EL HOMBRE EN EL CASTILLO
The man in the high castle
(1962)

Philip K. Dick

Editorial:
Minotauro
(2010)

Col.lecció:
Clásicos
Minotauro

Núm: ---

Pàgines: 262

Altres edicions:

1986, 2002 Minotauro

1987 Orbis. Biblioteca de ciencia-ficción, 98

Dick té la capacitat innata de desconcertar. Amb mi ja ho va aconseguir a Ubik però ara ho ha repetit. Es clar que que potser això es deu al fet que m'esperava quelcom diferent d'aquesta ucronia i això en definitiva és culpa meva.

Les ucronies m'han atret sempre però n'he llegit de ben poques. Trobo que és una branca de la ciència ficció que pot explotar-se des de moltes vessants, des de molts angles i això mateix és el que Dick fa en aquesta obra. El que passa és que jo m'esperava una història amb rerafons polític sobre el que hagués passat si els nazis haguessin guanyat la 2a Guerra Mundial i Dick ens ofereix una interpretació que abarca des dels típics afers d'espionatge fins als aspectes més espirituals (que no religiosos) de com hagués evolucionat el món (almenys als EUA)

Així doncs ens trobem als anys 60 però en un univers paral.lel al nostre, on Alemanya i el Japó han guanyat la guerra als aliats, on bona part d'Àfrica ha estat esclavitzada, els jueus continuen perseguits i on els EUA s'han dividit en dues parts: La costa est controlada pel Reich i la costa oest per la nació nipona. Els americans resten sotmesos al poder tecnològic d'Alemanya i al poder espiritual portat pels japonesos.

A través de diverses línies d'acció, Dick ens presenta una sèrie de personatges interconectats entre ells d'una manera o altre on es mostra la seva vida diària de manera que així l'autor pot abarcar una part important de la societat americana, tan l'autòctona com la d'ocupació. Tenim personatges americans, japonesos, alemanys, seguidors del Reich, espies, treballadors rasos, i gent que no sap per on navega, que no sap quin és el seu paper en aquest nou món. I només una d'aquestes línies d'acció ens porta les directrius d'espionatge que potser m'esperava trobar, però les altres acaben resultant més interessants i reflexen l'estat d'ànim d'una població sotmesa i els problemes morals i existencials d'alguns dels sotmetents.

El meu personatge preferit és el senyor Tagomi, un alt càrrec japonès que viu entre la tradició del seu poble i els afers polítics a gran escala. Un home que és capaç de dur molt endins la seva religió budista i que és una clara referència a l'espiritualitat de la novel.la. Els japonesos, segons Dick, són capaços de copiar tot allò que assimilen… i en aquest cas han portat un gran part de la cultura espiritual xinesa… el tao, la consulta del llibre dels canvis (I Ching) que per cert bona part de la població americana acaba seguint quasi com una nova religió etc…

Per altra banda tenim els personatges tòpics de les novel.les d'espies i de la guerra freda que aporten poc joc a l'obra com no sigui presentar-nos la situació global a nivell planetari (podríem dir que la Terra actualment està dividida entre el poder japonès i l'alemany, amb només alguns països neutrals). Però també hi ha lloc pels personatges anònims, els treballadors que després de 15 anys comencen a veure la llum i intenten treure la dignitat i aparcar la frustació, ni que sigui a través de l'art. És una metàfora molt maca per part de Dick que el nou rostre dels EUA, hagi de sortir a través de l'art contemporani. El màxim representant d'aquest grup de treballadors és el senyor Childan que regenta una botiga d'antiguitats "autèntiques" americanes i que en un moment donat haurà de triar entre fer-se ric o treure la dignitat que té a dins. Són en general petits drames personals que mostren la visió perfecta del que Dick creu que seria la societat americana de la postguerra… si l'haguessin perduda.

I com a colofó, tenim la ucronia. No, no El Hombre en el castillo, si no La Langosta, una obra que escriu un dels personatges (precisament el que dóna titol a l'obra) que contempla el cas invers a la ucronia que estem llegint: Que els aliats han guanyat la segona guerra mundial i els alemanys i japonesos resten derrotats… us sona? Dick torna a utilitzar la seva prosa per fer-nos dubtar sobre el que es real i el que és fals… quina ucronia és l'autèntica? O potser conviuen les dues? De fet, això no és important, el missatge de l'autor s'encamina cap a altres direccions, com és el fet d'haver utilitzat tants personatges i que molts d'ells busquin en el seu interior les respostes que no coneixen.

Dick no ha construït la novel.la en una clàssica estructura de presentació-nus-desenllaç… més aviat juga amb la variant nus-desenllaç-nus… ho sigui una sèrie d'històries amb petits desenllaços, finals, que no repercuteixen en l'argument de l'obra en sí si no que esdevenen el missatge de l'autor. Un missatge, tanmateix, un pèl confús però que proporciona unes hores de plaer en una lectura més que interessant…

Eloi Puig