GUÀRDIES!
GUÀRDIES!
Guards! Guards!
(1989)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2020)

Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
La Guàrdia
Nocturna/ 1

Núm: ---

Pàgines: 382

Traductor:
Ernest Riera

Lectura del 2000:





Editorial:
Plaza Janés
(1999)

Col.lecció:
Jet

Núm: 342/6

Pàgines: 396

Sèrie:
La Guardia nocturna/ 1

Traductora:
Cristina Macía

Fa cinc anys, poc després de la mort de sir Terry Pratchett, al 2015, vaig escriure un article pel ja desaparegut bloc Fantàstik on, a part de lloar la figura del escriptor, em desesperava per no entendre perquè mai havia estat traduït al català. Era un crit més de frustració que d’esperança doncs no veia possibilitats a curt termini que cap editorial s’embranqués en una tasca tan important.

Naturalment, em vaig equivocar. I com heu comprovat, aquest novembre del 2020 passarà a la història perquè finalment una editorial, Mai Més Llibres (amb l’exquisida col·laboració d’Ernest Riera a la traducció i Marina Vidal a la il·lustració), ha encetat l’ambiciosa tasca de traduir els llibres del Discmón per al públic de parla catalana. I això és seriós senyors, perquè aquí és on comencem a entrellucar que potser algun dia el gènere fantàstic pot arribar a una certa normalitat en català. Terry Pratchett pot ser un punt d’inflexió per esperonar a altres editorials i per guanyar lectors. Una assignatura pendent en la nostra llengua que ja estat superada i que m’insufla ànims a pensar que poc a poc es publicaran aquestes mancances flagrants que tenim en català.

Vaig començar a llegir les novel·les del Discmón l’any 1992 amb la primera que encetava la Sèrie: El color de la màgia. Allò va ser un cop de puny a la meva realitat. Mai abans havia llegit quelcom semblant: I és que Terry Pratchett va aconseguir una cosa inaudita: Que els friquis ens sentíssim encara més friquis! Potser a nivell més local, teníem a Cels Piñol per recordar-nos amb propostes com Fanhunter que encara es podia anar més enllà en la paròdia de la fantasia i la ciència-ficció però a nivell mundial Terry Pratchett va començar ser un referent ineludible. I vam descobrir unes novel·les estranyes, addictives, sense capítols, amb multitud d’esbojarrats peus de pàgina; unes històries amb les que ens petàvem de riure i amb les que apreníem a reflexionar sobre la nostra pròpia vida mundana. I per què no? Que ens feien sentir especials perquè només nosaltres, els rarots que jugàvem a rol, llegíem còmics i somiàvem amb les novel·les de ciència-ficció i fantasia, les llegíem i les comentàvem, rient, gaudint com si fóssim un club secret. Ara, tornar a llegir aquelles novel·les em crea el dubte de si la manca de sorpresa influirà o no en la meva percepció, però aquí també cal afegir el puntet nostàlgic de manera que crec que quedarà compensat tot plegat.

Guàrdies! Guàrdies! És la vuitena novel·la del Discmón i la primera dedicada a La Guàrdia nocturna (Recordeu que les novel·les del Discmón es separen en diferents sagues tot i que pràcticament totes elles són autoconclusives). La decisió de Mai Més Llibres de començar a publicar les novel·les per les sagues de La Guàrdia Nocturna i de Les Bruixes (properament parlarem d’Igualtat de Ritus) és perfectament lògica perquè possiblement siguin les que tenen millor acollida entre el públic i les que sense dubte són més regulars en quan a qualitat. Jo mateix considero Guàrdies! Guàrdies! Una de les tres millors novel·les del Discmón que he llegit (juntament amb Déus menuts i Temps interessants, però seguit de molt a prop d’altres meravelles com Bruixeries, Mort o Homes d’armes, precisament la continuació directa de la present novel·la)

Però anem al què interessa: Per què Guàrdies! Guàrdies! és una novel·la tan bona per iniciar-se al Discmón? La resposta és senzilla: Perquè posseeix tot allò que tan ben defineix aquesta sèrie de llibres, i a més, de manera concentrada: Personatges memorables, aventura, diversió esbojarrada, sarcasme, però també reflexió i crítica, per molt emmascarada que estigui darrera la particular ironia de Pratchett.

La guàrdia nocturna de la malsana ciutat d’Ankh-Morpock està en hores baixes: El capità Sam Vimes, el sergent Colon i l’impresentable i indefinit caporal Nobby són els components d’un cos que no serveix pràcticament per a res. La ciutat, governada per la mà estricta (però no dictatorial) del patrici té els seus gremis de lladres, assassins, comerciants etc que han trobat un equilibri passable per treballar honradament (robant, assassinat i venent, respectivament) però que de retruc a arraconat els deures de la Guàrdia. Però no tothom està content. Una maligna (i divertida) secta ha descobert una arma per canviar l’status quo a la ciutat, una arma màgica. Un cop es desfermi les coses no tornaran a ser iguals i el poder real de la ciutat canviarà de mans... presumiblement.

Guàrdies! Guàrdies! ens presenta a personatges, com deia abans, memorables: El mateix Capità Vimes, home turmentat per la ineficàcia de la seva feina; els seus ajudants, mandrosos i pispes i una mica alcoholitzats, però bona gent; i especialment el nou recluta, Safranòria, un noi cepat de dos metres que acaba de descobrir que els seus progenitors nans no són els seus pares biològics (qui ho havia de dir oi?) i que arriba a la ciutat per fer-se un home (Bé, o un nan molt alt, en to cas). Recordeu bé aquests noms perquè veureu com molts d’aquests personatges van evolucionant a mesura que avancem amb les novel·les, guardant sempre part de la seva increïble personalitat. Però no oblidem també als secundaris com Lord Vetinari, el patrici, aquell dictador (perdó, implacable i just governador) que posseeix nervis d’acer i una calma que provoca calfreds; també a Lady Ramkin, una mena de vikinga amant dels dragonets de pantà (com l’entranyable Errol) o l’aparició de personatges recurrents en moltes novel·les del Discmón com el peculiar i simiesc bibliotecari de la Universitat Mai Vista o el venedor insaciable Em-Tallo-El-Coll.

La novel·la — segons les pròpies paraules de l’autor— és una homenatge a tots els guàrdies i soldats que simplement fan la seva feina i que acaben normalment morts per un heroi o altre — a vegades simplement perquè ho requereix el guió, pobrets—

(...) Vimes es mantenia líder amb prou feines, amb el cap absolutament buitt de tot tret de la necessitat de córrer i córrer.
O si més no, de gairebé tot. En un racó del cap li brunzien i ressonaven, forassenyats, tots els guàrdies de tot arreu, tots els mesells que es recorrien cada dia els carrers del multivers i que alguna vegada, de tant en tant, havien provat de fer el que tocava, de complir amb el seu Deure.(...)

En aquesta història trobareu desenes de picades d’ullet als estereotips fantàstics en forma de paròdia: la princesa i el drac, les tavernes de nans borratxos, la cerca de l’heroi espasa en mà que ha de salvar el regne i fins i tot un moment deliciós amb els déus jugant — literalment— amb el destins dels mortals... tot amanit amb les sentències lapidàries d’un Pratchett en plena forma. Naturalment, els més espavilats també descobriran referències a obres cabdals com El Hòbbit o fins i tot a personatges cinematogràfics com Harry El brut. Però també hi trobarem reflexions entorn a la monarquia (m’apassionen els sentiments antimonàrquics del capità Vimes), la lluita de classes, el sentit del deure i especialment el pragmatisme sobre com dirigir una ciutat ingovernable. Les novel·les del Discmón tenen aquesta particularitat: Utilitzen l’humor i la fantasia per representar problemes existencials que han acompanyat des de fa segles a la humanitat per multitud de viaranys tortuosos. Qüestions que cal prendre’s també amb una mica d’humor i saber-ne extreure conclusions.

Aquesta és, doncs, una novel·la coral que tracta temes universals però sota un escenari fantàstic que, recordem, es troba ubicat en un món encara més inversemblant (i que és el somni humit dels terraplanistes): El Discmón, un extens territori pla i sostingut per quatre enormes elefants que viatgen a sobre de Gran A’tuin, la tortuga estel·lar.

No us perdeu a una de les novel·les amb un humor anglès més ben definit que us donarà la benvinguda a la sèrie de llibres més divertits de tots els temps. Buideu la ment, aparqueu perjudicis, delecteu-vos amb la prosa de Terry Pratchett. Us asseguro que us alegrarà el dia.

Eloi Puig
23/11/2020