FLUYAN MIS LÁGRIMAS,
DIJO EL POLICÍA
Flow my tears, the policeman said
(1974)

Phillip K. Dick

Editorial:
Minotauro
(2011)

Col.lecció:
Clásicos

Núm: ---

Pàgines: 265

Altres edicions:

1976 Acervo, Ciencia ficción, 11

Digerir una novel·la de Phillip K. Dick és una experiència quasi mística; és com degustar una bona pinta de Guiness (a Irlanda): Et convida a pensar en què és allò tan espès però tan bo que t’acabes de beure gola avall. T’ha semblat cervesa, però atipa com un plat, és refrescant o et fa agafar més la sed? El que és segur és que no et deixa indiferent.

Fluyan las lágrimas, dijo el polícia és una de les poques obres de Dick guardonades amb un premi. En aquest cas amb el John W. Campbell, l’any 1975. És una novel·la que portava llarg temps descatalogada en castellà. Sembla que Gigamesh es va fer amb els drets per publicar-la de nou fa uns anys (fins hi tot tenien nova traducció, que potser sí que tocava) però finalment per aquelles intríngulis editorials on no em vull posar, Minotauro l’ha reeditat dins la seva col·lecció – impresindible – de clàssics, això sí, aprofitant la traducció antiga.

Dick ens planteja una novel·la estranya, que cabalca sobre diverses temàtiques de pura ciència-ficció en una lectura de diversos nivells. Per começar l’ambientació: Un futur proper (ara ja parlaríem d’ucronia) on els EUA està governat en una mena d’estat policial després d’una II Guerra Civil. Parlem doncs d’una societat distòpica on el fet de no anar identificat pel carrer et por portar a un camp de treballs forçats de per vida. Una societat on els negres han estat pràcticament extingits – ara se’ls protegeix com una raresa- i on els estudiants semblen ser l’enemic número 1 de la polícia –el més normal és mirar de detenir un estudiant boig que s’ha escapat del seu campus buscant menjar o ves a saber què – cosa que em porta a recordar els desgradables fets que han ocorregut aquests dies a València-.

Una segona capa o nivell s’ocupa de la trama en sí, pura especulació dickiana entorn a la realitat, un dels temes preferits de l’autor. Jason Taverner és un popular presentador d’un show de televisió amb més de 30 milions de seguidors. Un bon dia, es desperta en un hotel de mala mort i descobreix que no existeix. Sí físicament, però les seves credencials i targetes d’identificació han desaparegut i ningú el recorda, tot i ser una persona altament coneguda. A partir d’aquí mirarà d’adaptar-se a la nova situació mentre personatges secundaris (una falsificadora, una ex amant i especialment el general de la polícia de Los Angeles) conflueixen en la seva nova vida en major o menor grau.

Al començament del llibre vaig tenir la sensació que l’argument seguia els passos d’aquell clàssic indiscutible que és Universo de Locos del mestre Frederic Brown. El fet de cuestionar-se continuament la realitat semblava que volgués desembocar en una història d’universos paral·lels però no és així ben bé: Dick té prou imaginació per moldejar la realitat al seu gust i que a sobre fer-ho de forma original. L’alteració de la realitat, de la percepció que se’n té és doncs un punt important en la novel·la. De fet, durant el transcurs d’aquesta podem observar com el nostre protagonista, Jason Taverner passa d’una realitat a una altra de forma sublim, amb una suavitat que demostra el mestratge de Dick en manejar aquest tipus de situacions.

Però també trobem una tercera capa. Dick sembla voler tractar temes més universals com l’amor i la solitud. Potser l’ambientació distòpica juga a favor de l’autor per presentar-nos a personatges que no saben el que és l’amor i que viuen – o malviuen- en una societat on les persones busquen excuses en forma d’amants, de distraccions o de simples entreteniments per no demostrar-se a sí mateixes lo soles que es troben. És un discurs un tant artificiós quan potser al que li interessa al lector és el desenvolupament de la trama principal, el perquè Jason Taverner ha deixat d’existir per a la humanitat, però Dick és així: sorprenent.

Aquesta combinació de capes, de diferents lectures, no sempre assoleix el ritme desitjat i els capítols del mig del llibre sembla que l’autor divagui en excés sobre l’amor i les relacions socials amb ex amants, però tot plegat no deixa de formar part d’aquesta mena de boira semi onírica amb que Dick embolcalla algunes de les seves novel·les, amb trames denses que sovint presenten ingredients distorsionadors de la realitat com les drogues –reals o inventades- o personatges que sembla hagin de fer les paus amb sí mateixos abans d’enfrontar-se al món que els ha tocat viure.

Una novel·la doncs que combina una realitat social distòpica amb un argument que planteja un misteri aparent irresoluble. Per sort, els darrers capítols es dediquen a explicar el perquè de tot plegat, però no de forma minuciosa. Mentre que estic convençut que altres autors haguéssin dedicat més esforços a narrar-nos la sol·lució, Dick, la deixa caure en una simple conversa com qui no vol la cosa i sense fer-ne un clímax pròpiament dit. És llàstima no haver explotat una idea com aquesta de forma més intensa, però l’autor no ho va trobar convenient, sembla.

Recomanada pels incondicionals de Dick i per tots aquells que vulguin sumergir-se en un clàssic dels 70, influit per uns temps convulsos replets de drogues i d’imatges de repressió policial.

Eloi Puig, 25/02/12