l'intacte
(2023)

David Toses

Editorial:
Spècula
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: 04

Pàgines: 230

II·lustrador:
Àlex Santaló

Hi ha novel·les distòpiques que ens parlen de futurs poc desitjables, n’hi ha d’altres que a més, insten a entrellucar l’esperança enmig de corrents polítics o socials desfavorables en mons més aviat poc atractius. Sí, també trobem novel·les on la distòpia no té acabament i sembla infinita. I de quan en quan ens arriba una obra que beu de totes aquestes idees i ens les presenta en un entorn especialment malsà i terrorífic, te’l miris com te’l miris. Sí, estic parlant de L’intacte, de David Toses.

Només per endinsar-nos en aquesta societat dispar on uns viuen quasi permanentment connectats a la realitat virtual mentre altres no hi poden accedir —o en son expulsats— ja evidencia com l’autor ha volgut imaginar-se aquesta distòpia, dirigint-la per camins foscos i tortuosos. A més, el llenguatge cru, les descripcions sense censura i l’ambient que s’hi recrea és suficientment pertorbador perquè l’interès es mantingui tot i que la seva lectura no és del tot fàcil.

El començament és una mica espès i Toses aborda la trama de forma un tant agosarada. De seguida ens topem amb els dos personatges principals i que a la vegada son completament antagònics: L’un, en Marcello Ling desitja amb tota l’ànima formar part del tot, del Món. Ell és un programador de cucs que busca la manera de convertir-se en un usuari de l’univers virtual on la major part de la població humana  —o almenys del territori on transcorre la novel·la— hi viu connectada, un concepte que s’anomena Món. En Marcello mai ha experimentat aquesta immersió però per algun motiu, sembla ser que un dels seus cucs, els programes en forma d’anèl·lids que s’inspiren pel nas i afecten el cervell, ha propiciat que un dels seus addictes hagi estat capaç de retornar al Món tot i que en va ser expulsat prèviament.

(…)  “Els cucs servien per evadir-se, per follar, per pensar-se que la Yurta era el Món, per suportar la vida al Terraplè i per endolcir l’última agonia” (…)

L’altre protagonista és l'Edgar Latif i és un imaginador, un constructor d’escenes per l’Estil, la forma incorpòria, enigmàtica que regeix el Món virtual. L’estil és construït per tots els usuaris però n’hi ha de més essencials que altres, com és el cas de l’Edgar. Però ell ja n’està fart del Món i vol sentir la vida tal com és, la pluja àcida, el mon real. La seva vida sembla una fantasia i el seu caràcter es va tornant agre i depressiu. Vol fugir d’aquest univers que ell ajuda a crear.

(...) “L’Estil diu que és bo i dolent…, què és cert i fals, just i bell. No l’escriu ningú perquè l’escriu tothom i qui no el segueix no mereix el Món” (...)

A través dels ulls d’en Marcello i l’Edgar descobrirem la dura realitat i no sabrem decidir si la ciutat on tothom viu connectat, executant quotes de treballs determinades, és millor que la vida al Terraplè, aïllats de la tecnologia i els hàbitats, amb muntanyes d’escombraries i cases construïdes amb quatre planxes metàl·liques. Uns viuen subjugats al Món virtual de l’Estil. Els altres no, però anhelen tornar-hi. Aquesta és la història de dues vides que cerquen el contrari i que caminen en direccions oposades per fugir de la realitat que coneixen esperant que l’altra sigui millor.

David Toses ens ofereix una experiència densa, pausada, que a vegades costa de mastegar. Una ambientació notable, potser emmarcada a un lloc massa concret — no sabem com està funcionant la vida a la resta del planeta — i que se’ns descriu de forma coherent tot i que a vegades un pèl críptica. La resolució m’ha deixat una mica fred però també he gaudit més del viatge que no pas de la conclusió. Toses esprem la seva història i li treu tant suc com pot però pel meu gust li manca un pèl d’emoció i esperit d’aventura. Es clar que ens trobem amb una temàtica depressiva que sembla xopar-nos poc a poc i que no sembla voler oferir-nos massa alegries. I això està bé, m’agraden les històries fosques i que no sempre tenen un final plenament feliç. Tanmateix hi ha passatges, capítols que m’han descol·locat una mica i no han ajudat que m’integri plenament en la història fins al punt que m’ha semblat un pèl densa.

L’intacte és una interessant trama on convergeixen algunes pors actuals i és tractada amb un aire decrèpit que m’ha agradat. Potser la trama que envolta a l’ambientació m’ha resultat més estranya del que em pensava però això no treu que ens trobem amb una primera novel·la que agradarà als que busquen experiències noves dins la ciència-ficció en català.

Eloi Puig
20/02/2024