FRIDAY BLACK
(2018)

Nana Kwame
Adjei-Brenyah

Editorial:
Empúries
(2021)

Col.lecció:
Narrativa

Núm: 581

Pàgines: 248

Traductor:
Ferran Ràfols Gesa

Altres edicions:

CASTELLÀ
2021 Libros del asteroide

Els afeccionats a la ciència-ficció sempre hem defensat el seu caràcter reivindicatiu i les possibilitats quasi infinites de crítica a la nostra societat que pot dur a terme aquest gènere fantàstic. Des de sempre que una branca fonamental de la ciència-ficció s’ha preocupat d’establir paral·lelismes amb el nostre present (o passat) a través d’especulacions amb una forta càrrega social. Des dels temps d’H.G. Wells (fa més d’un segle) que la ciència-ficció es dedica de forma insistent a tocar la llaga a les societats a les que ha pretès denunciar. A vegades la manera més efectiva és traslladant el missatge al llunyà futur on les coses són molt diferents, però sovint també aposta per un futur molt proper, molt versemblant, per dir-nos que no anem bé i que la previsió per aquesta societat de demà passat és molt pessimista. I que per tant no estem fent el suficient per no arribar-hi.

Nana Kwame Adjei-Brenyah és un autor estatunidenc que ha disparat el seu prestigi arran de la present antologia. Un recull de contes que, tot i que no expressen cap data determinada sobre quan estan ambientats, suposem pels nombrosos detalls que és en un futur proper. Nana Kwame és negre i viu als Estats Units de manera que ha escrit relats amb un fort component social sobretot referint-se al seu país. Per tant estem parlant, entre d’altres aspectes, de racisme i de precarietat laboral. Però també de violència desmesurada, massacres a instituts, avortaments, desnonaments i fins hi tot d’explosions nuclears. L’autor utilitza a vegades la ciència-ficció ؅—en d’altres la fantasia— per assenyalar una societat distòpica on aquests elements són el pa de cada dia i estan acceptats com a normals. És com si parléssim de realisme màgic però aplicat a conductes i escenes que ens poden semblar surrealistes especialment perquè no les trobem tan eixelebrades com caldria.

Comencen per un plat fort: “Els cinc de Filkelstein”. El racisme i la discriminació tan pròpia dels EUA portada als extrems en una ambientació distòpica d'un futur proper. La negritud o l'aparença formal que es té d'un negre sembla una mena de mesura psicologia que utilitzen els negres per encaixar a la societat. Però quan un home blanc assassina a cinc menors negres perquè estaven —literalment— fent el dropo fora una biblioteca, comença un judici per aquests fets que no servirà de res. Aquesta és la història, crua i visceral, de com un noi negre tranquil i normal que vol ser acceptat en la societat en la que li ha tocat viure perd poc a poc el seny després de comprovar com funciona la justícia. És un Relat molt interessant a nivell psicològic i ens porta, un cop més, a reflexionar sobre el poder de la majoria blanca però també de la resignació, de l’acotada de cap que sempre ha estat seguida per les ètnies minoritàries... fins que algú diu prou.

Pel que fa a “Coses que deia la mare” poc puc dir perquè és un text curtíssim, un mini relat que no he sabut com valorar. Prefereixo deixar-ho així.

Un altre relat potent és “L’era” ambientat en un escenari on la manipulació genètica és la normalitat . Els verídics són les persones que han nascut normals però que comproven com poc a poc no poden seguir el ritme dels manipulats (aquí podríem fer un gran paral·lelisme amb aquella obra mestra que és la pel·lícula Gattaca). També existeix una droga anomenada el  "Bé" que solen prendre la gent per sentir-se integrats amb l'entorn que és molt més cru i violent del que podria semblar. Sense aquesta droga (la qual crea addicció) molts no podrien sobreviure al dia a dia. Aquesta és una gran narració en primera persona d'en Ben, un noi amb pares òptims i germana òptima (per tant, que han passat per l’esmentada manipulació genètica). El xoc de conèixer gent que no és com ell serà un dels efectes precursors perquè s’adoni de la seva condició.

Amb “Lark street” entrem al terreny del fantàstic i quasi que m’atreviria a dir que del bizarro. La conversa entre un pare i els fetus dels seus fills no nats ens obra les portes a una metàfora fantàstica sobre el que podria haver estat una vida. Un conte un tant macabre i deliciosament absurd però que no amaga una realitat incòmoda.

En canvi la visió, també fantàstica, que ens proposa a “Hospital on” és una mica menys satisfactòria. Es tracta d’un relat estrany sobre un pacte que el protagonista té amb un dimoni que el porta a escriure successos que es fan realitat en un laberíntic hospital. Dona una sensació de vulnerabilitat davant forces imparables i que els simples humans mundans no podem controlar. Es pot veure també com un paral·lelisme a aquesta indefensió com a individu que es té davant d’interessos que no entenem. Curiós però no m’ha acabat d’entrar del tot.

A “Zimmerlandia” Nana-Kwame ens trasllada a un sistema per controlar la violència... deixant-la anar en jocs de rol en viu. Aquí s’expressa de forma visceral la crueltat d’una societat podrida com la estatunidenca on es permet apallissar i matar a personatges que interpreten aquest paper. Normalment negres a qui els supremacistes necessiten atonyinar.

Un dels contes més ben trobats del recull és el que li dona nom. Estic parlant de ‘Friday Black’ o com a través d’una història de terror fantàstic divertidíssim es pot criticar la societat de consum en dies com l’assenyalat Black Friday. En uns grans magatzems el millor venedor de l’establiment es prepara per l’obertura de  portes del dia més assenyalat per vendre. Un cop obertes, hordes de gent zombificada corre, aparta, i fins i tot mata per comprar productes que ni tan sols necessita. Una metàfora excel·lent del consumisme esbojarrat que m’ha encantat.

La meva eufòria post ‘Friday Black” es va refredar amb el conte que il·lustra la portada de l’antologia. “El lleó i l’aranya”. Un relat del qual no s’entén massa el missatge. L’autor ens dona pistes sobre el valor de l’esforç al treballar dur però no acabo de veure la relació amb la faula que ens explica en paral·lel. Poc interessant.

Arribem a un altre conte molt notable amb “L’escopidora de llum” i que posa sobre la taula la dura realitat de les massacres a instituts d’un país com els EUA. Una realitat que a Europa ens fa obrir els ulls bocabadats però que cada cop és més normal a l’altra banda de l’atlàntic. Un noi decideix assassinar a una noia (que ni coneix) d’un institut i després suïcidar-se. Però les ànimes d’ambdós es creuen un cop  marxen del cos i intercanvien opinions al respecte del què ha passat. Juntes intentaran que un altre noi que pateix mobbing no acabi anant pel mateix camí. Molt bé.

Els següents relats, no són ben bé independents. Es tracta de “Com es ven una jaqueta (explicat pel Rei del Gel)” i “Comerç minorista” i són més bé un spin off, uns derivats del conte “Friday Black”. En un cas amb el mateix protagonista i en un altre amb una altre dependent competidora. Són relats molt més serens que l’esbojarrat ‘Friday Black’ i que per si sols no s’aguanten massa. Però si els agafes com a part d’aquest submón de la precarietat laboral que ens vol transmetre l’autor, son una bona base per a debatre el tema. És curiós comprovar com els dependents segueixen competint entre ells per assolir llocs millors mentre les seves condicions laborals son igualment deplorables.

I acabem amb un dels meus relats preferits: “Més enllà de la fogonada”, una altra topada amb el concepte de la violència sense sentit que s’escenifica en un entorn fascinant: Una bombolla de realitat que es repeteix cada dia (però on els records perduren). Una crítica un cop més a l’energia nuclear però aquí també vinculada al missatge de salvatgisme a que pot caure la humanitat quan sap que res del que faci aguantarà més enllà d’unes hores. Fins i tot té un aire poètic en diversos moments. Aquí Nana-Kwame l’ha clavat amb un dels millors contes del recull.

Com podreu comprovar l’autor tant es queixa de possibles realitats on els poderosos s’aprofiten o castiguen als dèbils com del paper d’aquests últims que sovint va lligat a la resignació i al conformisme vers a un sistema polític o social que es recrea en la injustícia.

Eloi Puig
13/10/2021