|
TERROR SOBRENATURAL
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
L'EXORCISTA Editorial: CASTELLÀ: |
| L'exorcista | |||||||||||||||||||||
|
(..) “Va desviar la mirada cap a un taxi que just aleshores s’aturava davant de la casa. Va encendre el motor i va engegar els eixugavidres a temps de poder veure com un senyor alt d’edat avançada sortia del taxi. Va pagar el viatge, i llavors es va girar i es va quedar immòbil sota el fulgor nebulós d’un fanal de carrer, mirant enlaire cap a la finestra de la casa com un viatger malenconiós aturat en el temps” (...) Aquest paràgraf és molt especial. No només perquè descriu l’arribada del pare Merrin, l’exorcista, a casa dels MacNeil sinó perquè també fou escollit com la icònica imatge per presentar la pel·lícula homònima. Aquesta s’estrenà dos anys més tard després que la novel·la destruís tots els rècords de vendes de l’època. D’això en fa 50 anys i per celebrar-ho, Obscura Editorial ens ha portat per primer cop en català un mite dins la literatura de terror contemporània: la traducció de la novel·la de William Peter Blatty, L’exorcista. El present volum, a més, inclou la revisió del text que realitzà el mateix Blatty pel quarantè aniversari, el 2011, que va consistir en actualitzar algunes frases o paraules i afegir sis pàgines noves al text original. Així doncs, la present edició que ens presenta Obscura Editorial és la més completa possible d’un best-seller que ha venut quasi vint milions de còpies des que es va publicar per primer cop. És quasi impossible realitzar una ressenya d’aquesta novel·la sense tenir en compte la posterior pel·lícula que l’adaptà. I el motiu principal és que el guió del film va ser escrit pel mateix William P. Blatty. Tan fidel era al text original que va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat — i també pel millor so— i es convertí de retruc en la primera pel·lícula fantàstica i de terror a guanyar un premi de l’acadèmia, l’any 1973. Comento tot això perquè a mesura que aneu llegint la novel·la pretendre separar-la de la pel·lícula us resultarà francament difícil perquè les escenes, els diàlegs, els personatges que va crear Blatty per aquesta obra estan reflectits perfectament al guió d’aquesta. Les imatges us vindran de forma constant al cap (sempre que hagueu vist al pel·lícula, es clar). L’exorcista és una novel·la sorprenent en tot moment i que Blatty executa de forma admirable. La premissa inicial està basada en un fet real sobre possessions demoníaques que l’autor va recollir a començaments dels cinquanta i que el va inspirar per escriure aquesta obra mestra. Aquesta és la força d’una història intel·ligentment plantejada que ens submergeix en el pacífic món de la família MacNeil però també en el turmentós conflicte del pare Karras i la seva pèrdua de fe. L’equilibri de la novel·la ve determinat per conceptes contraposats com ciència i misticisme, fe i ateisme, família i soledat, però l’autor ens els serveix en una safata fabulosa on res sembla estar al seu lloc (un jesuïta que vol fer prevaldre la ciència per sobre de tot, una atea que es veu abocada a busca respostes en l’ocultisme o un inspector que li inquieta constatar cap a on apunten les seves sospites). Sí, com comentava el plantejament que proposa l’autor és molt astut: Va afegint capes a un problema inicial però sense oferir solucions concretes de manera que els tres grans blocs que s’enfronten al procés de degradació de la nena Regan (representats per la família, l’església i la policia) hauran de cedir en els respectius terrenys per arribar a la única solució possible. Mirem-nos com ens presenta l’autor la trama: Chris MacNeil és una actriu de renom que està filmant les darreres seqüències d’una pel·lícula a la ciutat de Washington. Allí hi té una casa llogada on viu amb la seva filla preadolescent, Regan, i amb el servei de la casa. Chris està divorciada però porta una vida acomodada i es mou entre l’aristocràcia local sense problemes (fins i tot assisteix a sopars a la Casa Blanca). Regan és una nena dolça i tranquil·la que fa vida normal fins que poc a poc el seu comportament comença a canviar després del seu aniversari (on no rep una esperada trucada del seu pare que és a Europa). També el seu temperament es veu alterat: Es torna irascible, renega i diu paraulotes i es tanca poc a poc en ella mateixa. La nena també es queixa que algú li mou les coses de lloc, o que fa fred a la seva habitació. Chris ho viu amb preocupació i amb el temps aquesta es va transformant en paranoia quan comprova per si mateixa alguns dels actes esgarrifosos i fora de lloc que comet la Regan. Intenta busca respostes en la medicina però són debades. Al seu interior percep que els metges no podran ajudar a la seva filla i gira la vista cap a la residència de jesuïtes que té a prop de casa. Sota aquesta premissa, Blatty construeix una trama molt lloable que envolta per igual els pols oposats que són el coneixement científic i el misticisme religiós. És una lluita constant entre la raó i al ciència per una banda—representat pel pare Damien Karras— contra la superstició i l’ocultisme —que té com a adepta a la Chris Macneil— per l’altra. Fixeu-vos amb la paradoxa: La ciència mèdica i la psicologia és defensada per una pare jesuïta mentre que la incertesa i la por provoquen que una atea es vegi decantada cap a buscar respostes en la religió. Durant tota la novel·la, cal dir, que Blatty busca constantment el contrafort científic a un succés inexplicable tot i el gran pes de la religió judeocristiana que s’aboca en aquesta novel·la. Els pares i mossens jesuïtes que apareixen a la novel·la tenen el cap molt més fred i posseeixen coneixements científics que proporcionen un realisme inaudit en una novel·la, la trama principal de la qual, és la possessió infernal. Parlant de personatges, haig de dir que Blatty és un mestre. La novel·la compta amb una sèrie de protagonistes totalment empàtics i creïbles que a través de diàlegs perfectes i naturals ens introdueixen al mar de dubtes i emocions que és la novel·la. No només la Chris, com a mare afectada o el pare Karras com a representant principal de l’església, sinó el mateix inspector Kinderman (amb un tarannà fora de sèrie), o la mateixa aparició del pare Merrin i òbviament de la nena Regan i el que porta a l’interior. La novel·la provoca tant rebuig com també una atracció morbosa sobre els fets i esdeveniments que tenen lloc a la casa dels MacNeil. I no busca tampoc el recurs fàcil de centrar-se especialment en les escenes més dures. Blatty, com comentava, equilibra l’obra per que no només sigui creïble sinó per que tinguem l’oportunitat de rumiar diferents opcions sobre l’estat de la Regan. Concretament el pare Damien Karras és qui més es trenca la closca estudiant les pistes, suggerint explicacions racionals, però tanmateix... la seva intuïció li dicta el contrari, allò impossible. El ritme és molt fluït, amb nombrosos passatges replets de diàlegs que ens ajuden a endinsar-nos de forma increïble dins la psique de cada personatge. L’autor dedica molta atenció a que constatem que la vida tranquil·la i normal dels MacNeil és com la de qualsevol de nosaltres i que el canvi que s’hi produeix podria ocorre a qualsevol altra família... cosa que evidencia un cop més el terror i l’angoixa que produeix l’obra. No cal dir doncs, que la novel·la és excel·lent i que va representar tota una fita dins la literatura de terror i va condicionar i va inspirar a molts autors del gènere. Penseu que llavors Stephen King encara no havia publicat laseva primera novel·la, per exemple. Potser un dels pocs referents contemporanis en aquella època era l’autora Shirley Jackson. Però L’exorcista va canviar la manera d’interpretar el terror literari i va assolir la condició de passar a ser un referent ella mateixa. Imprescindible. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||
