HEREDEROS
DEL TIEMPO
Childrens of Time
(2015)

Adrian Tchaikovsky

Editorial:
Alamut
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 518

Traductor:
Luis G. Pradol

Adrian Tchaikovsky és un autor que arribà a les costes catalanes de la mà de l’editorial Chronos ara tot just fa un any i amb la qual ja han publicat tres novel·les breus però aquest nom fa força més temps que sona entre el fandom de l’estat gràcies a una novel·la publicada per Alamut que amb el boca-orella s’ha convertit en tot un referent dins la recent ciència-ficció: Herederos del Tiempo, guanyadora del prestigiós premi Arthur C. Clarke

I és que jo mateix la tenia en el punt de mira des de feis uns anys precisament perquè de forma unànime tothom me l’havia recomanat amb certa insistència definint-la com una d’aquelles grans històries que se’t grava a la memòria. Aquesta perseverança perquè m’endinsés a la novel·la potser també buscava una mica la morbositat —sabent que un servidor té una fòbia extrema a certs artròpodes malèfics— però sobretot se m’insistia en la originalitat amb la que Tchaikovsky ens presentava una idea del tot fascinant.

I es clar, després de llegir-la només puc donar-los la raó a tots i treure’m el barret davant l’autor per haver-nos acostat a una trama que barreja elements tant engrescadors com una nau generacional o la colonització d’un hàbitat nou però molt especialment l’evolució d’una espècie des d’un estat de primitiu instint fins a assolir cotes d’intel·ligència inimaginables.

La Terra és un planeta moribund però la humanitat ja ha fet preparatius per terraformar altres sistemes estel·lars per si un cas no sobreviu al convuls present que travessa. Una nau ha estat enviada a un planeta on s’hi podria desenvolupar vida. La missió és fer un experiment amb micos i altres animals perquè a través d’un nanovirus inoculat al seus ADN puguin desenvolupar, amb els segles, una intel·ligència que els permeti preparar l’hàbitat per a la futura arribada de la humanitat. Però l’experiment falla degut a un sabotatge i el nanovirus i la resta dels animals que s’enviaven per alimentar als micos i crear un nínxol ecològic equilibrat queden escampats per un planeta verge. Al seu voltant només un satèl·lit amb una científica adormida artificialment vetlla per un experiment fracassat.

I segles més tard, com estava previst, una nau generacional amb milers de persones dormint en estasi, arriben al planeta per establir-s’hi com a últim refugi d’una humanitat quasi bé extinta. Però el que es troben a l’arribar és inesperat i el planeta utòpic on les restes d ela civilització humana ha abocat totes les seves esperances pot també esdevenir una tomba.

“Sus nuevas dueñas lo han convertido en refugio de la peor pesadilla de la humanidad”

Adrian Tchaikovsky no només ha escrit una magnífica novel·la sobre aquesta colonització, sinó que també ha perpetrat una de les històries més intel·ligents que recordo dins la ciència-ficció espacial. Analitzem-ho una mica: Els capítols de Herederos del Tiempo es divideixen en dues línies d’acció intercalada: la primera tracta sobre alguns tripulants de la nau generacional Gilgamesh, que desperten de l’estasi per començar els preparatius de l’acostament al planeta. Però no tot és tan simple: A cada impediment, a cada problema molts d’ells es tornen a adormir a les cabines per despertar anys, dècades més tard i intentar reconduir la situació de la Gilgamesh. L’autor ha sabut recrear el pas dels anys de manera eficient en el viatge espacial i així donar temps a l’altra línia d’acció perquè assoleixi tot el seu potencial. Aquesta segona línia d’esdeveniments és la més fascinant i encara l’evolució d’una espècie animal, que a priori no és possible que desenvolupi suficient intel·ligència com per colonitzar un planeta, però que gràcies al nanovirus se li obren moltes noves possibilitats.

(...) “El nanovirus habla a través de ellos. La cultura de Portia està en tensión entre la naturaleza (...) básica y la nueva empatía que el nanovirus les ha impuesto”.

Així doncs tenim un experiment científic fracassat... però també un nou assaig natural evolutiu que ajudat per l’esmentat error esclata d’una forma imprevista i única. Un nanovirus que estimula l’aprenentatge i l’alteració cognitiva d’uns éssers que no estaven cridats a ser superiors.

“Esto no es producto de la evolución natural, ni siquiera de evolución asistida: esto es lo que asiste a la evolución.”

Això sí, Tchaikovsky ha descrit aquesta evolució de forma sorprenentment viva i coherent, atorgant el protagonisme a diferents individus (amb els mateixos noms per raons pràctiques) però que segles rere segles, mil·lenni, rere mil·lenni van superant els petits i grans problemes que es troben per construir una civilització i defensar-se contra altres espècies.

Aquest procés de tractar l’etologia pròpia d’una espècie i afegir-hi temes com el descobriment de la religió i la ciència, les dificultats de comunicació (intra i entre especies), i en especial el fet de combatre amb els instints arrelats dins un cervell, dins un ADN, per tombar-los i assolir un nou nivell de consciència, és la part més increïble i fascinant de la novel·la. I que a més, l’autor hagi triat precisament un tipus d’animals especialment monstruosos i repulsius com aquests és encara més inesperat. Potser ho va fer per la seva curiositat i estimació vers aquests artròpodes, potser també per evidenciar com aquests monstres poden colpir a la humanitat més que altres.

(...) El mayor miedo de la humanidad esperándola aquí, en el límite exterior de la expansión humana (...)

La combinació de tot plegat, de viure la decadència i —a vegades la involució— d’una humanitat desesperada i d’observar el pas del temps d’una espècia inferior que poc a poc va creixent i contra tot pronòstic va superant els problemes tot i els períodes de barbàrie amb que es troba... és realment engrescador, un pur sentit de la meravella que et fa estimar aquest gènere per sobre qualsevol altre.

Adrian Tchaikovsky, doncs, ha escrit un novel·la no només original i perfectament meditada i estructurada, sinó una història transcendent, addictiva i coherent que a més, per uns breus moments de debilitat, m’ha fet mirar-les, a elles, amb uns altres ulls tot i la meva fòbia ancestral.

Imprescindible pels amants de la bona ciència-ficció.

Eloi Puig
29/09/2022