GÈNESI
Genesis
(2006)

Bernard Beckett

Editorial:
Estrella Polar
(2009)

Col.lecció:
La Via Làctea

Núm: ---

Pàgines: 157

Altres edicions:

ESPANYOL:
2009 Salamandra

Ahir vespre vaig anar a dormir satisfet. M’apassiona la sensació que et deixa una bona novel·la un cop l’has acabat… com si les idees que n’has extret suressin a l’aire i les poguessis contemplar embadalit mentre la memòria recent repassa la informació i la diversió que t’ha proporcionat el llibre.

No cal dir doncs, que la proposta de Bernard Beckett m’ha deixat enormement satisfet sobre el gran paper que pot fer la ciència-ficció per instruir, educar i ajudar a cercar eines de pensament per entendre els nostres problemes actuals; perquè Gènesi és una novel·la diferent, que comença parlant de distopies basades en la por, per passar ràpidament al tema clau de la novel·la: La interacció entre la vida artificial i la humanitat, el desglossament dels processos de diferents tipus de pensament, el concepte de la Idea – amb majúscules-, del poder de la ment, etc… per acabar oferint una interpretació revolucionaria sobre l’evolució i post-evolució de la vida en el nostre món (on la humanitat només és un segón esglaó) i la fita que qualsevol societat pretén assolir: la recerca de l’utopia.

Pot semblar que l’autor vol abarcar massa, però no és cert: Tot just 157 pàgines, lleugeres, plenes de vida, estructurades quasi al cent per cent en intercanvis dialèctics. Beckett ha escrit una llibre original, que tot i tractar alguns temes clàssics de la ciència-ficció, ho fa de forma poc convencional: sota les preguntes i respostes d’un exàmen, d’una prova de retòrica on els arguments i refutacions condueixen la narració a través de quatre hores de temps real de d’on la candidata Ànax –Anaximandre- pretén entrar a l’Acadèmia, el màxim estament filosòfic i social de l’utopia en que s’ha convertit la civilització.

Ànax ha escollit un tema monogràfic: la vida de l’Adam, un rebel, un lliurepensador que va ser la clau, la guspira que enderrocà la República, una societat distòpica on els darreres humans sans, refugiats a les illes d’Aotearoa (el nom maorí de Nova Zelanda), s’han tancat en si mateixos per aïllar-se de les plagues que assoten a la resta de la humanitat, provocades aquestes, pels governs que abanderen la por, que la inflen i li atorguen ales per que s’escampi. Aquesta República no tolera la inmigració per por al contagi i els soldats tenen ordres de disparar a matar a qualsevol persona que arribi a les seves costes per aire o mar. Aquí és on intervé l’Adam i la seva causa, el fet de contradir ordres i fer el que creu que és correcte. Potser aquesta rebeldia, aquest trencament de les normes és el que tan fervorosament segueix Ànax quan estudia la vida de l’Adam.

El nom de República per rebatejar Nova Zelanda no ha estat escollit perquè sí; el seu màxim dirigent durant la seva fundació va ser un tal Plató -de fet nombrosos nom grecs abunden a les pàgines de Gènesi, particularment el gran orador Pèricles-. El mateix autor usa els diàlegs, tant utilitzats pel Plató històric, per estructurar la novel·la: Tota la narració es basa en l’intercanvi intel·ligent d’informació, ja sigui entre l’examinador i l’alumna o entre l’Adam i el robot Art, els quals conformen l’essència de l’estudi de l’Ànax.

Recordem també que el Plató històric va escriure La República com una eina d’anàlisis de la societat en vers a l’home i també com una eina reflexiva sobre la mateixa humanitat, però bàsicament com una recerca de la societat ideal, de l’estat perfecte – avui dia, algunes de les seves idees les trobaríem pròpies del feixisme, tot s’ha de dir-. Això es fa evident sobretot en la primera part de la novel·la, on se’ns posa en antecedents. Però aquest repàs a la història  recent només serveix per establir un escenari, doncs seguidament l’autor canvia de tema -un pèl abrutament- i es centra en la part més important de Gènesi: les converses entre el robot Art i el rebel Adam; unes converses que escriuran el futur al donar lloc a la Decisió Final que obre les portes a l’utopia on viu i estudia l’Ànax.

Un final sorprenent és el colofó d’una extraordinària novel·la. Sí que és cert que l’autor ens amaga informació òbvia i rellevant per provocar que les darreres pàgines esdevinguin més colpidores, però això és el de menys; el cert és que tota la novel·la té un ritme increïble -i més tenint en compte que tot passa en quatre hores i només es mostren diàlegs i hologrames per recolzar les respostes que té preparades l’Ànax- i que a l’acabar-la et deixa una gran sensació de satisfacció que, m’atreviria a dir, perdurarà molt de temps.

No us la perdeu.

Eloi Puig, 04/12/09