GUIA GALÀCTICA
PER A AUTOESTOPISTES
The Hitchhiker's
To The Galaxy
(1979)

Douglas Adams

Editorial:
Lartes
(2021)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 065

Pàgines: 234

Traductor:
Eduard Castanyo

Saga:
Guia Galàctica per a Autoestopistes /1

Altres edicions:

CATALÀ
1994 Laertes

CASTELLÀ
1984, 2002, 2005, 2008, 2019 Anagrama

2010 RBa Coleccionables

Sovint parlo d’assignatures pendents de llegir, d’aquelles obres que tens al cap i que et promets assaborir aviat perquè són clàssics indiscutibles o textos que han influenciat moltíssim en el seu moment. En el moment de llegir-les, però, una suor freda em recorre el front perquè tinc por que em decebin, o que no m’impressionin tant com m’esperava.

Però també hi ha obres que deixant de banda aquella atracció que sents per ella té un handicap afegit: Has sentit tantes vegades a parlar d’algun personatge, escena, passatge i fins hi tot objectes (la tovallola per exemple) que potser esperes massa d’ella. Per tant la lectura es veu una mica alterada, com si volguessis passar de puntetes per sobre les seves pàgines. En el cas que ens ocupa, ara tocava llegir-la sense dilació, arran de la nova edició que ens ha presentat Laertes dins la seva revaloritzada col·lecció de l’Arcà. Una edició acurada amb una gran portada de l’Albert Monteys i una auto revisió de la traducció clàssica del no menys gran Eduard Castanyo que arriba de forma molt oportuna tenint en compte que en pocs dies s’enceta a Barcelona un festival de gèneres fantàstics que porta un número en el seu nom que està íntimament lligat a aquesta obra. Però sigui com sigui era imperdonable que un agent de viatges com jo mai no hagués llegit encara la Guia galàctica per a autoestopistes.

El robot depressiu Marvin, la tovallola, el número 42... són alguns dels personatges, objectes o respostes que confabulen la rocambolesca i surrealista història que de cop i volta li toca viure a l’Arthur Dent, un home a qui volen expropiar la casa (ja té les excavadores davant) i que s’estira al seu jardí per impedir-ho... en el mateix moment que s’està enllestint el desballestament del planeta Terra per fer-hi passar un autopista galàctica. S’ha d’entendre que el progrés és el progrés i que cal fer sacrificis com la vida de tots els habitants del planeta (consti que en algun lloc a una quants anys llums hi havia un document que els avisava). I així comença la boja aventura d’en Arthur i el seu amic alienígena que és, a més, un col·laborador de l’editorial que escriu la preuada guia turística d’aquesta part de l’univers, vaja la Lonely Planet de la galàxia.

I senyors... cal dir que el primer capítol és perfecte en molts sentits (ritme, presentació de personatges...) però sobretot és excel·lent en un aspecte concret: Et fa riure. Molt. Però molt eh? Poques vegades recordava haver estat rient tants cops seguits en unes poques pàgines d’un capítol. Així doncs la presentació que ens fa Douglas Adams, el nostre benvolgut autor, de la epopeia galàctica de l’Arthur Dent és immillorable. I aquí rau un dels punts a destacar de la novel·la (que si no l’heu endevinat, ja us val): L’humor. No és que la Guia Galàctica per a autoestopistes fos la primera novel·la de ciència-ficció humorística ni molt menys però potser és cert que a l’any 1979 quan es va publicar no en corrien tantes. Penseu que sir Terry Pratchett (que de ben segur s’inspira ni que sigui breument del seu compatriota Adams) no va escriure El color de la màgia fins quatre anys després. O que el duo Grant Naylor (autors de El nan roig) no van imaginar les esbojarrades aventures d’aquella esperpèntica tripulació fins deu anys després. També dir, per cert, que al 1988 va sortir una novel·la paròdica del gènere de la ciència-ficció escrita per David Langford que li dedicava el títol a aquesta: Guía del dragonspista galáctico al campo de batalla estel·lar de covenant en el límite de Dune: Odissea dos. Aquesta curiosament sí que la tenia llegida. Com veieu, l’ombra de Douglas i la seva obra és llarga i les seves influències molt evidents.

L’humor, el surrealisme, els diàlegs breus, punyents, plens d’ironia, les descripcions generals, els peus de pàgina enciclopèdics (Sic!)... tot està pensat per voler esgarrapar-nos una riallada, un somriure de complicitat. I realment, deixant potser de banda que la trama argumental es mou per camins plens de sotracs i d’escenes plenes d’un surrealisme que ens convida subtilment a escollir entre adjectius com excels i absurd, el que va aconseguir, o potser millor dit va transmetre en el seu moment, és aquesta complicitat de què parlava, aquella breu menció a una paraula, a un número, a un personatge i que el teu interlocutor somrigui i mogui les celles captant la indirecta. Haig de reconèixer que a mi això no em passava per no haver-la llegit i que ara —tants anys després—, no m’he trobat identificat dins aquest particular submón que es retro-alimenta entre els lectors que han seguit la sèrie de llibres (per cert, n’hi ha quatre més): A mi aquesta sensació em va arribar als noranta amb el discmón del Terry Pratchett per exemple.

Però a banda de l’humor intrínsec que transpira la novel·la també la podem classificar (com sovint ocorre amb l’humor corrosiu dels anglesos) com una crítica gens dissimulada a factors que en aquell moment començaven a preocupar a la població (des dels avenços electrònics i informàtics fins a la òbvia construcció desmesurada d’infraestructures viàries). Al text hi trobarem algunes referències que potser ara no les notarem tant evidents però que no deixen de formar part d’aquest univers humorístic anglosaxó tant propi que tantes alegries ens va donat als anys vuitanta, especialment en  el format televisiu. Però sigui com sigui, la present novel·la en va ser una precursora.

Així doncs... la pregunta és òbvia. M’ha agradat la Guia galàctica per a autoestopistes? Home, doncs sí, he rigut, m’ho he passat bé, i per fi he entès per a què serveix tenir una tovallola a mà sempre. Però també reconec que potser fa quinze o vint anys m’hagués estimulat molt més la imaginació doncs l’hagués trobat molt més fresca, original i espaterrant. Ara puc dir que la narració de Douglas Adams no és tan efectiva com al primer capítol, que no sempre t’arrenca un somriure o que fins i tot busques massa sovint alguna lògia inexplicable en accions pertorbadorament absurdes (i divertides). La Guia galàctica per a autoestopistes és una notable entrada a l’univers imaginatiu i ple de referents que Douglas Adams va concebre allà al final dels setanta. Ens agradarà però cal llegir-la sense expectatives, sense buscar aquell acudit que fa tant que vols llegir o aquell personatge que fa tant que vols descobrir (Marvin en el meu cas). També cal treure’s del cap l’adaptació cinematogràfica que no va acabar de funcionar a la gran pantalla.

Però els fets són que la novel·la enganxa, és atractiva, et fa riure i dóna mostres de posseir una humor tan irreverent que no és estrany s’hagi convertit en una referència ineludible pels friquis, geeks i altres espècies estranyes que ens movem per aquests mons. Un exemple: Dona la casualitat que la mort de Douglas Adams es produí un 25 de maig, un dia que ja de per sí els friquis celebràvem arran de l’estrena d’Star Wars. I a les casualitats a vegades cal escoltar-les de manera que el 25 de maig ja s’ha convertir per excel·lència en el dia de l’orgull friqui... i no us estranyi poder veure gent amb tovalloles a l’espatlla (sempre van bé si has de fer un viatge no esperat per l’univers). Tot mèrit de Douglas Adams i d’aquesta Guia galàctica per a autoestopistes.

Eloi Puig
01/11/2021