LA FEBRE DEL VAPOR
(20011)

Jordi Font-Agustí

Editorial:
Pagès editors
(2011)

Col.lecció:
Ciència-ficció

Núm: 24

Pàgines: 216

Fa un parell d’anys vaig tenir la sort de formar part del jurat del XIII Premi de narrativa de ciència-ficció Manuel de Pedrolo. Una de les obres finalistes que em va cridar més l’atenció fou una novel·la titulada Steampunk.cat. Després de llegir-la vaig constatar que realment era una novel·la del subgènere steampunk i ambientada a Catalunya, cosa mai vista fins ara – si no m’equivoco-. La novel·la va passar les cribes oportunes dels membres del jurat i finalment se’n va endur el Premi.

Ara, dos anys despres i amb un títol diferent – La febre del vapor-  opta com altres novel·les publicades l’any passat als IV Premis Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català. I jo l’estic rellegint per tenir-la fresca a la ment i també per satisfer la curiositat donat que l’autor – en Jordi Font- Agustí- va comentar en la presentació de la novel·la a les Ter-Cat de Calafell de l’any 2011 que havia canviat alguns fragments del final.

En definitiva, La febre del vapor és una aposta per plantejar-nos una història versemblant, ucrònica, imaginativa, però sostentada sota una base científica i una ambientació sòlida en la Catalunya de començaments del segle XX. Com tots sabeu, el terme steampunk fa referència a les històries ambientades en una societat industrial on el vapor esdevé la tecnologia punta i on els invents i els aparells atorguen a la trama una cert aire retro però a l’hora molt especulatiu. Normalment els escenaris triats per descriure aquestes societats steampunks són l’Anglaterra Victoriana de finals del segle XIX. Però Catalunya, en aquest periode també era una potència mundial en indstria – sobretot tèxtil- i a més a més una terra on bullien les idees entorn a moviments artístics de vanguarda i on la política era de tot menys estable.

Aquest és l’escenari que en Jordi Font- Agustí ens presenta: La Catalunya de 1914, a punt per aprofitar-se econòmicament de la Gran Guerra europea, mentre el fervor nacionalista aflora sota les pedres i les tensions amb Madrid comencen a fer-se evidents. En aquest punt de la història, es descobreix per casualitat una aigua miraculosa que maximitza les prestacions industrials. L’esmentada aigua al bullir a temperatura normal, produeix vapor a quasi 1.000 ºC, cosa que revoluciona la industria catalana.

Amb aquesta premissa, Jordi Font-Agustí ens introdueix en aquest nou món del vapor que com és òbvi enriqueix a molts industrials catalans però que també funciona com a moneda de canvi amb algunes potències europeees que estan en guerra. L’aigua hipercalòrica trasbalsa completament la societat però sobretot obre les portes a que la Mancomunitat de Catalunya, capitanejada per Enric Prat de la Riba cerqui el somni estroncat 200 anys enrera: La independència de Catalunya.

L’obra destaca per dos factors bàsics. L’excel·lent ambientació i documentació històrica i uns personatges creïbles que ajuden a que la narració passi més que bé.  Per altra banda però, es troba a faltar més implicació en els camins que obre l’autor; sembla que no vulgui revolucionar en excés aquella Catalunya de 1914, potser per que llavors la ucronia es desbocaria i no podria redreçar-se fàcilment. Un factor que explicaria aquest conteniment en la trama seria la llargada màxima permesa per presentar-se als premis que molt possiblement hagi tallat diverses línies d’acció i arguments secundaris que podrien haver-se seguit.

La prosa del llibre està escrita en estricte present i funciona. Fins hi tot en la primera part del llibre, la manera en que l’autor ens trasllada d’una escena a una altra és molt original, bebent directament d’altres formats com el còmc. La novel·la segueix un ritme serè amb un lleuger creixement en les tensions i la intriga a mesura que avança. Si hi ha punt d’inflexió però, un clímax, aquest és troba més aviat al segon terç de l’obra, cosa que fa decaure una mica el final i conduir-lo potser una mica precipitadament. De fet una de les trames secundàries - l’estudi d’un suposat punyal pertanyent al mític Otger Cataló- provoca de retruc que les espectatives que teníem posades en els afers de política internacional es desplomin. És possible que al desenvolupar aquesta subtrama l’autor hagi tret espai i interès a la història principal, doncs el llibre arriba als darrers capítols un pel òrfe.

Jordi Font- Agustí ha creat una ucronia temporal sense abandonar mai els seus principis ni les seves fílies: L’autor és un dels principals defensors del que ell anomena la tecnociència, que en el camp literari s’ajustaria bastant al que coneixem com Cf Hard. De fet, a la novel·la assistim a petites classes d’enginyeria aplicada, apta per a tothom però amb aquell punt que tant li agrada promoure l’autor: la barreja de ficció i tecnologia aplicable.

La febre del vapor és doncs una mica de tot això: Una novel·la de ciència-ficció, o tecnociència amb una bona ambientació històrica i una premissa que ens fa somiar en un futur diferent, amb especular tant en política com en ciència, però que seguint el pragmatisme dels catalans, també ens fa tocar de peus a terra.

Eloi Puig, 17/06/12