LA GESTA D'UTNOA
Poemo de Utnoa
(1993)

Abel Montagut

Editorial:
Pagès Editors (1996)

Col.lecció:
Ciència-Ficció

Núm: 05

Pàgines: 215

Abel Montagut va escriure l’original d’aquest llibre en esperanto – Poemo de Utnoa-, l’any 1993 i tres anys després el traduí al català sota el títol de La Gesta d’Utnoa. Haig de dir que quan vaig adquirir-lo m’esperava una altra cosa. La contraportada deixava intuir que la novel.la tractava sobre Mesopotàmia i quelcom que venia del cel – les contraportades d’aquesta col.lecció no destaquen precisament per oferir massa informació sobre el llibre-. Vaig pensar de seguida en un contacte extraterrestre en aquella època pretèrita… i no em vaig equivocar en la temàtica però si en la profunditat. No hagués pensat mai que el llibre m’arribaria a sorprendre tant.

Utnoa és el cap d’una tribu nòmada de l’antiga Mesopotàmia. Un dia rep la visita per sorpresa d’un extraterrestre que li encomana una tasca important: Construir un vaixell de certes característiques i proporcions per encabir-hi la gent de la seva tribu, els animals de pastura i els queviures necessaris per poder resistir els estralls que causarà un gran cataclisme que s’ha d’esdevenir… en forma de diluvi. Com el lector intel.ligent haurà notat el nom d’Utnoa no deixa de ser una forma primigènia del nom Noè i la resta és història… almenys segons molts textos antics que tenen en comú la descripció d’un diluvi i les posteriors inundacions com és el cas de El Poema de Gilgamesh o La Biblia, obres en les que s’ha inspirat l’autor juntament amb el Ramayana per escriure La Gesta d’Utnoa.

Però Montagut no pretén centrar-se en les dificultats de Utnoa / Noè per construir la seva barca salvadora, si no que més aviat ens proposa un exercici d’ètica mentre ens dóna elements de judici a favor i en contra sobre la necessitat de salvar l’espècie humana, i aquí és on entra la ciència-ficció doncs és a través d’aquest mitjà que l’autor pot especular a plaer i obrir nous camins. Els extraterrestres que han advertit a Utnoa ja fa anys que exploren el planeta, provenen d’un sistema estelar desparegut a causa de l’explosió d’una supernova i creuen que la Terra seria un lloc idoni per començar una nova vida, però l’ètica d’uns éssers indubtablement superiors tant científica, com filosòficament als humans que habiten les terres del Tigris i l’Eufrates els impedeix colonitzar un planeta que posseeixi vida intel.ligent.

El debat està servit i els naians –nom de la raça visitant - que no consideren als humans éssers intel.ligents i sensibles, si no simples éssers sense evolucionar, són contrarestats pels que recolzen un estudi més profund de l’espècie abans de determinar la seva vàlua com a éssers intel.ligents. Però l’arribada propera d’un meteorit que provocarà inundacions i diluvis per tot el globus terraqüi accelera la decisió del consell dels naians: Si una sola família pot salvar-se de l’hecatombe, significarà que els humans poden continuar vivint al planeta i que els naians, marxaran a altres llocs de l’espai a viure. Entrarem aquí a veure les subtils manipulacions que els membres dels dos bàndols promouen per provocar que Utnoa salvi o no a l’espècie humana, una mena de lluita que recorden les disputes de la cosmogonia grega on també els humans, sovint, eren els peons de la partida.

L’autor té temps a més de dedicar-nos uns capítols a la vida quotidiana dels visitants dins la seva nau-colònia que orbita la terra, imaginant una societat utòpica que ha assolit fa temps una espiritualitat i una ètica que marquen les normes. Sense aquesta descripció seria força impensable entendre el debat intern sobre la conveniència de colonitzar la Terra, amb o sense vida sensible. Observem aquí que la narració té dos nivells: La vida i les decisions dels naians per una banda i les conseqüències d’aquestes resolucions en els habitants de Mesopotàmia, particularment en la tribu que condueix Utnoa. Les guerres, les matances, la mort dels éssers estimats són descrites en tota la seva cruesa i salvatgisme, com volent evidenciar que certament els humans poden convertir-se en veritables animals. Però també la vida reposada dels nòmades i de llurs festes té representació en la narració com per fer palès que també existeix un esperit harmònic i d’amistat entre els humans.

Serà a través d’uns viatges astrals, significants i molt imaginatius, on l’autor intentarà donar a conèixer les subtilesa de la naturalesa dels homes, el veritable objectiu d’una novel.la que té dret a ser definida com a un cant a l’essència de la humanitat.

Abel Montagut parteix doncs d’un argument més que interessant i a més l’amaneix amb la millor de les proses. Estem parlant de l’èpica, d’un estil que exalta les gestes, que ens convida a gaudir d’un llenguatge riquíssim, poètic; un estil que trobem en els poemes i les proses de tots els temps, des d’Homer a Tolkien i que en aquest cas també és usat amb mestratge. Però alhora és un tipus de narrativa que pot resultar poc amena per alguns lectors, barroca, carregada per moments, la qual cal deixar fluir dins el nostre subconscient per apreciar-la degudament.

No exagero si afirmo que la lectura no és fàcil al començament: El desconcertant ús dels temps passat i present en els mateixos paràgrafs, les construccions verbals poc avesades al llenguatge col.loquial, les exaltacions a través d’adjectius altisonants de personatges, ciutats i paisatges o les curioses comparacions dels fets que es narren amb comportaments naturals dels animals salvatges amb llargues dissertacions que al començament semblen farragoses però que al final són una delícia; tot plegat no ajuda a entrar a la novel.la amb bon peu però si deixem que la ment s’adapti a les paraules, quedarem sobradament recompensats.