L'HOME DINS EL LABERINT
The man in the maze
(1969)

Robert Silverberg

Editorial:
Pagès Editors (2002)

Col.lecció:
Ciència Ficció

Núm: 10

Pàgines: 257

Altres edicions:

CASTELLÀ:
1976 Bruguera, Nova, 4

1982 Bruguera, Naranja, 95

2012 La factoría, Solaris Ficción, 165

L’any 2003 va ser el meu any Silverberg. Vaig llegir fins a sis novel·les seves. Totes em van agradar en el sentit ampli del terme però algunes i especialment L’home dins el laberint em va tocar la fibra. Vaig descobrir a través de Silverberg una altra manera d’enfocar problemes i sentiments universals. Vaig gaudir com mai amb les portes que se m’obrien a través d’una novel·la senzilla però monumental pels conceptes que llançava.

Avui, dotze anys després n’he fet una segona lectura, més pausada, amb més experiència lectora al darrera i amb un sentit crític suposadament més desenvolupat. I si bé és cert que no m’ha sorprès tant com el primer dia i que tampoc ha desplegat dins meu aquell sentit de la meravella amb què vaig gaudir llegint-la, haig de reafirmar que continua sent una obra excepcional. La sensació que em deixa la novel·la no és massa diferent a la que vaig tenir fa dotze anys de manera que la ressenya variarà molt poc al respecte.

Repassem l’argument: Dick Muller és l’Home dins el laberint, o el que és el mateix, una persona que s’ha autoexiliat a l’interior d’un inabastable i perillosíssim laberint alienígena per fugir, per desmarcar-se de la humanitat, per no ser trobat. La causa d’aquest enclaustrament voluntari fou un primer contacte amb una raça extraterrestre que li produí una afectació brutal: El seu cos exsuda ones psíquiques pròpies de la naturalesa humana, de la seva ànima; i aquestes es manifesten de forma extrema, propagant emocions molt negatives (odi, rancúnia, dolor, desesperança...) de forma demolidora al seu entorn immediat de manera que cap altra persona pot acostar-se a Muller sense sentir la batzegada psíquica d’aquests sentiments. Muller es reclou, fuig a l’únic lloc on la humanitat no podrà entrar: El laberint alienígena de Lemnos, les restes d’una ciutat abandonada fa milions d’anys pels seus creadors.

Però resulta que aquesta humanitat que ha deixat marxar alleujada al fill pròdig, aquest explorador incansable que tan bé ha fet per la causa terrestre, ara el necessita en una qüestió de vida o mort. El seu poder, la seva afectació, inadmissible pels humans, pot ser la clau per salvar l’espècie de la destrucció. Un grup de soldats encapçalats per un vell conegut de Dick s’endinsen al laberint per mirar de retrobar-se amb l’home al que han repudiat.

Silverberg doncs, ens planteja un argument sòlid i molt original que busca entrar en sentiments i sensacions amb els quals li agrada treballar. En aquest cas, és evident un cop més la seva predilecció per afrontar el tema de la redempció, la recerca del perdó, tant de la supèrbia de què ha fet gala Dick Muller en el passat com per la pròpia essència de la naturalesa humana, tan egoista, tan menyspreable. El laberint és una purga del pecat de la megalomania de Muller però també és una metàfora de l’aïllament de l’espècie humana en vers a altres civilitzacions superiors, del seu paper ridícul en el cosmos.

Tenim doncs, una novel·la amb poques aventures i molts conceptes filosòfics, amb escassa acció i moltes preguntes que el mateix autor s’encarrega de contestar a través de diàlegs treballats però també d’un fil argumental que ens porta a obrir la ment a un canvi de percepció, més enllà dels sis sentits, una nova visió del concepte de Déu i del que representa per a l’univers contactar amb éssers superiors.

L’home dins el laberint és una de les sobres culminants de la carrera de Silverberg, escrita a finals dels anys seixanta, en plena voràgine creativa, quan va aportar el millor de sí mateix. L’edició actual és un rara avis dins la literatura de gènere en català. Una aposta que Antoni Munné-Jordà, que dirigeix encara la col·lecció Ciència-ficció de Pagès editors va tirar endavant fa molts anys i que probablement hagi donat lloc a una de les millors obres de ciència-ficció mai traduïdes al català. A més, en aquell moment, l’edició en castellà estava completament descatalogada i durant uns anys aquesta era la única opció d’acostar-nos a la novel·la pels qui no dominem prou l’anglès.

Ha estat una grata relectura. N’hauré de fer d’altres amb la resta d’obres d’un dels millors escriptors de ciència-ficció del segle XX: Robert Silverberg.

Eloi Puig, 23/02/15