplia i flexible, llavors podem quedar satisfets, almenys amb les intencions de l'autor. L'esperit de fum i altres relats és un recull, prou interessant pel fet que s'endinsa en les llegendes i el folklore de la comarca del Lluçanès, aprofundint en la màgia i en l'imaginari popular (tan poc tractat a casa nostra) i barrejant-ho amb personatges que van existir en el seu moment i petites dosis de realitat històrica. M'agrada aquesta mescla, aquesta unió d'històries observades a través del nostre protagonista, el qual s'acaba de comprar (i remodelar) una vella masia del poble d'Oristà i és engrescador viure tot el que va descobrint: Fantasmes, animals que parlen, bruixes, fantasmes, tresors... els ingredients bàsics per una bona aventura...

Malauradament tota aquesta inspiració no està massa lligada... hi ha contes més treballats com els que esmentava anteriorment, d'altres de més seriosos que es basen amb els esdeveniments històrics, d'altres de divertits i curiosos (com els protagonitzats per la garsa Ploma negra) i algun que no entenc que hi fa al mig del recull doncs trenca l'atmosfera del fantàstic (i per separat tampoc trobo que història valgui la pena ser explicada) com és el cas de “El garrí esgarriat”. També afegir que contes com “La sort” o “Ara fa quatre-cents anys” no haurien d'estar escrits per separat. No porten a enlloc si els treus de context o de la seva relació amb altres relats previs.

El problema, però, és que tota aquesta ambientació que recolzo i que valoro que s'hagi treballat per part de Joaquim Casal (les referències històriques, alguns personatges, i fins i tot la visió del temps a través de la mirada d'objectes inerts) no acaba de quallar. En primer lloc perquè no hi ha cap gran història vertebradora al darrera. Per exemple les insinuacions entre l'acostament amb el fantasma i la bruixa podrien ser-ho però s'han quedat en això, en idees; els tresors suposadament amagats... no se sap res ni com s'acaba... tot plegat queda molt diluït, poc finalitzat, un té la sensació que hi ha bones propostes, que hi ha ambientació, que existeix evidentment una feina de documentació... però que l'autor no ha volgut tancar-ho, concloure-ho i sobretot que no ha volgut dissenyar cap trama de rerefons que ens mantingui atents amb què passarà.

Torno a dir-ho: Si tractem els contes com un fix-up, la idea m'agrada, doncs el lector poc a poc ha d'anar construint el món fantàstic del Lluçanès, però bona part dels contes aporten informació o una mini aventura sense transcendència, sense un final que et faci somriure o et colpegi o simplement et faci pensar; els personatges els veig desaprofitats... i alguns tenien força potencial!

No sóc ningú per dir què cal fer amb un text, i menys a l'autor. Però potser si se'm permet empènyer o burxar una mica, sempre amb ànim d'oportunitat de millora... reconec que m'he quedat amb ganes de saber més sobre aquesta mitologia popular de la Catalunya interior, i també sobre com podrien acabar la majoria de les històries que hi ha esbossades, començades... si es poguessin lligar totes (excepte la del porquet) d'alguna manera – sigui aprofundint més encara amb l'estructura del fix-up, sigui en format de novel·la, el Lluçanès i el seu llegat fantàstic brillaria amb llum pròpia. Ho deixo sobre la taula...

Eloi Puig, 05/02/2018