HEREUS I BRODADORES
(2008)

Rosa fabregat

Editorial:
Pagès Editors
(2008)

Col.lecció:
Lo Marraco

Núm: 197

Pàgines: 265

Qualsevol novel.la d’ambientació històrica té una part de ficció i un part de realitat. A vegades l’equilibri que hom voldria entre les dues parts es transgredeix i tenim una novel.la basada en fets històrics però que no vol vincular-se profundament amb aquests. Utilitza la història com a excusa per oferir una sèrie de personatges en situacions inversemblants, cosa que cal admetre-ho és la clau per que sovint una obra esdevingui best-seller o un similar.

Però la Rosa Fabregat no ha seguit per aquesta línia. La seva és una obra que no busca aquell cop d’efecte, que no cerca sorprendre ni tan sols esdevenir original utilitzant un escenari exòtic o una trama enrevessada. Hereus i brodadores, m’atreviria a dir, és el projecte més important a nivell personal que ha fet l’autora doncs aquesta obra porta no només una càrrega d’història intrínseca que crec fa decantar la balança cap aquí en detriment de la ficció; si no que a més el seu veritable protagonista és la memòria: Les vivències i records de la pròpia autora, amagats, emmascarats sota altres noms, sota petites aportacions fictícies per donar un aire més viu a les històries de la novel•la.

Si una cosa, estic convençut, pot vanagloriar-se la Rosa Fabregat és de tenir bona memòria. I Hereus i brodadores és el resultat d’aquesta facultat per retenir records però també per cercar i documentar-se sobre bona part de la història de la seva família cerverenca durant la primera meitat del segle XX. La novel.la ens conta, mitjançant la realitat i barrejant la ficció, les vides dels components de dues nissagues familiars de la capital de la Segarra. I això és tot. Sí, com deia abans, no trobarem aquí grans gestes, ni personatges heroics, ni trames desproporcionades que vulguin enaltir un moment històric o un personatge fictici. Hereus i brodadores és una obra intimista que té la capacitat d’hipnotitzar-nos des de quasi el primer moment per oferir-nos les vides quotidianes d’una sèrie de personatges, cada qual més entranyable que l’anterior, en un marc històric de rerefons que és on es situen aquestes vides que no foren anònimes però que podrien representar a un percentatge molt alt de la població catalana de l’època.

Esdeveniments clau com l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la proclamació –efímera- de l’Estat Català l’any 1934, el dret a vot de la dona o la posterior Guerra civil i dictadura de Franco són els escenaris històrics per on transcorren les vides de les dues nissagues, però l’autora en fa relativament poc cas doncs li interessa molt més retratar les persones que els visqueren: personatges de dretes, d’esquerres, eclesiàstics, republicans, dones submises, alliberades, aventurers fracassats, adulteris consentits… tot el que pot representar una època està escrit en aquesta novel.la.

Especialment observarem els escenaris que coneix més bé l’autora: Cervera – d’on és filla-, Lleida – on viu actualment-, però també ciutats com Barcelona, Santiago de Xile o Ginebra, per citar-ne algunes. De Cervera, l’amor que en professa la Rosa és inevitable. Allí és on es crien totes les persones de les nissagues de la novel.la. Allí és on de ben segur la Rosa jugava de més jove i d’on n’ha extret més records per plasmar-los per escrit. És òbviament una sentiment poc objectiu, però qui pot no tenir-lo quan recorda el poble o la ciutat on es va criar?

La novel.la està construïda en capítols dedicats a un membre de la família. La seva història s’uneix inevitablement amb les altres creant un entramat de vides complex i dispers. En algun moment però s’endevina que alguns personatges no tenen prou empenta o protagonisme per destacar doncs no tots són tractats per igual (per exemple el Ramon i l’Agustinet tenen poc pes a la novel.la i aquests capítols queden descompensats). Curiosament la narració està realitzada per una de les filles resultant de la unió de les dues nissagues i també pel fantasma d’una tia monja. Potser aquí podem entreveure l’esperit transgressor i crític de la Rosa Fabregat que no ha pogut estar-se d’incloure un element fantàstic quan no era necessari. Cal recordar que l’autora ha estat presidint durant anys la SCCFF (Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) i que té alguns treballs anteriors dedicats a la ciència-ficció més especulativa com per exemple La Capellana o Embrió humà ultracongelat núm. F-77). Un esperit crític que també tracta de forma clara en la vida dels personatges d’Hereus i brodadores és la submissió de la dona en front de l’home en una societat – la nostra- que encara ara arrossega aquest estigma. La mirada crítica al masclisme tradicional de l’època és un dels valors més destacables de la prosa de l’autora.

La  tasca documental és com he dit abans important – massa exhaustiva en alguns moments- i queda ben integrada a la novel.la però la part creativa de l’autora és el que m’agradaria destacar. La prosa de la Rosa és sensible, però no sensiblera. S’endinsa dins els pensaments i les motivacions dels personatges, de les seves vivències familiars, dels seus anhels, però mai amb una intenció moralitzadora o intentant establir un víncle empàtic amb el lector a base d’oferir fets dramàtics en excés. En aquest sentit, probablement el penúltim capítol contingui alguns dels millors passatges de la novel.la. És l’únic capítol escrit en segona persona i el que segons la meva opinió té més força de tots. No s’entén del tot la seva ubicació… hagués estat un magnífic capítol final perquè el darrer (sobre l’Agustinet) és molt descriptiu i sembla una mica forçat per a un final de novel.la.

Una novel.la doncs, coral, sense personatges destacats, sense trames que no siguin les de la pròpia vida d’aquests, que en el fons formen part de la nostra història recent però sobretot una novel.la semi biogràfica on es relaten els records i vivències d’aquesta escriptora i poetessa de la terra ferma.

Eloi Puig, 18/03/09